Entrega i credibilitat. Aquests dos atributs han acompanyat Rosa Maria Calaf (Barcelona, 1945) durant els més de 30 anys en què ha exercit com a corresponsal de TVE a Nova York, Moscou, Roma, Pequín. L’1 de gener del 2009 es va acollir a l’ERO de l’ens públic, però res ni ningú ha aturat la seva necessitat de prendre el pols al món. És una periodista irreductible.

La periodista Rosa Maria Calaf volta perduda pel desert australià. Sense domicili fix ni cobertura. Aquesta entrevista s’ha fet per correu electrònic, amb un teclat made in Laos i amb la probable ajuda d’algun déu dels aborígens.

–Vostè no té remei. ¿Què diantre hi fa a Austràlia? –¡Feia un any que no sortia de viatge! Així que vaig pensar que l’Austràlia profunda era una bona manera de solucionar la síndrome. I aquí estic, en cotxe, per pistes solitàries, intentant conèixer el país i la seva gent. I he disfrutat de paratges marins, al sud de Tasmània, que em recordaven la Costa Brava de la meva infància.

–¿De qui ha heretat el verí del viatge? –Del meu avi matern, oriünd de Rocafort de Queralt i empresari a Barcelona. No només va viatjar per Europa, sinó que va anar a l’Índia, a Cuba i als Estats Units. Ell no em contava contes, m’explicava històries de veritat.

- Ser lluny li ve de sèrie. ¿Com s’exerceix així la catalanitat? –Sempre m’he identificat amb una frase de Hemingway: «Casa meva no és per viure-hi, sinó per tornar-hi». I jo on vull tornar és a Catalunya. M’he esforçat per no perdre les meves arrels, per estimar el que m’és propi, encara que compartint-ho amb el que és aliè. I això es transmet en actituds i gestos.

–¿Va explicar als russos i als xinesos què era Catalunya? –Els vaig parlar de la nostra història i del nostre present, valent-me de paral·lelismes amb la seva pròpia realitat. Per una altra part, he celebrat el Sant Jordi fos on fos i he ensenyat a regalar un llibre i una flor. I he organitzat castanyades a Buenos Aires i calçotades a Roma.

–Pengi’s alguna altra medalla. –¡Serveixo per fer qualsevol cosa! I em diuen que he marcat un estil.

–També diuen que no ha tingut por. –¡Moltes vegades! Però la pitjor no és la física, sinó de no ser capaç d’obtenir els elements necessaris per elaborar una bona informació.

–Ha arriscat la pell a Haití, a Txetxènia, a Timor. –És cosa de l’ofici sense més importància. No m’agrada el rambisme. No s’ha de demostrar valentia, sinó honestedat. I si hagués de ressaltar un valor, seria el dels periodistes locals en països sense drets, que són la immensa majoria.

–¿Algun moment memorable? –En 38 anys he viscut el millor i el pitjor. Recordo el fervor dels timoresos al votar per la independència tot i el risc de violència.

–Per oblidar n’hi deu haver més... –¡Mai s’ha d’oblidar! La memòria ensenya. Precisament, les notícies cada vegada són més d’usar i llençar. Un any després del tsunami –com en tantes altres tragèdies– de l’aniversari se n’ha fet un parell de cròniques.

–«Ràbia i orgull» van definir la Fallaci. ¿I vostè? –Vull pensar que determinació i entusiasme m’encaixen més.

–¿De què li ha servit l’eròtica de la pantalla? –Confio que m’hagi permès ajudar una mica les persones desemparades de qui he sigut veu, acostar mons distants, col·laborar a comprendre més el que és diferent. I, per descomptat, m’ha facilitat l’estima de molta gent i potser l’honor d’aquesta nominació.

–Gairebé no ha distingit entre professió i vida. –No crec haver perdut res. Més aviat al contrari, em sento molt afortunada per haver pogut fer realitat allò que era el meu somni i que després es va convertir en la meva passió.

–No obstant, ara li queda un regust amarg. –Potser perquè veig que preval l’impacte sobre allò que importa.

–¿Què importa? –Tot allò que porta a una vida millor per a tothom, no només per a uns quants. La falta de justícia és la causa de tots els mals. La pobresa no és natural i inevitable. Hauria de preocupar-nos més.

–¿Com ha de ser el periodisme del segle XXI? –Doncs ha de ser això: periodisme. No comunicació, espectacle, negoci. Hauria de servir la societat, no servir-se’n.

–Una regla per a futurs professionals. –Les regles són humilitat i ètica. El periodisme és més que una feina, és un compromís i una responsabilitat social sense horaris.