Després de més de 20 anys d’accions, pensaments i moviments pel dret a l’avortament, encara avui sorgeixen molts interrogants i nous paradigmes. Tres homes i quatre dones dibuixen un nou relat sobre la vida, els nexes que establim els uns i els altres i el sorgiment de la nova masculinitat en un reportatge de Presència, setmanari d’actualitat.

Gemma Lienas, Juanjo Compairé, Marta Selva, Aharón Fernández, Nazanín Amirian, Bernat Escudero i Pia Bosch; homes i dones provinents d’àmbits molt diferents ens apropen la seva personal visió fruit de l’experiència i del treball constant per l’assoliment de la igualtat.

Totes i tots destaquen l’avenç significatiu pel que fa al respecte a usos i costum com al desplegament normatiu però alhora remarquen el llarg camí que queda per recòrrer ja que el model patriarcal és prou subtil per transmutar d’aparença i adaptar el seu argumentari al signe dels temps.

Coincideixen en el pas que els homes haurien de fer per renunciar a la posició de privilegi i iniciar, així, la seva evolució cap a la construcció, des de la convicció, d’una societat més justa i igualitària tal com preconitzen els que aposten pel nou model de masculinitat: “Cada home és una revolució interior pendent”.

La història no ajuda i la manca de referents legitimen la imposició de la sospita i el prejudici davant la progressiva conquesta de l’espai públic per part de les dones. És que les dones estan envaint un territori aliè?

Segons Pia Bosch, diputada al Parlament, incisiva en el camp de la producció de missatges, diu: “Gran part de la nostra lluita s’està realitzant en el si dels mitjans de comunicació, que en general podrien millorar molt la imatge que transmeten sobre la incorporació de la dona a l’espai públic per no reforçar l’statu quo de la desigualtat”, afegint que “no podem perdre la memòria del camí recorregut, de l’esforç de tantes dones que en els dos últims segles han sacrificat part de la seva vida en una lluita que no ha estat incruenta. Cal continuar perquè els drets no es regalen sinó que es guanyen, i en materia de drets una aturada equival a una reculada”.

Aquests models, segons opinen Pia Bosch i Gemma Lienas, s’han de construir no des de la confrontació home-dona sinó mitjançant l’aliança de totes aquelles persones profundament partidàries dels valors democràtics i conscients que la igualtat de gènere representa un benefici per a tota la població i que, a la inversa, el manteniment de la desigualtat comporta en molts aspectes costos que una societat no es pot permetre.

Des del camp de la literatura, l’escriptora Gemma Lienas ens dóna algunes claus per copsar la força sovint camuflada del relat de la desigualtat. “És que les vivències dels homes tenen categoria universal i les de les dones, particular? És per això que s’ha inventat aquesta horrible etiqueta de la literatura femenina com a sinònim de mala literatura?”.

Lienas, alhora que rebutja una tradició androcèntrica anima la part masculina a vèncer la inèrcia i a substituir el relat sexista per una lectura del món lliure d’estereotips. “De la mateixa manera que nosaltres hem hagut de reflexionar sobre el rol de gènere que ens impedia estudiar, votar, implicar-nos en la vida pública… ells també han de revisar el seu paper en la història i reivindicar-se com a éssers humans complets, com ens hi reivindiquem les dones”.

D’altra banda, per projectar la mirada més enllà de les postres fronteres, perquè hi ha països on nèixer dona és estar condemnada a una absoluta mancança de drets i a patiments inimaginables per raons socials, ètniques i religioses o per una letal barreja de tots tres factors, trobem a Nazanín Amirian, politòloga iraniana resident a Barcelona i autora del llibre “El Islam sin velo”.

Amirian defensa que el respecte als drets humans està per damunt de qualsevol altra consideració i que a tot arreu les dones han de poder viure d’acord amb els principis il·lustrats i els valors que la humanitat ha anat desenvolupant. Això significa un enriquiment i un senyal d’evolució positiva: “No són les cultures les que conculquen els drets humans, sinó les persones que tenen poder contra les més vulnerables i aquesta situació es produeix, amb infinites variants, en molts llocs del món”.

Coneix bé la lluita del moviment feminista a l’Estat espanyol –on va arribar el 1983- i s’adona que molts homes estan lluny de reconèixer la llibertat de la dona, que presenten reaccions de desconcert i inseguretat responent a la defensiva, sovint amb actituds violentes des d’un punt de vista emocional i físic: "Com deia Rosa Luxemburg, l’emancipacio de la dona és impossible sense l’educació dels homes, sense posar fi al pensament patriarcal que ho impregna tot, des de les altes esferes de poder fins als més petits detalls de la vida cuotidiana”.

Per la seva banda, molts homes treballen per assumir la seva part i qüestionar així el seu propi rol de gènere. Això queda reflexat en el manifest de l’Associació d’Homes per la Igualtat de Gènere (AHIGE) que planteja la necessitat “d’assumir la nostra responsabilitat històrica davant les injustícies provocades pel masclisme i la nostra responsabilitat individual per no convertir-nos en reproductors del sexisme en les nostres vides i relacions”, la qual cosa passa pel procès individual i col·lectiu “d’identificar els nostres valors i prejudicis per tal de desconstruir-nos com a homes patriarcals”.

Juanjo Compairé, Bernat Escudero i Aharón Fernández, membres de l’AHIGE, coincideixen en assenyalar que el principal repte i dificultat per a molts homes és “aprendre a viure la masculinitat d’una manera diferent de la que ens han educat”.

Compairé va passar per una serie de situacions personals en la que va aprendre a analitzar la pròpia responsabilitat: “Havia estudiat dues carreres i alguns màsters, però havia descuidat el més important: la relació amb els altres, el sentit de l’empatia, la comunicació, el món dels afectes”.

Hi troba una explicació vinculada a la distribució sexista dels rols: “De la mateixa manera que les dones s’han d’esforçar per conquerir un espai públic al qual encara no accedeixen en les mateixes condicions, els homes hem de conquerir el nostre món interior, enfrontar-nos a les nostres emocions, acceptar la nostra vulnerabilitat, trencar amb un model masculí que també ens oprimeix perquè no ens permet desenvolupar-nos al complet. Cada home és, de fet, una revolució pendent.”.

Bernat Escudero, agent d’Igualtat en el mercat de treball, planteja tot un seguit de preguntes que toquen de ple el moll de la masculinitat tradicional: “Realment ens omple el rol de guanyador del pa?”. Igual que Compairé, Bernat va arribar a reflexionar sobre la seva identitat com a home a partir d’algun fracès relacionat amb dificultats de comunicació.

Ara diu que se sent més segur, lliure i gratificat en les seves relacions amb les dones i amb tothom, i anima d’altres homes a no negar-se al canvi, a prendre conciència de com l’acceptació de la igualtat pot millorar la vida: “N’hi ha que em diuen que si penso d’aquesta manera és perquè les dones em dominen, però no em deixo provocar, reaccionen així perquè se senten espantats, encara que ells no ho expressarien amb aquestes paraules. No és fácil tractar les vulnerabilitats, però és necessari; finalmente l’enemic no és l’home o la dona, l’enemic comú és el masclisme”.

Aharón Fernández, llicenciat en psicologia, realitza diferents tallers de prevenció de relacions abusives entre adolescents, als quals els fa arribar un missatge clar: “La violència no és un signe de força sinó d’impotència i de fracàs, un problema que tenen els homes i que pateixen les dones”.

Des de la seva perspectiva i experiència de treball s’ho explica en bona part perquè no s’ha produït un qüestionament a fons dels models d’identitat masculina i femenina tradicionals ni, per tant, la seva substitució per altres de signe igualitari. És especialment significativa la resposta que més d’una vegada ha tingut en el decurs d’alguna xerrada als instituts: “Diuen que està molt bé el que explico però que els continuen lligant són els més gallets de la classe”.