Avui tenia ganes de parlar d’una bella pel•lícula que m’ha emocionat, una preciositat. Però la lectura matutina del article d’una dona economista sobre la necessitat de les retallades en el nostre migrat estat del benestar em recorda que corren mals temps per a la lírica, i que, ben a desgrat, almenys per part meva, no podem recrear-nos en la bellesa. Cal que tornem a mirar allò que està passant entorn nostre, que ens donem compte que ens afecta i molt, i que ens posem les piles per veure com defensem un conjunt de petites millores que ens ha costat trenta anys d’obtenir. Així que de Women without men només us diré: no us la perdeu.

Entre altres coses perquè, meravellosament, però ens recorda les dures condicions de les dones al món, a les que, totes, seguim exposades sempre, perquè encara no som enlloc i el món és avui tant o més androcèntric que ahir o abans d’ahir.

La jove economista matutina que em neguiteja em mira somrient des de les pàgines d’un diari, i m’explica que les retallades son imprescindibles, que fa temps que ja se sabia que caldria fer-les però que ara ja toca. Que l’únic problema és que ens ho han d’explicar bé, i aconseguir el consens social perquè sinó la població es queixarà. Perquè no hi ha diners, és clar, i per tant s’han acabat les dinades. Serà possible que la població sigui tan curta que no entengui que li retallin la sanitat, l’educació, les pensions, i, ja que ens hi posem, els sous? Cal explicar-li bé i ho entendrà de seguida. Fins i tot es posarà a aplaudir, de veure com els nostres governants es preocupen per nosaltres.

No entraré en el debat de fons, perquè no és el lloc ni l’espai. Cal dir únicament que això ho llegeixo el mateix cap de setmana en que s’ha fet públic el gran augment dels beneficis de Telefònica aquest any, el final de la moderació (?) dels sous dels dirigents bancaris, que l’any passat s’havien conformat amb cobrar només uns tres milions d’euros per càpita, les pressions de tota mena per privatitzar les caixes, per privatitzar l’aeroport de Madrid i el de Barcelona, etc. Si hi ha una empresa en perill de fallida, correm-hi tots, mà a la Hisenda Pública. Quan hi ha negoci, ni parlar-ne, això és privat. Però l’estat del benestar, si, és clar que cal retallar-lo.

S’ha instal•lat un discurs, muntat damunt quatre xifres i dos tòpics que no aguanten la mínima crítica, però que es presenta amb la força de l’ineluctable. L’economia és l’economia, senyors, -les senyores ni hi entenen- i ja sabem que té les seves lleis de ferro! Doncs bé, el que hi ha darrere aquest discurs no té res a veure amb la ciència: és pura ambició d’acumular per part d’algunes persones. (Algú em pot explicar perquè hi ha qui necessita tres milions d’euros l’any, què coi en fa que tingui algun sentit?)

Em direu, i quina relació hi ha entre tot això i nosaltres, les dones? El meu punt de vista és: tota la relació. Si volem ser la meitat del món, tenir la meitat de la riquesa, del poder, i de la feina, no podem estar al marge de com es maneguen les coses. Tal com van avui, tornarem a ocupar-nos en solitari de les persones malaltes, de les persones grans, de les criatures, amb sous migrats que exigiran llargues hores de cuina, inacabables maldecaps per arribar a fi de mes. I haurem d’aguantar i pujar la moral d’uns homes humiliats, perdedors, malhumorats, perquè n’hi ha uns altres que han decidit que si podien es quedarien amb tots els recursos del món.

És hora de que les dones fem sentir la nostra veu, no per queixar-nos de com ens tracten, sinó per dir que hi ha coses absurdes i que no les acceptem. I que es poden organitzar d’un altra manera. Les italianes ja ens han donat un bonic exemple, dient prou a les immoralitats d’un president fastigós. Ens han assenyalat un camí, per al que cal preparar-nos. Encara que no ens agradi, que, almenys a mi, no em fa cap il•lusió. Una ultima cosa: entre les moltes destruccions de principis morals que s’estan duent a terme per tal de poder convertir aquest espoli col•lectiu en un amable consens, trobem, no podia ser menys, un clàssic: la desqualificació del feminisme. Feminisme? Quina cosa tan antiga, passada de moda, ridícula! Això les nostres avies, però nosaltres?

Estimades dones joves, no badeu. Amb aquests somriures i aquestes explicacions tan bones, qualsevol dia us podeu trobar a casa sargint la roba. Potser se us demanarà que deixem la feina per als homes, pobrets, que es desanimen tant quan son a l’atur. O potser només podrà estudiar el vostre germà, que els pares no poden arribar a tot.

El feminisme ha estat el pensament col•lectiu de les dones per avançar en un camí d’alliberament, i ens torna a ser necessari ara, per defensar-nos d’una embranzida que no va especialment contra les dones, però que, com a grup encara feble, les bufetejarà més que als homes. Quan doneu per bones les retallades en l’educació, les pujades dels preus de les matrícules universitàries, les facilitats per acomiadar-vos de la feina, i tantes i tantes coses negatives, penseu que l’esforç per arribar on som va ser molt llarg, i que venim de molt lluny i podem tornar-hi. No cal anar a l’Iran: n’hi ha prou amb anar a veure “Pedra de tartera”, que ens parla de les nostres mares, de les nostres avies, i preguntar-nos si és aquesta la vida que volem per a nosaltres.