No tinc prou informació ni autoritat per intervenir en la polèmica sobre la utilització de la forma gramatical femenina dels càrrecs i professions, però algunes situacions que he viscut al llarg de la meva trajectòria professional m’han permès comprovar que el llenguatge ni és innocent ni es regeix tan sols per “lleis” de gramàtica i filologia que només poden ser vàlidament interpretades pels acadèmics. El llenguatge reflecteix els valors culturals de la comunitat que el parla i per tant la utilització del masculí i del femení posa de manifest el valor que aquesta societat assigna a cada sexe.

Haver estat la primera dona elegida degana de la Universitat de Madrid (i crec que també de les universitats d’Espanya) al 1977 em va permetre decidir si volia que m’anomenessin degà o degana. Evidentment no em va plantejar cap problema decidir-me per la forma femenina. El problema va sorgir al demanar que al meu despatx hi posessin un rètol que digués “DEGANA”. S’hi negaven perquè em deien que si el rètol deia “DEGÀ” servia per a tots, tant dones com homes. Però en canvi si hi posaven “DEGANA” caldria canviar-lo si el proper elegit era un home. No vaig ser llavors capaç d’explicar que no era just que la forma masculina del càrrec servís per a tots, tant dones com homes, i en canvi la forma femenina només servís pel cas particular de les dones, però vaig imposar la meva “autoritat deganal” i es va retolar correctament.

Uns anys més tard, al 1983, quan vaig ser nomenada per ocupar la Secretaria d’ Estat d’Universitat i Recerca del Ministeri d’Educació i Ciència, també vaig tenir problemes amb el nom del càrrec que ocupava. La primera vegada que vaig anar a la Moncloa a la reunió de Subsecretaris i Secretaris d’ Estat, al presentar-me com Secretària d’Estat d’ Universitat i Recerca els conserges no em deixaven entrar: Les secretàries no hi podien assistir, només els caps! Per ells, un Secretari d’ Estat era una persona important, mentre que una Secretària, del que fos, res més que una subalterna!

De totes maneres la explicació més clara de fins a quin punt el llenguatge transmet uns valors de discriminació sexista la vaig tenir a París l’any 1987, quan hi vaig arribar per encarregar-me de la direcció del Col·legi d’Espanya de la Cité International Universitaire.

Jo ja sabia que a França no s’utilitza el femení per la major part de càrrecs: Així, a la Senadora se l’anomena Mme. le Senateur, a la ministra Mme. le Ministre...No és el cas però per Directeur, ja que la forma femenina, Directrice, existeix. I va ser la que jo vaig utilitzar al fer-me les targetes de presentació.

Ves per on, les autoritats de la Cité em van avisar que m’havia equivocat, les meves targetes no eren correctes, ja que la paraula Directrice només era vàlida pels nivells “inferiors” d’ensenyament: escoles bressols, escoles primàries.... Pels nivells universitaris, com era el cas de la Citè, la forma correcta era Mme. le Directeur. Vaig intentar, sense cap èxit, fer veure als meus interlocutors fins a quin punt aquest llenguatge representava una visió masclista del mon, però vaig continuar amb les meves targetes.

Sé que moltes de les directores que actualment hi ha a la Cité utilitzen també aquesta forma que als anys vuitanta es considerava incorrecta.