El número 40 de la revista marca un abans i un després i una necessària continuïtat, i és que la referència en els estudis de la Diferència Sexual, Duoda ha canviat el disseny adaptant-se així a uns nous temps. Com si fos el Mausoleu de Gal·la Placídia a Ràvena (Itàlia), els colors or i lapislàtzuli de reminiscències medievals per entrar de ple en el S. XXI.

Els canvis en el disseny, obra de l’artista Kiki Bauer, contactada a través d’ Elena del Rivero de qui també és el Projecte d’Artista que presenten en el número 40. Tot traspua dona, fins a la sensibilitat de tenir el detall de que la tipografia Odile, una lletra “atractiva i de fàcil lectura” segons explica la pròpia Kiki Bauer en l’editorial d’aquest número, dissenyada per Sibylle Hagmann.

Abandonen així l’antic format, que en paraules de la seva directora, Elisa Varela “havia esdevingut Kitsch i almodovarià” durant la presentació. De manera que van desmuntar l’anterior logotip per agafar les formes i composar-les en el nou disseny, donant així cabuda a un aspecte “clar, nítid i bell, adient per als continguts de la revista de pensament, com la nostra”, afegeix Elisa Varela. El nou disseny no afecta només a la revista, si no també al logotip.

Duoda és la revista associada al Centre d’Investigació de la donarelacionada, alhora amb la Universitat de Barcelona. L’associació es remunta al 1982 “unes professores no-numeràries, estudiants i acabades de llicenciar” vàrem crear el Centre d’Estudis d’Història de les dones”, a la Universitat de Barcelona, explicava Maria-Milagros Rivera, integrant del Consell editorial en la presentació del número. Al 1991, es creava el centre d’investigació de la dona, Duoda, tot reivindicant la figura d’una dona, Duoda (descoberta recentment per la historiografia feminista), com a personatge que encarna “el no haver sucumbit amb violència a la violència del seu marit”, segons reflexiona Rivera.

El número 40 és monogràfic dedicat a la història vivent, definida en l’editorial de Duoda com una superació dels corrents positivistes del S. XIX, “La història vivent busca la veritat, no només l’objectivitat”, s’afirma de manera contundent. Lluny de l’academicisme i de la distància amb l’objecte d’estudi. Una proposta que arrenca de l’experiència de l’àvia de Mariri Martinengo que es formula “..la història més vertadera és la que expressa l’amor, no només les dades de les fonts tradicionalment considerades històriques…”. Seguint aquesta premissa, les ponents han parlat sobretot de la seva relació amb la revista; de quina manera van arribar a ella, qui les va portar, què han extret…