Hembra i abogada i escritora i presidenta i jefa, perquè la naturalesa m’ha fet així. I per això he desaparegut del llenguatge que només parla de machos, d’abogados, d’escritores, de presidentes i de jefes. Per aquesta mateixa màgia de l’idioma, resulta que en aquest país només hi ha hombres i jueces i presidentes i jefes i electores i ciudadanos, perquè tots ells han abduït les ciudadanas i les juezas i les presidentas, fent-les desaparèixer del planeta. Segons sembla, nosaltres ens hem de conformar, per a més honra i glòria, no només dels il.lustres membres de les acadèmies i les conferències, sinó sobretot —sobretot—, del llenguatge, que, segons diuen els entesos, que sempre són homes —encara que alguna despistada també els defensi—, se sentiria ofès i humiliat si s’utilitzés el gènere femení en aquelles expressions que només estan adequadament utilitzades quan ho fan en el gènere masculí.

Tanta ha estat la indignació que els ha agafat a periodistes, escriptors, filòlegs, polítics i homes il.lustres de diverses condicions, quan la ministra d’Igualtat Bibiana Aído va anomenar miembras a les seves companyes de fatigues, que per força fa sorgir la sospita que es deuen haver sentit ferits per alguna altra ofensa molt profunda que comporta aquest terme, i la naturalesa de la qual se m’escapa. Cap dels ofesos ha reconegut que el llenguatge és únicament un constructe humà —més aviat masculí— que respon a les necessitats de comunicació d’una societat, en un temps i un lloc determinats. Que per això mateix, reflecteix fidelment les relacions de classe, de sexe, de cultura, de política, del seu moment, i per tant, ha estat, i continua sent desgraciadament, el reflex d’una societat patriarcal que encara no hem desmuntat del tot. En la qual, com deia Antonio Gramsci, el que és vell es resisteix a morir i el que és nou encara no s’ha imposat

Aquesta ridícula polèmica que s’ha suscitat a conseqüència d’una sola paraula, que recullen i alimenten, diàriament, periodistes i escriptors, especialment els que s’han distribuït les butaques de la Real Academia Española (RAE) , i que s’arroguen el dret de decidir el que es pot dir i el que no es pot dir, també ha servit per conèixer els il.lustres opositors. Però ni les grolleres i insultants expressions d’ Arturo Pérez Reverte , que ens indiquen el nivell estilístic i moral de l’escriptor, ni les burles d’Alfonso Guerra, que fan honor al personatge, ni les disquisicions de Javier Marías, que s’erigeix en santó suprem de l’idioma quan els seus textos necessiten una bona correcció d’estil, ens aturaran. No ens aturaran a l’hora d’introduir en les nostres llengües, totes les espanyoles, la visibilitat de les dones. Potser l’ocasió escollida per la ministra per fer-la servir no va ser la més encertada, tenint en compte tots els condicionaments que reuneix en contra seu: el sexe, el primer; l’edat, la falta d’experiència, la seva primera intervenció a la Cambra, la titularitat d’un ministeri que encara no se sap per a què servirà i en nom del qual, per cert, es fa invisibles les dones, quan precisament ella reivindica el femení de les paraules i se suposa que la principal tasca que ha de desenvolupar és la defensa d’aquestes. Però les reaccions que ha provocat han estat tan desproporcionades com injustes. Qualsevol escriptor sap que en el curs de l’últim segle han desaparegut del nostre llenguatge centenars de paraules i que se n’han incorporat al nostre diccionari desenes de noves, procedents de diversos idiomes, majoritàriament de l’anglès, i molts neologismes que responen a l’ús que el poble els dóna, i al qual no solen importar-li gaire els aprovats o els anatemes dels immortals de la RAE, de la majoria dels quals ningú se’n recorda al cap d’uns anys.

Així, el Diccionario de la Real Academia Española recull termes com overbooking, free-lance o cameraman, davant dels castissos sobreventa, autónomo o cámara. La Unesco, el 1991, va difondre les seves recomanacions sobre una utilització no sexista del llenguatge, que comencen amb el paràgraf següent: "El llenguatge no és una creació arbitrària de la ment humana, sinó un producte social i històric que influeix en la nostra percepció de la realitat. Al transmetre socialment a l’ésser humà les experiències acumulades de generacions anteriors, el llenguatge condiciona el nostre pensament i determina la nostra visió del món". Jo hi afegiria que el llenguatge no és una disposició divina immutable, com ho eren les taules de la llei, sinó que va canviant amb els temps, i que canviarà sens dubte quan les dones ens decidim a utilitzar aquells termes que ens visibilitzen i ens defineixen, habitualment i sense por que els censors arrogants de la RAE ens anatematitzin.

Aleshores, no solament miembras, juezas, fiscalas, presidentas i jefas seran d’ús comú sinó també, per exemple, feminicidio, quan s’al.ludeix a l’assassinat de dones, que per tant ja no és homicidio, o com sororidad, alternatiu a fraternidad. I, en fi, molts altres més que les dones i els homes introduiran amb normalitat en la seva parla quotidiana, i que obligaran els envanits personatges de la RAE a incloure’ls al seu diccionari. I llavors aquests, i altres, no ens demanaran perdó per tants insults com vam haver d’aguantar quan els vam inventar.

Article publicat a El Periódico, el 25 de juny de 2008