Buscar

NETWORKING

Twitter Facebook LinkedIn Google Plus Tuenti Flickr
Youtube Delicious Slideshare DEX para Android DEX para Apple Favorits



Si vols publicitar-te en aquesta pàgina, fes clic aquí

Multimedia

Perquè us sigui més fàcil de compartir, comparar, escollir ... us deixem aquí tots els vídeos en un sol post, de cadascuna de les taules en què es van desenvolupar les Quartes Jornades de Dones liderant les TIC el 15 de novembre passat

Recull de Videos WomanLiderTIC 2018

Canal Dones en Xarxa

Banners

Dones emprenedores i professionals
Clínica de reproducció assistida BcnIVF
Tarifes de Publicitat
Catàleg d'activitats de Dones en Xarxa
Ni + ni - = s
Jornades Internacionls de dones liderant les TIC








Webs Locals

Agenda [+]

Avui és: 12-12-2018
>
<
Desembre'18
llmamejovessum
2627282930
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
17
18
19
20
21
22
23
24
25
26
27
28
29
30
31
1
2
3
4
5
6
Salut

Les desigualtats de les dones en salut

Dra. Carme Valls, metgessa,
dimarts 24 de maig de 2005

L’esperança de vida per homes i dones és diferent, el sexe femení té uns set anys de vida més que el masculí. L’esperança de vida a Catalunya és de 85 anys per les dones i 79 pels homes, juntament amb Japó som la població amb més longevitat de tot el món, lo qual no és sinònim de qualitat de vida. Les dues primeres causes de mortalitat prematura són el càncer de mama per les dones i el infart pels homes. L’enfocament de la medicina havia partit sempre de la creença en que homes i dones tenim la mateixa biologia i la mateixa fisiologia.

Des dels primers anys tenim uns genitals diferents (encara que neix una persona de cada deu mil amb uns genitals intermitjos, el que anomenem «hermafrodites»), després ens desenvolupem i creixem fins a l’adolescència, que és un altre moment en que també ens diferenciem clarament (tenim caràcters secundaris diferents). Tot i així a la medicina li va costar de reconèixer aquestes diferències, i quan els metges i metgesses de la meva generació vam estudiar, ens van ensenyar que homes i dones erem iguals per a la medicina, i que, per tant, estudiant un home ja estudiàvem els dos sexes, perquè la biologia d’homes i dones era igual.

Per altra banda, partint de que eren iguals, no era necessari tenir en compte la seva realitat socio-cultural: que visquessin aquí o al pol nord, que fossin pobres o rics, etc. Després va arribar un grup de feministes que van començar a dir que en la salut de les dones també intervenia el fet de que visquessin en una societat determinada i en una cultura determinada. Es van començar a fixar en la discriminació laboral, en que hi havia i hi ha més violència contra la dona que contra els homes, etc., i que, per tant, tot això podia fer emmalaltir a les persones. Però aquest grup creia també que no n’hi havia de diferències biològiques, creien que homes i dones emmalaltíem igual, que ens passaven les mateixes coses, i que el que ens passava de diferent era perquè hi havia una cultura i una societat que ens oprimia i que ens feia diferents.

Pels volts dels anys 85 i 90 hi va haver un altre grup, en aquest cas ja mèdic, de laboratoris mèdics, que va començar a fer propaganda de que sí que hi havia diferències entre homes i dones, i que eren biològiques, perquè la dona era ”inferior”, perquè tenia moles més “problemes”: la regla, l’embaràs, el part o la menopausa. Fins als anys 90 milions de dones havien tingut la menopausa sense haver tingut la necessitat de medicar-se. Però en aquests anys es va produir un acord entre els laboratoris farmacèutics per associar la menopausa a una inferioritat, a dolor, a decrepitud, etc., fent propaganda d’això per a convèncer les dones de que necessitaven un tractament diferent i venent-ho a la universitat, a l’instituto de la Mujer i a tot tipus d’associacions per a que els fessin propaganda. Llavors es va celebrar el primer congrés de “Dones, Salut i Treball” i la Sherilyn Prior, que és una endocrina de Vancouver, va afirmar que homes i dones tenim una biologia diferent, una psicologia diferent, i estem inmersos en una cultura i en una societat, i això és el que ens fa emmalaltir.

El treball i la salut de les dones depèn, moltes vegades, de la cultura en que estan inmerses i de les diferències biològiques existents, però també del que et facin treballar i de amb quin suport compten. Ens vam anar plantejant si les patologies d’homes i dones es veien igual, vam observar que hi havia molts biaixos dins l’assistència mèdica que estaven relacionats amb: els estereotips de gènere (què pensem d’un ésser humà, què pensem d’un altre), que hi havia biaixos dins la recerca i dins la docència, que no es valoraven les condicions de vida i de treball i la sobrecàrrega social d’homes i dones, que no s’investigava si hi havien diferències en l’emmalaltiment d’un sexe i d’un altre.

Per exemple, una cosa que mai s’investiga dins la medicina és la menstruació, quan la majoria de dones la tenen dels 14 als 45 anys, i afecta a altres parts del cos. Però també les patologies prevalents en el sexe femení, com l’anèmia, la falta de ferro, etc. Totes aquestes patologies són les grans absents de la medicina, no s’investiguen. També hi ha un problema dins l’organització sanitària i també hi ha un biaix en la informació i prevenció de la salut.

Els estereotips de gènere dins la medicina es basen en suposar que el que ens succeeix a homes i dones és igual, i en aquesta suposició s’invisibilitzen temes com la menstruació, si hi ha malalties diferents, i demés. Perquè suposem que tot el que li passa a l’home li passa també a la dona. Però hi ha un segon estereotip de gènere que ha afectat molt la visibilitat de la salut de les dones, és considerar que hi ha diferències, quan en realitat hi ha problemes que són molt semblants, un exemple molt clar d’això afecta a les malalties del cor, i això també ha portat com a conseqüència que ens penséssim que les dones estàvem naturalment protegides per a no patir infarts i, en canvi, s’està assistint progressivament a que les dones cada cop en pateixen més, ja que els infarts de miocardi i les afeccions de coronàries estan sobretot relacionades amb el tabac.

Els homes que estan sofrint infarts prematurs quasi sempre fumen i les dones també. En canvi, hi havia una creença inconscient dins la medicina que feia pensar que com les dones ja tenim estrògens, estem com a “protegides”, però ha resultat que els estrògens no hi tenen res a fer si a sobre un li posa un paquet de tabac diari a les seves artèries i a les seves coronàries, ja no hi ha estrògens que protegeixin ,i es pot acabar tenint un infart entre els 50 i 65 anys (a banda del càncer de pulmó, que és la segona causa de mortalitat). A Europa i Estats Units ha crescut més el càncer de pulmó en les dones perquè ja fa trenta o quaranta anys que les dones fumen i ara ja quasi iguala al sexe masculí. Això ho dic perquè de vegades, en els ambulatoris i en els centres d’atenció primària es valoren els riscos d’homes i dones, també es fan diferències: en els homes sempre se’ls hi pregunta per si fumen (perquè suposen que seran fumadors i se’ls ha de fer prevenció), i no se’ls hi pregunta mai a les dones.

El quart estereotip de gènere és fer veure sempre que la patologia femenina o bé no és gaire important (quant sí que ho és, per exemple les anèmies o les ferropènies, que és lo que fa estar més cansat, quan un va al metge li diuen “no, si només té una mica d’anèmia...”. Si li cau el cabell, si està cansada, si té problemes en la pell, si se li trenquen les ungles i se li obren en capes i li falta ferro, et diuen: “No, si això no és gaire important, és cosa de dones”; en canvi, si té un problema d’estar cansada o tenir nervis i està al voltant dels cinquanta anys, ràpidament li diuen “Això és la menopausa”, i per tant ja no busquen si té una anèmia, si li falta calç, ferro...). Maximitzen els processos fisiològics de les dones ,-medicalitzant i convertint en “problemes” afers fisiològics com és la menopausa o l’embaràs-.

Un altre problema és que es creen les causes dels problemes de salut reduint-los, per exemple quan una dona va al metge en primera visita (quan va només per dir que té algun símptoma) i té qualsevol problema de dolor, mals de cap, del que sigui, se li diu “això són nervis”. Per tant es redueix l’etiologia -és el paradigma de reducció: a una li diuen que té nervis i es pregunta “Però m’ho ha mirat això?”. Però naturalment, com que tots els éssers humans tenim nervis, per que si no en tinguéssim estaríem morts (perquè la paraula «nervi» vol dir «neuo-transmissor», vol dir adrenalina, vol dir energia...) Sempre es pensa ”potser sí que tinc nervis”. Però la reducció o el creuament incorrecte de causes fa que es redueixi.

El sexe femení ha dir que “té nervis”, i en el sexe masculí relacionant sempre el que té -per exemple, quan un varó va al metge, tot i que el principal problema del sexe masculí és que els hi costa molt anar-hi, no sabem si perquè de petits quan ploraven o es queixaven ja se’ls va reprimir, perquè “plorar no fa homes”, o perquè realment els homes tinguin menys símptomes, però hi ha greus problemes perquè quan hi vagin estiguin a temps. En canvi les dones, més lligades al seu cos i a la biologia, van més ràpidament al metge per demanar ajuda. Als homes els hi costa molt queixar-se i d’aquesta manera redueixen els seus problemes. Els homes viuen molt fora del seu cos i els hi és més fàcil (i això ho sabem pel tabaquisme i l’alcoholisme) fer-se adictes. Encara que ara ja hi ha moltes dones joves (de 15 a 24 anys) que tenen problemes amb el tabac.
Per a la medicina, una altra diferència “invisible” entre homes i dones, és que no desenvolupen la mateixa feina, (tot i que ja hi ha homes que fan doble jornada, perquè s’han quedat vidus o ja han après la co-responsabilitat i, per tant, cuiden nens o fan el sopar quan arriben a casa). Però, en general, qui fa el sopar quan arriba a casa després de treballar fora de casa, acostuma a ser la persona del sexe femení de la parella o de l’entitat que viu en una casa. Hi ha una infravaloració de la sobrecàrrega psicosocial que pot produir aquesta doble jornada i també del treball emocional que es fa. Cuidar nens o cuidar malalts -què és el que acostumen a fer les mestresses de casa o les dones que treballen fora de casa i després cuiden persones a casa-, comporta un estrès més que és el treball emocional, que és aquell en el que hi has de posar el cor i el sentiment i no pots estar pensant en una altra cosa.

Per exemple, rentar plats no és un treball emocional, perquè pots rentar plats i pots estar pensant en la ponència que faràs demà o en el llibre que vols escriure o, simplement, que te’n vols anar a passejar... .Però, en canvi, cuidar un fill, somriure, ensenyar-li a fer els deures, estar fent un acompanyament a la teva mare que està ja molt gran o estar amb un malalt que tinguis a casa, exigeix un treball emocional. Les professions més estressants són les de mestre, les de metge, infermera i totes les sanitàries, les hostesses d’avió -que no poden deixar de somriure, encara que tinguin la regla o qualsevol altre dolor- perquè impliquen treball emocional. En canvi, tu pots estar fent paquets en una cadena de muntatge i no has de fer un somriure a ningú. Aquests treballs en que hi pot haver una doble jornada i treball emocional, són els més estressants.

La segona cosa que vam observar és que aquest estrès mental és la primera causa de problemes de dolor, sobretot d’esquena, de clatell -el que s’anomena, erròniament, “cervicals”, que és un muscle que va del clatell a l’esquena i que es posa en contracció quan estem preparant uns exàmens, quan estem fent cura de persones, i quan estem emocionalment estressats, per exemple. S’han fet proves per comparar aquesta contractura del trapezi amb homes que, per exemple, descarreguen un camió, i dones que, per exemple, estant fent de caixeres en un supermercat (que és un treball molt estressant perquè han d’estar atentes a fer els números i alhora suportar el treball amb les mans), i la contractura de trapezi era molt més elevada entre les caixeres d’un supermercat que no pas en els homes que treballen descarregant caixes d’un camió, perquè els homes el descarregaven i després descansaven, i les caixeres havien d’estar tot el dia i mentalment estressades al mateix temps que feien una feina física.

Però és que també s’ha vist, per exemple, que el risc cardiovascular (el risc de fer infarts), estar també relacionat amb la doble jornada, perquè com més es treballa amb estrès, més problemes d’adrenalina, noradrenalina i hipertensió hi ha. I per altra banda, l’absència de suport social (que no hi ha guarderies, que no hi ha assistència a domicili per a la gent gran, etc.) fa que tot el que es carrega en una casa vagi quasi sempre a parar a l’esquena del sexe femení, i aquesta absència de suport social i de co-responsabilitat domèstica mai apareix inclosa com a factor de risc a cap estudi i, per tant, mai la veurem com un factor de risc.

Aquest és un primer biaix de la ciència: el no incloure a les dones ni als factors de risc de les dones en els estudis científics. Mirant la pressió a homes i dones, per exemple, veiem que hi ha més dones hipertenses que homes hipertensos. Però tot i així, quan els hi preguntes a uns metges d’un ambulatori o d’un centre d’atenció primària si hi ha més dones o homes hipertensos, la resposta global és que hi ha més homes hipertensos. La realitat, fent l’estadística, és que hi ha més dones, però és que als metges a la facultat no ens ho han ensenyat així. Per tant: hi ha una creença inconscient de que les patologies greus són del sexe masculí i que les dones tenen coses «menors» -sense haver-ho estudiat a fons-, i no s’han inclós els factors de risc d’una forma sistemàtica per tal de poder-ho estudiar.

Una altra de les coses que falla dins de la ciència mèdica és que falta recerca sobre morbilitat diferencial. Encara que les dones tenim més esperança de vida, l’esperança de vida sense incapacitat en homes i dones és la mateixa. Això vol dir que els deu anys que es viuen de més es viuen per exemple amb sordera, amb mal als peus, amb les cames amb dolor i demés. Per tant, és una esperança de vida superior, però no amb una bona qualitat de vida. I això, en canvi, no s’investiga a les dones perquè viuen més, cosa que és una paradoxa.

Quan vam fer el primer congrés de “Dona i qualitat de vida”, a Barcelona, l’any 1990, els epidemiòlegs que estaven al meu costat em deien: “No sé perquè fas un congrés de dona i salut si viviu més, hauries de fer-ho dels homes”, i jo els hi vaig contestar: “És que els anys que es viuen de més es viuen amb poca qualitat de vida, perquè hi ha més dolor i més malalties cròniques en el sexe femení. En el sexe masculí hi han més malalties agudes, si voleu hi ha també més mortalitat prematura, però hi ha molt més dolor en les patologies del sexe femení”. I en canvi, no s’investiguen les patologies dl sexe femení amb l’excusa de que viuen més i, segons això, pensen que és més necessari estudiar “les patologies importants”, que són les dels homes.

Les demandes de les dones no són valorades igualment que les dels homes. Les demandes i queixes de les dones són considerades en una quarta part d’entrada com psicosomàtiques, sense haver-les sotmès a cap tractament, i és per això que s’explica la tendència ha receptar sedants i antidepressius a la primera consulta del sexe femení. I en l’avaluació de les demandes, per exemple, el dolor precordial, el dolor lumbar o els intents de suïcidi són considerats a les demandes masculines més serioses que les demandes femenines. De tal manera que, per exemple, en els últims quinze anys, malgrat la tendència a suïcidar-se de la gent jove (què és una causa de mortalitat en un índex alt), que està creixent molt entre la joventut del món occidental, el suïcidi és predominantment femení, encara que sempre havien dit tradicionalment que eren els homes qui tenien “més decisió” i per tant, els que s’acabaven suïcidant. Però, sense anar tant lluny com el suïcidi, si va al metge un home amb dolor precordial, se li dóna molta més atenció que si hi va una dona.

A Catalunya, la mortalitat diferencial prematura és, en el cas femení i en primer lloc per càncer de mama, però la segona causa de mortalitat són les malalties de cor o els infarts (als Estats Units, per exemple, ja es produeix a l’inrevés) -cardiopaties isquèmiques-, el càncer de colon , el suïcidi, la sida i la violència de gènere per sobre del càncer de cèrvix, perquè el càncer de cervix, que és el càncer del coll de la matriu, és un càncer molt prevalent a l’Amèrica Llatina encara, que està estimulat per un virus -el papiloma virus-. Abans no es coneixien les causes, però ara es sap que ve condicionat pel contacte sexual en males condicions de neteja i amb una promiscuïtat molt àmplia i sense preservatiu. A l’Amèrica Llatina o al Brasil és la primera causa de mortalitat femenina, abans que el càncer de mama, mentre que per nosaltres és la última causa perquè ja s’ha fet prevenció.

Cada tres o quatre dies mor a Espanya una dona a causa de la violència de gènere. Per aquesta raó al Parlament de Catalunya vam aprovar una proposició no de Llei per a què es considerés el problema de la violència com un problema de salut pública, perquè ja causava més mortalitat que el càncer de mama, i, per descomptat molta més morbilitat: més angoixa, més depressions; més problemes.

Quins problemes de biaix de gènere podem tenir en el procés assistencial? Un primer problema és que les malalties cardiovasculars no s’havien valorat en el sexe femení; es pensava que no en podien tenir. Una investigadora biòloga nord-americana, la Bernardette Killing, va escriure una editorial al New England (que és una revista mèdica molt prestigiosa), i la va titular com “El síndrome de Yentl”. Yentl és una pel•lícula de la Barbra Streisand en què una dona jueva per anar a la universitat s’havia hagut de disfressar d’home. Elles van descobrir -amb varis articles que es van fer durant els anys 90- perquè tot això és molt recent, que les dones que anaven al metge amb dolor precordial se’ls hi deia que no tenien res, i és per això que aquesta dona ironitzava dient: “Segurament haurem de disfressant-se d’homes per anar al metge cardiòleg perquè ens vegi el que tenim”. Els problemes d’aquestes dones eren minimitzats (se’ls hi deia que no tenien res) i tenien un infart o el feien després, i en canvi els homes se’ls operava de coronàries i a les dones no.

Però un altre biaix de gènere està en les dades de laboratori o en les exploracions que es manen en un sexe o en un altre. Al sexe femení se’ls hi minusvalora la quantitat de glòbuls rojos que han de tenir, sense cap base científica. Ho decideix així el cap de laboratori que valora que han de tenir un milió menys de glòbuls rojos que els homes. Llavors tu els hi preguntes: “Però perquè han de tenir un milió menys?”, i contesten: “Doncs perquè totes són anèmiques”. Però “Són anèmiques i no ho haurien de ser, o és un destí quasi bíblic que el sexe femení hagi de ser anèmic?”, i contesten: “No, però la majoria de dones que vénen al laboratori estan anèmiques i els hi falta ferro”. Haurien de posar que no és normal, que els hi falti ferro, que haurien de tenir els mateixos glòbuls rojos.

Doncs bé, això, encara que sembli anecdòtic, està condicionant l’actitud dels metges envers els homes i dones que van a la consulta a veure’ls. Perquè amb un resultat igual fan servir criteris diferents. Per exemple: si un home i una dona posem que tenen quatre milions de glòbuls rojos, consideraríem que l’home té una anèmia i la dona que està “normal”. Tots dos es sentirien cansats, se’ls hi cauria el cabell, se’ls hi trencarien les ungles, se’ls hi obririen en capes, tindrien fred a les mans i als peus, tindrien mal de cap al front i amb un (a l’home) se li consideraria que té una anèmia, i a l’altre (la dona) es consideraria que no.

Com aquest us en podria posar molts d’exemples. Passa el mateix amb les patologies de tiroides. La patologia tiroïdea és molt específica femenina, hi ha moltes dones que en tenen. Hi ha cinquanta dones per un home que tingui tiroiditis, i en canvi, les dades de laboratori sempre s’esbiaixen a favor de no reconèixer la malaltia. Sempre es posen uns marges molt amples per a que ningú pugui ser catalogat com que li falti hormona tiroidea. I això sempre passa amb les anàlisis de sexe femení i no amb les del masculí.

En el cas de la revisió mèdica laboral, per exemple, es basa quasi sempre en patologia de fetge i de colesterol, que és de predomini masculí, i, en canvi, mai miren els problemes que afecten més a les dones. Per tant quan la persona està cansada i va al metge i li fa una revisió mèdica i les anàlisis clàssiques que fan a tothom, les dones surten normalment altes, i els hi diuen: “Doncs vostè ha sortit normal”, i elles diuen “Però jo em trobo molt malament”, i llavors els metges responen: “Doncs deuen ser nervis”. Això succeeix perquè no es miren les patologies que són de predomini femení. D’això en diem “morbilitat diferencial”, que és encara invisible per a la medicina. És veritat que de vegades la patologia de les dones (i jo ho reconec com a científica, que ho he estudiat) s’ha de reconèixer, i de vegades s’ha de buscar més. Però la patologia masculina també es va haver de buscar, per exemple, per a saber que tenen més colesterol s’han hagut de fer unes anàlisis. Però aquests van ser els primers que es van fer i no s’ha anat avançant igual en les patologies de predomini femení.

Un altre biaix de gènere molt greu i que no ha sigut investigat bé és que també tenim efectes diferents de tractament, i que aquests efectes diferents no han sigut investigats. Per exemple, una aspirina té un efecte diferent en homes que en dones, però és que una píndola pel colesterol també. I a més, només s’ha investigat en homes. Però encara és pitjor, només s’ha investigat en rates mascle i no en rates femella (que ja arribem a la investigació esbiaixada a nivell de les cobaies). I jo els hi pregunto: “I perquè no investigueu també en femelles?”. La resposta que em donaven abans (ara ja no me la donen) alguns investigadors és: “Oh, és que és complicat, perquè una femella sempre té cicle menstrual, i, per tant, millor obviem el sexe femení i per tant només estudiem l’home”.

Però llavors resulta que quan hem aplicat aquesta píndola pel colesterol a una dona, aquesta ha tingut més cansament i més problemes de dolor. És a dir, que aquestes píndoles pel colesterol han produït en les dones dolor físic, per no parlar d’aquelles píndoles pel colesterol que van produir mortalitat, i en alguns casos es van haver de retirar. I aquesta mortalitat es va produïr fonamentalment dins el sexe femení. Pel mateix: per que no s’havia estudiat en els dos sexes. Ara, quan un representant de qualsevol laboratori em ve a vendre una píndola ja em diu: “Perdoni doctora Valls, no s’ha investigat al sexe femení”, i llavors els hi dic: “Doncs no me la vengui perquè jo no la receptaré fins que no ho investiguin”.

I una mica sí que ho haurem d’anar fent, perquè, per exemple, quan hem parlat de diferències en els transplantaments, hem vist que a igualtat de patologia de ronyó es transplanta més el sexe masculí que el sexe femení. O sigui, els biaixos de gènere arriben fins a la decisió de a qui s’ha de transplantar. A qui es trasplanta ho decideix un equip mèdic, però com que es va fent el biaix inconscient de que és més valuosa la vida d’un home i que la dona ja anirà fent diàlisis, s’acaba transplantant més a un home que una dona.

Quina morbilitat difícil de detectar hi ha en el sexe femení? Per sota dels cinquanta anys hi ha moltes carències metabòliques; per exemple la deficiència de ferro és probable que hi sigui des del naixement (això pot passar igual a nens que a nenes). Això succeeix perquè qui passa la reserva de ferro orgànica és la mare, i com que les mares acostumen a estar anèmiques, la reserva de ferro passa en baixa. Però és que la llet materna i la llet artificial tampoc en tenen, de ferro. Per tant, aquests nens que ploren tant i que els hi diuen que tenen gasos, que són tant nerviosos i que són hiperactius, molts d’aquests nens en realitat tenen una ferropènia molt important, i la manca de ferro afecta al sistema nerviós central (això s’explica amb més detall al meu llibre, que es diu: Dones i homes, salut i diferències). I les adolescents a les que se’ls hi uneix aquesta ferropènia amb la menstruació per primera vegada -menstruacions que acostumen a ser importants, i les primeres acostumen a ser molt sangrades-, acostumen a perdre ferro i aleshores comencen a baixar en el seu rendiment escolar, perquè el ferro es necessita per la memòria, i sense ferro no n’hi ha.
El dèficit de zinc i de calci també afecta diferentment a homes i dones. El zinc serveix per a no tenir malalties a la pell, per a no tenir problemes d’eczemes, fongs, etc., i el calci per créixer bé, i per a no tenir dolor als ossos ni a les extremitats. Però és de predomini femení que hi hagin carències d’aquests minerals, més que en el sexe masculí, encara que també n’hi pot haver. Per exemple, en el sexe femení les ferropènies de les noies joves poden arribar a ser del 75 % de la població. Quan hem estudiat, per posar un cas, una classe o una cadena de muntatge i hem mirat la manca de ferro (no l’anèmia, que acostuma a ser d’un 12 o un 18 % aquí a Europa. Perquè a Àfrica és d’un 80 %, que les noies que tenen fills els solen tenir entre els disset i els divuit anys, i llavors es moren en el part, perquè arriben al part amb només dos milions de glòbuls rojos, i amb dos milions, si tenen una hemorràgia, es moren immediatament. A més a més pareixen soles, però aquesta és una altra història. A l’occident, dins el nostre entorn, menjant bé i menjant carn (perquè el ferro s’adquireix a través de la carn), les ferropènies no poden arribar a ser altíssimes en el sexe femení.

Les metrorràgies (sangrats menstruals per sobre de lo normal; entre els científics s’ha acordat que lo normal és un sangrat que tingui el tamany de la cavitat de la matriu, equivalent a 100 cm. cúbics com a màxim; és a dir, un vas de vi). La dona que sangra més d’un vas de vi durant una menstruació és que està perdent un ferro que ja no podrà recuperar al mes següent, i això suposa una morbilitat invisible, si no li acabes de preguntar a la pacient com sangra, quants dies sangra, quina quantitat, etc. Tenim una manera indirecta de saber si la sang té molt de ferro, que és en el cas de que coaguli. La sang menstrual no coagula, només coagula quan és profunda, quan està sangrant més del compte. Jo, a la consulta mèdica, pregunto quans dies sangra, si té coàguls i si té els cicles menstruals molt sovint, perquè també és una manera de no poder recuperar el ferro al mes següent. Fent aquests càlculs vam trobar que un 50 % de la població femenina del nostre entorn sangrava més del compte, i per tant no ens estranyava que, si a més no menjaven més del compte aliments amb ferro, tenien els índexs de ferropènia tant alts comentats anteriorment.

Per altra banda, hi ha dones que poden no tenir la regla, que s’anomena amenorrea, o tenir-la només de tant en tant, que és la oligoamenorrea. Això oscil•la entre poblacions, tot i que és més freqüent entre les poblacions nòrdiques que entre l’espanyola. L’ endometriosis és una altra malaltia fastidiosa que té un efecte d’un 5 % en la població femenina en aquests moments, i creixent. Es dóna per tenir teixit endometrial a dins de la cavitat abdominal, lo qual vol dir tenir unes regles molt doloroses, perquè tens la regla a dintre de la panxa. Això costa de diagnosticar, de vegades fins a tres o quatre anys, perquè si una dona va al metge i diu que té dolor durant la regla el metge li dirà que s’aguanti o que prengui un antiinflamatori. Nosaltres hem calculat quant es triga a diagnosticar una endometriosi en una població normal (també s’ha fet a Anglaterra), i es triga més de tres anys en diagnosticar-la. Però és que ens estem trobant que està creixent.

Abans, quan jo vaig estudiar medicina -ja fa bastants anys, més de trenta-, em van explicar que l’endometriosi era una malaltia genètica i que, per tant, naixies amb aquest teixit fora de lloc. Ara hem tingut ocasió d’estudiar metgesses que comencen el MIR sense endometriosi i acaben el MIR amb endometriosi, cinc anys després. Què els hi ha passat? Que han fet guàrdies de nit, seguides cada dos dies, i cada dos dies han canviat l’harmonia de l’hipotàlam. El cicle menstrual és cada catorze dies, en que ovules i tens una harmonia dins l’hipotàlam. Si tens estrès físic o mental aquesta harmonia es talla i aleshores el sangrat menstrual, en comptes de baixar cap avall de vegades va cap a la cavitat abdominal i colonitza.

Aquesta endometriosi està creixent, en part per això, i per una altra raó ambiental (això aquí a Tarragona us convé saber-ho): les dioxines en el medi ambient, que com són disruptors endocrins i les hormones que es donen als animals, i els pesticides que es posen a la fruita i a la verdura, els plàstics (que també deriven, quan estan molt calents en substàncies disfenols a l’aigüa); tots aquests productes actuen com a estrògens i són disruptors endocrins. Per tant, les malalties endocrines del sexe femení i del masculí estan augmentant, encara que en el cas masculí l’excés d’estrògens només afecta a un òrgan, que són els testicles, i els hi provoca atròfia testicular i disminució en el nombre d’espermatozous. Per això hi ha més esterilitat masculina en la societat industrial. A la dona li afecta tenint més metrorràgies, més endometriosi i més síndrome pre-menstrual sever, cosa que significa que durant els catorze dies previs a la regla es pateix dolor, inflamació de panxa, molèsties en els pits, més mal de cap, sensació de panxa molt plena i migranyes en el moment de la regla.

Aquest síndrome pre-menstrual que normalment es nota un dia abans de tenir la regla, el pateixen moltes dones durant els catorze dies previs, fins al punt de que no poden continuar treballant i han de plegar; és llavors quan diem que és sever. També hi ha una altra manera de graduar-ho que és moderat, que és quan ho nota la família o la parella amb la que vius, perquè aquells dies estàs irritable, neguitosa, ansiosa, menges més i estàs més inflada. Tot això depèn de l’excés d’estrògens personal o ambiental. El que més ens sorprenia és que cada cop a la societat industrialitzada se’n patia més d’aquest síndrome, per aquesta raó.

Una altra morbilitat invisible difícil de veure és l’efecte tòxic, tant dels hàbits com dels pesticides i d’altres substàncies ambientals. El cos de la dona és un bió acumulador químic ambiental. Perquè la majoria de tòxics ambientals se’n diuen hliposolubles; que vol dir: “solubles amb les grasses”. Biològicament parlant (independentment de lo grasses o primes que estiguem), el sexe femení té entre un 22 i un 23 % de grassa en el seu cos, enfront un 12 % del sexe masculí. Aquest greix acumula substàncies químiques. Per exemple, fa molts anys, per matar els mosquits posàvem Flit, que era DDT. El DDT viu entre 35 anys a la cèl•lula grassa de la persona a la que l’hi hagin posat quan era petita, i si li han aplicat cada dia durant l’estiu per matar els mosquits se li ha anat acumulant cada dia a les seves cèl•lules grasses i l’efecte que té en el seu cos és, precisament, efecte d’estrògen. Per tant, creiem que aquesta és la raó per la qual està augmentant el càncer de mama a la societat industrial a partir de l’any 1945, que és després de la segona guerra mundial, quan es va començar a aplicar el DDT a la població. Actualment existeixen altres productes que tenen el mateix efecte, com pesticides, dissolvents derivats del plàstic i els hidrocarburs que desprèn el tub d’escapada del cotxe al cremar la gasolina.

Quins altres problemes diferencials hi ha? Per exemple l’absorció i toxicitat hepàtica de l’alcohol és el doble en el sexe masculí que en el femení; per tant, una copa de vi per una dona és com si n’hagués pres dues. Encara que algunes persones aguanten més, en general és així, ja que les dones absorbim més ràpidament dins el tub digestiu. El tabaquisme n’és un altre exemple. El tabac propicia el càncer de pulmó tant a homes com a dones, però en la dona provoca a més osteoporosi, mentre a l’home no. Un paquet de tabac a la dona li pot provocar descalcificació si se’n fuma un diari durant més d’un any, encara que la dona sigui jove (he vist insitometries òssies de dones joves que havien fumat bastant). O sigui que no és només que et moris, sinó que mentrestant tindràs mal als óssos, et trobaràs malament, estaràs baixa de defenses i, a més a més, pots tenir fractures òssies.

Respecte a l’anorèxia, la bulímia i els restringidors de menjar, tot i que són patologies que també tenen homes, són predominantment femenines, perquè tota la societat ens ha bombardejat dient-nos com havíem de ser de primes, i quin model havíem de seguir per ser estimades i agradables a la vista del sexe masculí. Això ens ha fastidiat la salut i encara fastidia a moltes dones, perquè les restringidores de menjar què són? Són aquelles persones que mai mengen el que volen (hi ha, per exemple, moltes dones grans que s’estan abstenint contínuament de menjar perquè s’estan engreixant i volen estar més primes i sempre estan estalviant el menjar). Això porta molts problemes psicològics, etc., en què ara no m’hi entretindré.

Un altre problema de morbilitat són les teràpies hormonals aplicades al sexe femení sense investigació i sense control. Els anticonceptius hormonals primers que van sortir ja fa trenta anys, van sortir investigats en cent dones de Jamaica, i es van posar al mercat havent constatat que no les havia matat. I a partir d’aquí les vam anar provant una generació de dones -algunes de les quals ja no estan aquí, perquè ja han fet el càncer de mama-, prenent dosis deu i quinze vegades més altes d’hormones que els anticonceptius hormonals actuals. Què hagués costat fer la investigació ben feta, amb rates o amb ximpanzés -que tenen cicle menstrual-? El fet és que no es va investigar bé i aleshores les dosis s’han hagut d’anar baixant. Tot i així sempre que s’apliquen anticonceptius hormonals o terapia hormonal substitutiva a la menopausa (aquest ha sigut un altre cas, en que fa deu anys van aparèixer tot de titulars de premsa d’acord amb el missatge de les empreses farmacèutiques i els laboratoris: “totes les dones amb menopausa han de tractar-se amb teràpia substitutiva”); doncs ara s’ha vist que aquestes teràpies hormonals substitutives a dosis altes produeixen més infarts que no els que volia prevenir, i produeixen també més problemes de càncer de mama que els que volia evitar. Per tant: el sexe femení sempre paga el que no s’investigui bé la ciència que ens afecta.

També hi ha altres malalties que depenen una mica de la biologia, per exemple, la dona viu més anys. Una de les raons -encara que n’hi ha més-, és perquè en la majoria de casos la mortalitat del sexe femení és per infeccions (la mortalitat humana és per infeccions). Però el sexe femení té més defenses contra les infeccions que el sexe masculí. Però això també fa que tingui més malalties autoimmunes, que vol dir que cèl•lules del cos ataquen o al tiroides o a articulacions del cos, o al pàncrees; i veiem que la tiroiditis de Hasimoto (que és la tiroiditis autoimmune), o l’artritis reumatoide o la diabetes són molt més freqüents en el sexe femení que en el masculí. Però això no ens ho havien ensenyat als metges i metgesses; per tant, quan nosaltres veiem un ésser humà ens pensàvem que li podia passar el mateix a tots, i a sobre ens pensàvem que era molt més “seriós” el que deien els senyors que el que deien les senyores. Amb tota aquesta realitat al davant es pot entendre (tot i que no ho vull justificar) que era fàcil donar-li un sedant o un antidepressiu a la dona abans que començar a mirar tot el que he comentat fins ara.
I per últim, les malalties cardíaques tenen manifestacions clíniques diferents en el sexe masculí que en el sexe femení; per exemple en el sexe femení es manifesten poc, per tant són poc detectables (inclús amb proves, com la prova d’esforç o un electrocardiograma; pots tenir una angina inestable -de pit- que en el moment que et fan l’electrocardiograma no es veu, sinó que només es veu quan tens un dolor greu i agut), i això li passa molt més al sexe femení que al sexe masculí. Ara que els cardiòlegs ja ho coneixen ni s’han adonat del problema durant l’últim congrés mundial de cardiòlegs que hi va haver aquí a Barcelona, es va dedicar a la cardiologia de la dona, però ja havien passat dotze anys des de que es va començar a descobrir que no hi érem, que érem invisibles, fins a que es comencés a dedicar-li el congrés de cardiologia. De totes maneres ja hi ha més tendència a mirar-s’ho. Però fins i tot encara hi ha dones que es poden morir en el servei d’urgències perquè entren amb un dolor -que el dolor d’infart de la dona quasi mai és cordial, sinó darrere l’esternon i cap a la mandíbula- i passa per un dolor, s’esperen cinc hores (això va passar a Bellvitge), i la dona ha acabat morint a urgències abans de fer-li una prova exploratòria, perquè no s’ha pensat que podria tenir aquesta patologia.

I per últim hem vist també que amb la descalcificació del sexe femení, que semblava inexorable, que totes hauríem de tenir descalcificació, estàvem equivocats: només un 30 % de dones majors de cinquanta anys fan descalcificació. A més hem vist que es podria prevenir, perquè si no són fumadores -i n’hi ha moltes que no ho són i també tenen descalcificació-, és perquè falla la producció de vitamina D, que és una producció que no depèn només del sol, sinó de com funciona el fetge i el ronyó, perquè la vitamina D definitiva (la que va bé per formar ós) es fabrica dins del ronyó i amb l’edat disminueix la producció, i això que no es sabia (perquè a mi, quan em van ensenyar la vitamina D em van dir que prenent el sol ja en tindríem prou, i encara hi ha metges i metgesses que s’ho pensen això) ara se sap que si hi ha un fetge i un ronyó intactes i s’ha de tenir menys de 55 anys, perquè a partir d’aquesta edat la producció de vitamina D disminueix en tots dos sexes; els homes a partir dels seixanta i les dones a partir dels cinquanta, es poden prevenir donants suplements de vitamina D.

En temes de salut mental sabem que hi ha diferències, però no sabem ben bé quines són reals i quines són degudes a la sobrecàrrega mental que sofreix el sexe femení a causa d’aquest treball emocional, aquest treball sense qualificació com és el treball de les mestresses de casa. Per exemple, hem vist que hi ha més depressió entre les mestresses de casa que entre els homes, però que els homes fent de mestressos de casa -que hi ha casos estudiats, a Finlàndia, per exemple, d’homes que es queden sense feina i mentre la dona surt a treballar fora de casa ell es queda fent les feines de casa-, i aquests homes també han fet depressió. Això vol dir que les condicions de treball són moltes vegades les que condicionen la depressió. Per exemple, l’ansietat és molt més prevalent entre treballadores que treballen fora de casa, però amb aquestes professions que desenvolupen treball emocional: ensenyament, sanitaris, etc.

I després una causa invisible encara, però que s’haurà d’estudiar en el futur, són les interaccions biològiques entre l’ansietat i la depressió, com per exemple la mancança de ferro, que pot provocar ansietat, l’excés de prolactina -que és molt freqüent entre les noies joves que tenen alteracions en la regla i més ansietat (preparant exàmens o el que sigui), perquè la prolactina és una hormona que es segrega molt en relació amb l’estrès ambiental; dones hiperestrogèniques; el tenir molt dolor o les malalties autoimmunes (que ara s’han confós també amb la denominada fibromialgia, perquè tot i que estem treballant perquè es faci, encara no s’aplica en aquests casos el diagnòstic diferencial. S’han de crear uns protocols que ajudin a diagnosticar bé. Fa deu anys se’ls hi deia: “Vostè el que té són nervis”; fa cinc anys se’ls hi deia: “Vostè el que té és la menopausa, prengui hormones”, i ara el que se’ls hi diu si es queixen és: “Vostè el que té és fibromialgia”, però no s’acaba de diagnosticar què els hi està passant.

Durant les tres dècades els problemes sempre han sigut invisibles i sempre maltractats. Si l’organització sanitària no entén els problemes, difícilment els podrà tractar. Sempre havíem pensat que les malalties estan produïdes o per una infecció, o per un hoste o per un agent ambient, però hi ha una altra causa que és la mateixa manera en que són tractats i visibilitzats els problemes, que és per lo que no hi ha perspectiva de gènere. Per exemple, les estadístiques sanitàries en que es basa el sistema sanitari -i que fan éssers humans, homes i dones- invisibilitzen els problemes de la dona. Si aquests homes i dones que les fan no fan l’esforç d’incloure dones en els assajos clínics i de mirar-se lo que és la morbilitat diferencial, la patologia del sexe femení continuarà essent invisible. Això depèn de l’organització sanitària i fins i tot del sistema.

Quan parlo de “biaixos en la prevenció i en la promoció de la salut” em refereixo, per exemple, al fet de que moltes vegades no s’hagi fet prevenció en morbilitat per ignorància, no es fan “chequeos” analítics, ni vigilància de la salut adequada i no es tenen en compte els riscos diferents, no s’emprenen accions medioambientals enèrgiques, per exemple totes les dones haurien de ser ecologistes perquè no podem continuar tenint dioxines, pesticides, tots els productes químics que tenim a la carn, en els greixos i a tot arreu perquè això ens afectarà primer a nosaltres i després als homes; però primer, com a bioacumulador químic, a les dones.

Per altra banda, tot el que són condicions de treball estressants, sense serveis socials, etc., ens diuen que també hauríem de ser totes polítiques, perquè hauríem de demanar serveis socials adequats, si no sempre estem dient que la culpa és nostra per no atendre a tota la família i no és així, hi ha d’haver uns polítics que es preocupin dels serveis socials adequats, i és la ciutadania la que els ha de demanar. Un altre factor és que moltes vegades no es participa en decisions importants de salut perquè la promoció actual de salut és fer més dieta i més exercici, però això no té en compte que anem totes estressades (a veure si encara ens quedarà temps per anar al gimnàs), i aleshores, en les decisions medioambientals de promoure la salut també hi hauríem de participar per dir quines coses ens podrien posar millor, quines coses podrien fer una salut millor per disfrutar, en quines coses hauríem de participar i ens hauríem de conscienciar. I aquesta participació en la promoció de la salut no hauria de ser només dels metges i metgesses, sinó del conjunt de la ciutadania, tant homes com dones.

La mirada androcèntrica que hi ha en la recerca i en la investigació es concentra sobretot en que les primeres estadístiques no van ser desagregades per sexe, que els assajos clínics sempre han tingut el varó com a “gold-standard” -quan es fa un assaig clínic es col•loca al varó com a exemple i model-, que no s’inclouen variables que captin les diferències i les desigualtats -com la menstruació, per exemple, que encara és un tabú científic-, i que encara hi ha una menor financiació per estudis de morbilitat i mortalitat de dones.

Acabaré amb dues reflexions: per quina raó no es va estudiar el sexe femení en un moment determinat? Abans us he comentat allò de que hi ha uns investigadors doctors, Ian i Ebsten, que van demostrar per exemple, que si en un hospital entrava una dona amb dolor d’angina de pit (infart), era molt més probable que se li fessin menys exploracions, menys tractaments, o que se la enviés a casa sense fer-li un by-pass -encara que tingués les coronàries tapades-, mentre als homes sí que se’ls hi feia aquest by-pass. Quan van revisar els casos, al cap d’un any, van trobar que les dones a casa havien fet un infart i els homes no, i es van preguntar: “Perquè tenim aquest biaix inconscient en el nostre camp?”. Si aquest estudi es va fer el 1990, tots els estudis fets a la dècada dels vuitanta cap als noranta només incloïen varons (22.000 varons, 18.000 varons...) quan estudiaven els lípids, l’efecte del tabac, els infarts... Per tant, les dones a la ciència estaven absents, i si no hi eren no podien ser investigades. I així la ciència que adquirien els metges d’aquella època era la ciència que neixia havent estudiat homes.

Què ha passat deu anys després, amb la publicació d’assajos clínics? (Els assajos clínics és la metodologia que la medicina té per revisar aquest problema). Les especialitats que més publiquen assajos clínics són cardiologia, oncologia (càncer) i malalties infeccioses. I aquestes que més publiquen són les que menys dones inclouen en els seus assajos clínics. Per tant, deu anys després -pensant-nos que havíem fet molt bé les coses i que havíem predicat molt-, continuem sense ser visibles en la majoria d’assajos clínics que es fan, i encara som menys visibles si això ho paga el govern o ho paga la indústria farmacèutica. El missatge que us vull donar és que, deu anys després, la participació i visibilitat del sexe femení encara no està present en la investigació i la recerca.

En col.laboració amb: