«El poder es menja la política», conclou la filòsofa italiana Luisa Muraro. «No, no hi crec gaire en els lideratges personals. Crec més en les construccions mínimament col·lectives», contesta l’ex-diputada i ex-regidora Eulàlia Vintró a la pregunta de si se sent líder, que la periodista Sílvia Cóppulo li planteja al seu llibre Dones de primera.

Les dues cites em serveixen igual, i, per tant, l’ordre en què estan escrites és intercanviable, per abordar el lideratge femení en política, del qual van parlar en primera persona, aquesta setmana a Barcelona, l’ex-presidenta xilena Michelle Bachelet; la ministra de Defensa, Carme Chacón, i la consellera de Treball, Mar Serna.

De lideresas (sí, la RAE admet el terme utilitzat a l’Amèrica Llatina) encara estem en precari, malgrat que l’activitat política i de l’Administració sembla feta a mida de les dones: responsabilitat, organització, entrega i idees per millorar la vida del col·lectiu.

¿No ha estat aquest l’ensenyament que hem rebut? Sí, però sense el preat trofeu social que és el poder. Necessitem ser Chacón, amb el seu embaràs avançat, passant revista a les tropes com a nova ministra de Defensa, per afirmar el lideratge femení, quan la dona viu segons la seva identitat, quan exercita la política amb el plus que representa la responsabilitat de deixar un llegat igualitari.

Perquè hi hagi aquest lideratge, s’ha d’estar en el poder. Com radiografia Bachelet: «Aconsegueixo ser visible i poderosa quan arribo a ministra de Defensa», responsable de l’Exèrcit, representació de masculinitat, en què es conjuguen l’estructura piramidal amb la força. El poder.

I perquè aquest es menja la política, hi ha poques dones fent política. També perquè la seva manera de fer s’identifica més amb el lideratge transformacional, allunyat del patró tipus habitual. I, segons mostren els indicadors, fracassat i generador de la desafecció ciutadana per la política.

Un model, tal com apunta Vintró, pensat per actuar en col·lectiu i construir una nova autoritat política amb un sentit actual de la democràcia, un sistema que ja en l’origen va excloure la dona. I que continua excloent-la, culpant-la i castigant-la quan no reprodueix el lideratge masculí.

Donar valor a les diferències els ha costat car a les polítiques quan han assolit el poder o lluitaven per assolir-lo. Segur que us en vénen al cap alguns exemples dins i fora d’Espanya.

Que els números cantin excel·lències sobre l’avanç del benestar en els llocs governats per dones, que països com Islàndia decideixin resoldre el desgovern econòmic i polític posant dones al capdavant dels bancs nacionalitzats amb la crisi i del Govern, no sembla suficient perquè l’anomenada classe política, especialment els partits, abandoni l’endogàmia. Veient aquesta seva resistència, que impedeix la justícia i deixa les dones fora de l’adopció d’idees, es recorre a correctius com l’acció afirmativa.

És necessària, segons l’ex-presidenta de Xile, «per anivellar el terreny quan hi ha gent exclosa». Bachelet és el paradigma del lideratge transformador de les dones, ja que, per exemple, va convertir l’Administració en un «agent de canvi», segons l’expressió utilitzada per Serna.

La qüestió és si les dones accepten un lideratge com un compromís social i com a part d’una herència. Si volen recuperar del cistell l’art de la política, dels ciutadans i les ciutadanes. Si pensen elevar a categoria el pensament d’una dona pionera que vaig llegir l’altre dia.

Jeanne Shaheen, primera governadora de Nou Hampshire, considera el següent: «Les dones tendeixen a no preocupar-se tant per qui s’emporta el mèrit i a fer-ho més per resoldre els problemes». I, segons podeu comprovar vosaltres en les informacions publicades en aquest diari, de problemes, ara, en tenim molts. Líder(a).