«Vull parlar de Maria de Natzaret, una dona que difícilment coneixerem del tot.» Sefa Amell es presenta així als lectors del seu llibre, Maria de Natzaret, dona o arquetip?, que acaba de publicar Viena Edicions. Té molt clar que vol trencar estereotips sobre la figura de la mare de Jesús i, per què no, obrir un debat. «M’agradaria que, després d’aquest, es publiquessin més llibres sobre Maria, un personatge que a mi sempre m’ha cridat l’atenció», afirma.

En els darrers anys, però, el sector editorial s’ha decantat per altres figures com la de Jesús amb multitud de publicacions biogràfiques, religioses i de ficció. De Maria comença dient que «era i és una dona normal, una persona senzilla, una veritable germana», malgrat que, com afegeix, «se’ns hagi volgut presentar des de la jerarquia amb una imatge distorsionada: el model de dona callada i submisa».

Al llibre es noten els divuit anys d’Amell al Col·lectiu de Dones en l’Església i el seu interès per documentar-se i conèixer. «Les dones tenim coses a dir i les volem dir», assegura. Ella, en aquest cas, ha apostat per posar en dubte el que s’ha dit sobre Maria per donar una visió nova d’un personatge que, en moltes ocasions, «s’ha utilitzat molt com a model per mantenir les dones callades». Assegura que aquest «ja no és vàlid per a les dones d’avui, que se n’estan sortint molt bé». Deixa clar que «evidentment Maria va ser una dona excepcional» però reitera que el que era «una persona de carn i ossos» es va anar «desvirtuant» fins a convertir-se en un símbol. En aquest sentit, afegeix: «Crec que Maria és una persona que cal recuperar fent-la versemblant als ulls de les persones que vivim al segle XXI.»

Sefa Amell aposta, doncs, clarament per «repensar el mite de Maria» i, a més, dóna pistes de com es podria fer: tornant a llegir tots els textos com recomanen les teòlogues o, fins i tot, acostant-se a les protestants perquè «valoren més les dones concretes als evangelis, mentre que a Maria la col·loquen al seu lloc, un lloc que és més de segon rengle, sense cap exageració». En aquest sentit, Amell destaca «la figura humana» d’una dona que va patir, que «va viure una vida marginal molt diferent a la que ens han pintat» i que sempre va estar al costat del seu fill. El treball d’Amell en el llibre és exhaustiu, parla d’altres dones com Eva, Elisabet i Maria Magdalena, analitza el paper de Josep, descriu part del camí que va recórrer Maria al costat de Jesús i planteja les claus de la seva divinització.

Sefa Amell va començar a treballar en el seu darrer llibre –va publicar Insubmises en l’Església el 1997– fa més de tres anys. S’ha documentat i ha treballat els textos de l’Evangeli per poder destriar qui va ser Maria. Afirma que no és el llibre d’una teòloga però sí el d’una dona que es replanteja les coses. No és un fet aïllat en la seva trajectòria. Només fent una ullada al seu currículum es pot saber que ha estat persona que s’ha mogut, que ha treballat per canviar el món, el seu món, i que ha alçat la veu quan ho ha cregut necessari a través de diferents entitats cristianes com ara el Col·lectiu de Dones en l’Església. En l’actualitat, és membre de Cristianisme al Segle XXI. En el seu discurs lliga cultura, religió i societat, i defensa el paper actiu de les dones