Només cal fer una mica de memòria, perquè l’escena és més que cèlebre: Ulisses viatja en el seu vaixell i vet aquí que ha de travessar una zona de la nostra Mediterrània on habiten les sirenes. Ell sap que les sirenes fan uns cants tan dolços que els homes, subjugats, es tiren al mar per estar amb elles i aleshores s’ofeguen sense remei. Així doncs, ordena al seus homes que el lliguin al pal major, es posa cotó fluix a les orelles; adverteix que en cap cas el deslliguin fins que no hagin travessat del tot la zona; que si els ordena que el deslliguin, l’han de desobeir. Amb aquesta astúcia pròpia de la seva esmolada intel·ligència, Ulisses se salva de les sirenes.

Només cal parar una mica d’atenció per entendre què ens està dient Homer, el pare de totes les tradicions occidentals: en primer lloc, ens està dient que les dones són poderoses i que tenen la possibilitat de destruir qualsevol home; en segon lloc, ens fa palès que els homes tenen por de les dones i que han de romandre ben lluny d’elles; i en tercer lloc, ens diu que l’arma de les dones és la bellesa del seu cant; és a dir: la seva paraula.

Voldria recordar, a propòsit d’aquest passatge de l’Odissea, que a la majoria de les religions, i molt en especial les monoteistes, les dones són comminades a callar, sobretot en públic, i que hom honora el silenci de les dones. Només cal llegir el Levític, o Nombres per adonar-se com és de “molesta” i “insidiosa” la paraula en boca d’una dona. Fixem-nos que en la tradició judaico-cristiana, la nostra, Déu dóna a Adam la possibilitat de donar nom a totes les criatures de la terra, i és doncs ell el que anomena ‘lleó’ al lleó i ‘jirafa’ a la jirafa. Cap de les criatures de la terra tenia el do de la paraula. Però Eva, sí. I com que té aquest poder, sedueix l`”innocent” Adam i li fa menjar el fruit prohibit. Així doncs, la paraula en boca d’Adam és bona i en boca d’Eva és perniciosa.

I no sols això: Afrodita neix del cap de Zeus i Eva d’una costella d’Adam, en un simulacre del part que trobem, segons els antropòlegs, en una gran diversitat de cultures. Volen dir, aquests mites, que el creador de la vida és l’home. Quines coses.

De tot plegat crec que es desprèn un fet bastant clar: que l’home té por de la dona, que li enveja la seva capacitat reproductora i que la sotmet obligant-la al silenci; també, que l’home sap que la dona és més poderosa que ell. Si bé tota la història de la literatura considera la bellesa un bé que hom desitja assolir, en la dona és una argúcia per fer mal als homes. D’aquí al refrany espanyol que diu: “A la mujer y a la burra, cada día una zurra”, no hi ha més que un pas. El d’Ulisses és un fragment de gran talla literària, i els refranys solen ser literatura-escombraria, però el sentit és el mateix: la dona és perillosa. La veu de dona és perniciosa. No escolteu les dones. Feu-les callar.

Sigmund Freud, que tanta i tan valuosa obra va deixar, va tenir sempre dificultats amb les dones. No endebades la rígida i victoriana Viena de la seva `època ocultava les dones sota piles de cotilles i de prejudicis. L’insigne psicoanalista va parlar d’”enveja del penis”. Caram. Potser no s’adonava que, si de cas, les dones envejaven els privilegis que tenien els posseïdors de penis. Sorprèn que, ja que coneixia tan bé la literatura clàssica grega, no hagués reparat en una història tan evident com aquest episodi de les sirenes. La meva conclusió, amb permís de Freud, és que és just a l’inrevés: que l’home va començar a envejar les dones i va decidir arrabassar-los el seu poder. Les lleis de l’herència, el cognom, l’exaltació de la virginitat i la brutal criminalització de l’adulterí femení són els mitjans que han emprat els homes per frenar i controlar les dones.

Encara en aquesta època no tots els homes han superat aquests atavismes, i quan un home pega, fereix o mata la seva companya (o excompanya) està repetint el ritual d’Ulisses i està actuant mogut per la por i per la imperiosa necessitat de posseir-la. A aquests, els haurem de lligar al pal major amb cotó fluix a les orelles, mentre nosaltres, pacíficament i tranquil·la, nedem i cantem cançons bellíssimes entre les ones verdes de la Mediterrània.