Els estudis realitzats per Esade i ICSA mostren un retrocés en la presència de dones en càrrecs directius, que va passar del 19% el 2007 al 13% l’any passat. La llei d’igualtat va establir el 2007 un termini de vuit anys perquè les grans empreses tinguin un mínim d’un 40% de dones als seus consells d’administració. A més sou, més discriminació entre dones i homes.

Aquesta sembla la tendència general en el mercat de treball a Espanya. Una operària cobra una mitjana d’un 15% menys que un home amb la mateixa categoria, però la distància s’amplia fins al 17% en el conjunt dels càrrecs de direcció i, dins d’ aquests, fins al 23% en el cas d’un director financer o de recursos humans.

Una directora general surt, de mitjana, 16.172 euros més barata que un home amb la mateixa responsabilitat al cobrar 72.930 euros anuals davant dels 89.102 del seu col·lega, segons assenyala un estudi d’Esade i la consultora ICSA. On es produeixen menys diferències de remuneració és en els càrrecs de directora industrial, que perceben un 13,5% menys que els homes, i en els de directora comercial, on l’esglaó salarial és tan sols del 3,6%. "Quan en el càrrec directiu es marquen objectius, aquí no hi ha possibilitat de discriminar", va explicar Ernesto Poveda, president d’ICSA, en la presentació d’aquest estudi.

No sembla que el nivell formatiu justifiqui aquesta diferència, més aviat al contrari, fa més evident la diferència. Encara que no hi ha grans discrepàncies, les directives tenen més bona formació, amb un 38% de llicenciades davant d’un 33% d’homes, i un 39% de dones amb màster pel 37% dels directius. A les cúpules empresarials hi ha un 27% d’homes sense estudis universitaris davant d’un 20% de dones en la mateixa situació.

Però la primera discriminació es dóna en l’accés a la cúspide de les companyies, a la qual només una selecta minoria de dones en desavantatge respecte als homes pot aspirar. Només un 9% dels llocs de director general estan ocupats per executives. En canvi, les empreses sembla que han encasellat les dones com a bones candidates per fer-se càrrec de l’àrea de recursos humans, on hi ha un 31% de directives i una mica menys en la direcció financera (19%). La presència més baixa es registra a l’àrea de la direcció industrial, on només hi ha un 5% de dones.

L’informe compara les sofertes directives espanyoles amb les seves homòlogues de França i Itàlia, països en què han avançat més a les empreses. Davant del 17% de diferència salarial mitjana als alts càrrecs a Espanya, les executives franceses cobren una mitjana d’un 9% menys i les italianes, un 6%. A més, els sous dels països veïns no tenen res a veure amb els d’Espanya, amb una mitjana de 64.310 euros per a les directives espanyoles davant dels 84.412 de les franceses i dels 101.316 de les italianes. En canvi, la presència femenina a les cúpules empresarials és més baixa a França i Itàlia, amb un 11% i un 7%.

Lluny de disminuir, les diferències retributives entre sexes han augmentat des de l’any 2007, quan eren del 12%. El 2009, es "va cronificar" la discriminació del 17% del 2008 que els autors de l’estudi veuen molt difícil de superar. Per Poveda, la crisi ha fet que moltes companyies hagin optat per un model productiu més conservador en el qual les dones tenen menys opcions. "Pel compte de resultats i pel bé d’aquest país, s’ha de reflexionar sobre aquesta desigualtat", va assegurar el president d’ICSA.

Margarita Martí, professora d’Esade, va destacar que aquestes desigualtats són "una injustícia social" i que suposen uns costos de pèrdua de talent. "Els països que no utilitzen el talent de la meitat de la seva població –va advertir– creixen menys i posen en risc la seva competitivitat".