Conec moltes noies que podrien ser la Najwa d’Alarcón, però aquí no han saltat a l’esfera mediàtica perquè la cosa s’ha resolt d’una altra manera.

Una d’elles, que m’és especialment propera, va decidir posar-se el mocador fastiguejada de sentir-se dir mora de merda a l’institut. No em voleu mora? Doncs més mora que mai em tindreu.

Anys més tard es va posar a buscar feina i, tan acostumada com estava a que els que l’havien de contractar canviessin la seva disposició a agafar-la en veure aquell drap al cap, va començar a advertir-ho per telèfon.

Quan ella i el seu interlocutor s’havien posat d’acord en els detalls de la feina que hauria de fer ella afegia: no t’ho he dit, però sóc marroquina, tens algun problema amb això?

L’altre li sol contestar: però marroquina normal o d’aquestes que van amb el mocador al cap? Ella, ja emprenyada, i potser amb una duresa de caràcter heretada de les muntanyes del Rif, contesta: mira, jo al carrer em vesteixo com em dóna la gana! Ara, amb tot l’orgull de qui pot mantenir la pròpia família, treballa en una empresa de neteja