EDICIONS:  2009  2010  2011 
2012
------------------------------
------------------------------
------------------------------
------------------------------

Blog del concurs

inici

Arxius: juliol de 2012

La fotografia i les dones

dijous 19 de juliol de 2012

La fotografia i les dones


Com bé sabem les feministes, la història ha estat escrita en masculí, però amb l’avanç dels temps anem rescatant a tantes dones invisibilitzades per la cultura dominant. És ben sabut que abans les portes es tancaven a les escriptores, que de vegades van recórrer a pseudònims masculins per poder publicar; les pintores que sempre van estar a l’ombra dels pintors, o les científiques i periodistes que van haver de lluitar per ser reconegudes en la seva camp.

No obstant això, en l’àmbit de la fotografia van existir i existeixen moltíssimes fotògrafes que han aconseguit arribar a la fama i avui la seva obra s’exposa a nivell mundial. Des de començaments del segle XIX moltes van agafar la seva càmera i van conrear aquest art. Algunes treballaven al costat dels seus marits o el seu pares, i encara que ells van passar a la història com fotògrafs elles però figuren com esposes o filles, sense esmentar tan sols la seva gran aportació.

Gairebé ningú recorda que l’esposa del fotògraf anglès William Henry Fox Talbot, Constance Mundy (1811-1880), era al seu torn, fotògrafa. Igual que Geneviève Elizabeth Francart (1817-1878), esposa de l’inventor francès de les "Targetes de visita", Adolphe Disdéri, que va col · laborar tota la vida amb el seu espòs. Moltes persones reconeixen el nom de Robert Capa, però no tantes reconeixeran el nom de Gerda Taro (1910-1937) com a fotògrafa, ja que massa vegades la hi nomena com a parella "de". No obstant això, Taro, després de fugir d’Alemanya i del règim hitlerià, es va exiliar a París on va conèixer a Capa. Taro va aconseguir treball en l’agència Alliance Photo de Maria Eisner i, amb el seu company, va començar a vendre les seves imatges. Després van viatjar a Espanya el 1936 on van documentar tot l’horror de la guerra civil. Tots dos publicaven les seves fotos sota la marca "Capa", però, fins al dia d’avui no se sap amb exactitud quines imatges van ser preses pel seu company i quins van ser d’ella. Després de la seva tràgica mort, Capa va publicar un llibre dedicat a Taro, amb fotografies de tots dos - Death in the Making, però no consta la seva autoria.

La pintora i fotògrafa francesa Dora Maar (1907-1997), és una altra figura que ha passat a la història com amant i musa de Picasso, i només en els últims anys ha estat reconeguda per la seva pròpia obra. Maar va estudiar a l’École de Photographie de la Ville de París i es va incorporar al moviment surrealista. En els seus primers anys com a fotògrafa va produir una extensa obra que incloïa muntatges, nus, paisatges, i fotografies d’escenes de carrer a París, Londres i Barcelona. Durant la seva relació amb Picasso va documentar la famosa sèrie del pintor treballant en la seva obra Guernica, però, per raons no revelades, va abandonar la fotografia sobtadament per centrar-se en la pintura (1937).

També existeix el cas en què algunes dones fotògrafes han passat a la història com fotògrafs com l’excel · lent foto-periodista alemanya-Hansel Mieth (1909-1998). Johanna Mieth, es va escapar de casa amb el seu nòvio als quinze anys i junts van recórrer Europa en moto. Per evitar problemes ella va adoptar el nom de Hansel, aparentant així ser dos nois que viatjaven junts. Tots dos van emigrar a Estats Units on van treballar com a periodistes. Els seus primers encàrrecs van ser per a l’agència Works Progress Administration i la revista Time. El 1937 Mieth es va convertir en la segona dona fotògrafa a ser inclosa en la plantilla de la prestigiosa revista Life.

Afortunadament, moltes dones han estat justament reconegudes, tot i que encara continuen sent una minoria en les diverses publicacions i llistats de fotògrafs. Quantes dones fotògrafes publiquen als principals mitjans espanyols? Probablement tantes com a la coneguda revista National Geographic, en la qual de setanta fotògrafs independents que publiquen amb regularitat, 14 són dones. Però tot i les llacunes hi ha una extensa llista de les que han aconseguit situar-se com fotògrafes destacades, com l’anglesa Christina Broom (1863-1939), una de les primeres foto-periodistes que va cobrir els principals esdeveniments de l’època i és l’autora de nombroses fotografies sobre les sufragistes.

La nord-americana Dorothea Lange (1895-1965) que va dedicar tota la seva vida a capturar les imatges dels més desfavorits, captant els més commovedors testimonis de la Gran Depressió nord-americana. Després de l’atac de Pearl Harbour, Lange va fotografiar els camps on internaban als ciutadans d’origen japonès i moltes de les seves fotografies van ser censurades. Tot i la censura va ser la primera dona a rebre una beca Guggenheim de fotografia el 1940.

El seu compatriota Berenice Abbott (1898-1991), deixebla de Man Ray a la dècada dels anys vint, va retratar a París a destacats personatges del món literari i artístic com Jean Cocteau, Djuna Barnes, James Joyce, Eugène Atget, Max Ernst i Thelma Wood, entre d’altres. Després de traslladar als Estats Units va fer una de les més importants sèries documentals sobre la ciutat de Nova York.

Lee Miller (1907-1977), lligada al moviment surrealista i dadaista, va ser model de famosos fotògrafs, deixebla i amant de Man Ray, i fotògrafa per propi dret. En els anys trenta va inaugurar el seu propi estudi a Nova York i va ser corresponsal de guerra de la revista Vogue. Entre les seves fotografies més conegudes hi ha la destrucció del búnquer de Hitler. Va realitzar milers de fotografies de personatges contemporanis com Picasso, Man Ray, Max Ernst, Miró, i Tàpies entre altres.

No podem oblidar Helen Levitt (1913-2009), retratista magistral del Nova York de carrer, i Diane Arbus (1923 -1971), una de les més originals fotògrafes nord-americanes el segle XX. Així com Annie Leibovitz (1949), principal fotògrafa de Rolling Stone i autora de l’emblemàtica fotografia de John Lennon al costat de Yoko Ono que va ser portada de la revista.

A Espanya també van existir pioneres. La Almeria Amalia López Cabrera (1838), va ser la primera que es va dedicar a la fotografia a nivell professional. La barcelonina Anaïs Napoleó (1827-1916), va ser la primera dona a fer daguerreotips a Espanya i es va especialitzar en targetes de visita. Uns anys més tard, Carme Gotarde i Camps (Olot, 1892-1953), va exercir com a retratista professional; Joana Biarnés (Terrassa, 1935), va ser la primera reportera gràfica de Catalunya. A Andalusia, al voltant de la mateixa època altres dones obrien els seus estudis professionals com Pastora Escudero a Sevilla i Lluïsa Dorave a Màlaga.

És reconfortant constatar que la llista de fotògrafes és extensa i que les dones al llarg dels últims segles han estat capaços de deixar la seva empremta, però per límits d’espai és impossible esmentar a totes. No obstant això no puc concloure sense esmentar a un parell de fotògrafes actuals de l’Estat espanyol, Isabel Muñoz (Barcelona, ​​1951) i Isabel Esteva i Hernández, més coneguda com "Colita" (Barcelona 1940).

Com espectadora, he d’admetre que mai havia sentit una emoció tan profunda en mirar una fotografia com el dia en què vaig assistir a una de les exposicions d’Isabel Muñoz. La bellesa, la tècnica, la proximitat dels personatges que retrata són capaços de commoure fins la persona més insensible. A part de la bellesa del seu art, també és admirable la manera com Muñoz ha sabut creuar fronteres i apropar-nos a altres mons a través de les seves imatges. A través del seu lent hem pogut gaudir des de la sensualitat de la dansa oriental al tango, del són al flamenc; vibrar amb les seves imatges de cossos en moviment des de Cuba a l’Àfrica.

Experta en platinopia, els seus retrats de gran format sobre la tribu seminòmada dels Surma d’Etiòpia fan que l’observador gairebé no pugui resistir les ganes de tocar la fotografia i acariciar la cara o tors que té davant seu. La seva sèrie sobre les colles salvadorenques, les Maras estremeixen pel poder que emanen, la violència reprimida que sota l’objectiu d’aquesta fotògrafa sorgeix, contradictòriament, d’una manera bella.

Sensible i solidària, no oblida els més desfavorits, com es pot constatar en la seva sèrie Cambodja Ferida, on ens aproxima a l’horror de les mines antipersona i els estralls que han causat a les zones afectades, així com la seva sèrie Exclavage, on veiem els rostres d’aquelles nenes vexades per la prostitució a Cambodja. No sorprèn que la seva obra hagi estat exposada en nombrosos països i que algunes de les seves fotografies formen part permanent de les col · leccions de la Maison Européenne de la Photographie de París, així com del Museu d’Art Contemporani de Nova York.

Se sol dir que la fotografia no té gènere, que tant les dones com els homes poden captar les mateixes imatges. Però la veritat és que algunes dones han fotografiat temes que probablement no van importar tant als fotògrafs. Penso en aquelles agosarades dones que van fotografiar a les sufragistes de començaments de segle, o com Colita que va documentar el Moviment Feminista català dels setanta.

Encara que Colita va fotografiar la majoria dels personatges que integraven el grup barceloní "La Gauche Divine", també ha retratat als grans del món del flamenc i de la intel · lectualitat. Entre els seus milers de fotografies destaquen les de personatges com Antonio Gades, Rafael Alberti, Joan Miró, La Chunga, Carmen Amaya, Dalí, Ana María i Terenci Moix, Orson Welles, Ana María Matute i Joan Manuel Serrat, entre d’altres.

Al començament dels seixanta va treballar amb Xavier Miserachs i després d’una estada de dos anys a Madrid va tornar a la seva ciutat natal on va col · laborar amb Fotogrames, Món Diari, i Destinació, entre d’altres. Al començament dels setanta va ser directora de fotografia de la històrica revista Vindicació Feminista. Amb la seva càmera va captar nombroses manifestacions, i va documentar les diverses activitats del Moviment Feminista, el llançament de la revista, les reunions, les xerrades, les pintades i les actuacions de carrer. Són especialment commovedores les imatges que va capturar a la presó de dones de Barcelona, ​​així com les vagues de treballadors en la transició. Amant de la seva ciutat ha immortalitzat milers de moments quotidians dels carrers de Barcelona i els seus habitants.

Han existit i existeixen moltíssimes dones que han fet de la fotografia seu art i professió, i espero que aquest breu recorregut animi a les lectores i lectors de Maginaria a seguir investigant ia agafar la càmera i captar tota la bellesa que ens envolta.

Veure l’obra d’Isabel Muñoz Veure l’obra de Colita

* Article publicat a Revista Maginaria, N º 3, juliol de 2009, editada per la Delegació de la Dona de l’Ajuntament de Sevilla.

“La fotografia és un diàleg sense paraules”

dimarts 10 de juliol de 2012

“La fotografia és un diàleg sense paraules”

Mònica Urrutia és un exemple de sorgiment de les noves tecnologies aplicades a la nostra vida, i a la seva. La càmera dels smartsphones ha donat per a molt i l’aplicació que combina xarxa social i els filtres d’instagram permeten una nova visió. Ara imparteix cursos de fotografia per a Iphone.

-Com vas arribar fins aquí?

La Catalunya experience em va contactar per promocionar el turisme, van convidar a una blogger i per primera vegada a algú d’instagram, dels més influents, sis dies per fer fotos i compartir.

-I una mica més enrere?

Vaig haver de deixar el negoci familiar perquè va tancar, vaig estar una època d’autoconeixement, de voluntariat intentant descobrir l’aspecte més sensible, la comunicació entre persones. Amb Instragram vaig estar molt activa, vaig començat a sortir projectes per les xarxes socials, no m’ho podia creure, havia trobat feina per les xarxes socials.

-Per què Instagram i no d’altres xarxes?

Té una part social, fer comentaris, dir que t’agrada fer fotos, compartir-les, conèixer gent i al final van sortint projectes, per això m’han proposat que col•laborés. Treballo per a empreses que fan servir la xarxa.

-Més enllà de la fotografia?

Clar, això és una manera d’experimentar amb la teva creativitat, i això és enriquidor per a tots. Poden sorgir projectes molt macos. La xarxa social el que té és molt màgica, es connecta a través de la imatge, de la mirada d’altres persones.

-I en els temps de tensió, et planteges la fotografia com a manera de denúncia?

Crec que hi ha una cosa més important que la denúncia, i és generar confiança. Hi ha molts conceptes per desenvolupar. Instagram com a eina de connexió entre persones, desenvolupa la creativitat. El millor és que hi ha un diàleg sense paraules. Són les noves professions, la mirada diu molt de la persona. He descobert aquesta part que tenia dins.

-Suposo que deus treballar des de casa

Sí, i té molts avantatges, pel que fa als horaris a la conciliació amb la família. Per a mi la família és una prioritat encara que cobri menys. El millor és compartir les coses que m’ha aportat. Coses bones són el doble de millor, em surt de dins, és autèntic.