En una conversa de cafè, un amic em deia fa pocs dies: “Tu creus que, enmig d’una crisi econòmica tan impactant com la que estem vivint, és un bon moment per parlar de dones i lideratge?”.

M’ho preguntava perquè, efectivament, acabem de viure els ajustos econòmics més greus de la història recent de la nostra democràcia en relació a prestacions públiques i a la funció pública, l’atur és força elevat al nostre país, les petites i mitjanes empreses lluiten per sobreviure amb moltes dificultats, i la pobresa va en augment, malgrat les importants mesures per a pal·liar el risc d’exclusió social que ha posat en marxa el nostre govern.

Vaig estar uns segons en silenci, no perquè em sobtés la pregunta sinó tal vegada perquè no l’esperava de la persona que me la feia, un amic sensible i feminista, compromès amb la igualtat des de la seva joventut, amb qui hem compartit tants moments agredolços en relació a les sovint ambivalents conquestes de les dones.

“Potser tens raó –li vaig contestar finalment- però quin consideres tu que és el moment oportú per parlar de l’accés de dones a càrrecs de decisió?”. Va somriure i no va dir res perquè els anys de coneixença i amistat tenen aquest avantatge, a vegades no calen gaires paraules.

Malgrat tot, dubtar sempre és pertinent perquè ens permet tornar enrere i analitzar les decisions preses. Certament és un moment que ens té a totes les persones amb consciència social fortament commogudes.

El problema és que aquest moment oportú d’aplicar-nos a fer realitat la igualtat de les dones en relació al poder no existeix. Mai arriba. Amb crisi o amb bonança econòmica sempre hi ha arguments que desaconsellen abordar el tema. Avui, perquè sembla que hi ha temes més importants a tractar i ahir, en moments d’abundància econòmica, se’ns ha dit reiteradament que no calia parlar d’igualtat si les dones ja tenim tot el que volíem.

De manera que algunes dones hem considerat que aquest és un moment tan oportú (o tan inoportú) com qualsevol altre per aprofundir en les causes, conseqüències i mesures necessàries per assolir la paritat en els càrrecs de decisió a la nostra societat. Per això realitzem, els propers dies 10 i 11 de juny, el Congrés She Leader 2.0 des de la Direcció General d’Igualtat d’Oportunitats del Departament de Treball.

Així i tot, per tranquil·litzar al meu amic i a tothom que dubti com ell, cal explicar que és precisament en temps de crisi quan les dones perden majoritàriament els llocs de comandament que ocupaven alhora que els homes els incrementen (així ho mostren les dades de l’EPA del darrer any) i també augmenta la seva temporalitat en les contractacions.

No és casualitat que més del 70% de l’atur de més de dos anys sigui femení ni tampoc que les dones continuïn cobrant fins a un 30% menys que els homes a Catalunya. Per si això no fos suficient, només un 6% de dones ocupen lloc als consells d’administració de les grans empreses.

Justament ara, en temps de dificultats econòmiques, no podem imaginar un nou model socioeconòmic que ens permeti superar la crisi sense tenir en compte tot aquest talent que aporten les dones i que està sent menyspreat per la societat.

Per tot això cal avançar en el trencament del sostre de vidre (més persistent del que havíem imaginat) i en la visualització de noves formes d’organització empresarial que permetin la flexibilitat i la conciliació de la vida personal i laboral a dones i homes, juntament amb lideratges centrats en les persones i que apostin per la igualtat. Un nou model tornarà a fracassar si no s’adapta a les necessitats del segle XXI i, encara més, si no aprofita a la generació de dones més formada de la història.

Crec que convidaré al meu amic a un altre cafè per respondre-li amb propietat.