El futbol és un d’aquests espais on les grans desigualtats que l’esport reserva a homes i dones encara es revelen en la seva major cruesa.

Malgrat que alguns vents van començar a canviar fa un parell de dècades, i les dones han començat a entrar amb més força en la pràctica, afició, o en la difusió del futbol, encara aquest no només no és un assumpte de dones, sinó que acostuma a ser un espai que recrea el pitjor dels símbols sexistes, masclistes i homòfobs.

Com va ocórrer aquesta colonització d’un esport? És veritat que les dones naturalment repel·lim al futbol? O és què el futbol ens repel·leix? O és, potser, la manera com s’ha construït un esport que finalment no hauria de ser sinó un joc divertit, sa, competitiu, exigent?

Com tot, això també té la seva història. I en aquest cas és possible fins i tot situar un dia en què les dones van ser literalment expulsades del futbol.

Podem començar-la en molts llocs, però el més adequat és en el bressol mateix del futbol modern, Anglaterra. Aquí, mentre altres dones s’embarcaven en grans batalles pels nostres drets i llibertats, un grup de treballadores d’una fàbrica van lliurar la seva pròpia batalla, tan personal en la forma com política en el fons, pel dret a jugar a allò que volguessin, en les mateixes condicions que els homes.

El futbol modern neix a mitjan segle XIX, i ja llavors les dones van fer alguns intents per incorporar-se a la seva pràctica. En l’Anglaterra victoriana es cuinaven moltes coses, i per a algunes veus d’inspiració puritana la irrupció de les dones en l’esport era tan inadequada com perillosa.

La més important de les seves pioneres va ser Nettie Honeyball, personatge de qui poc se sap, tret que pel que sembla tenia un ull de vidre i molt coratge. Ja pel seu cognom, (real o fictici?) semblava destinada a marcar milles en aquest esport. Va ser la inventora i capitana de l’equip del nord de Londres, que va marcar una victòria de 7-1 enfront de l’equip del sud. Era el 1895, i se celebrava així la primera competició oficial de futbol entre dones en el món.

Un any abans, el 1894, la Honeyball havia publicat un anunci a la premsa londinenca convocant a dones que volguessin formar un equip de futbol. Avui es diu fàcil, però llavors aconseguir a les trenta decidides dones que s’atrevissin a desafiar enceses crítiques a la seva moral i la seva feminita, per a respondre al seu anunci va ser un èxit.

Després d’això, va fundar el British Ladies’ Football Club, convencent a Florence Dixie, aristòcrata, activista i escriptora feminista de presidir-la. Amb la mateixa força de voluntat, va aconseguir que el director tècnic del Tottennham les entrenés. En una entrevista concedida aquell any, Honeyball no deixava dubte sobre les seves intencions:

“Vaig fundar l’associació amb la ferma resolució de demostrar al món que les dones no són les criatures ’ornamentals i inútils’ que els homes han descrit. He de confessar que les meves conviccions en tots aquells aspectes on homes i dones estan tan dividits estan del costat de l’emancipació d’aquestes últimes i espero el moment que les dones puguin asseure’s en el parlament i tinguin veu en la resolució dels seus propis assumptes”, va declarar.

Tan aviat van saltar al camp, les jugadores es van tornar el blanc de burles i crítiques, publicades en els mitjans i murmurades pels passadissos. Els partits s’organitzaven amb finalitats benèfiques, i la seva popularitat anava en augment, però el context negatiu i la minva dels suports inicials va frenar aquest impuls per uns anys.

Lancashire va ser el lloc on les dones van prendre el relleu, passada una dècada. Poc després d’estrenat el segle XX, la guerra mundial mobilitzaria prop de 700.000 dones britàniques de tot el país cap a les fàbriques de municions, per a realitzar un treball d’alt risc - eren les anomenades "munitionettes".

Durant aquest període el govern va considerar convenient promoure l’esport entre les seves obreres, com un esforç per cuidar la seva salut. Aviat gairebé totes aquestes fàbriques van crear equips de futbol que jugaven durant els descansos i a l’hora del te, sempre a nivell amateur.

En una d’aquestes fàbriques, la Dick, Kerr & Co. situada a Preston, va sorgir l’equip de futbol femení més potent de la història. Es va consolidar cap a l’any 1917, quan a causa de les qualitats extraordinàries de les seves jugadores, la seva ferma determinació i el suport rebut per l’empresa, va començar a despuntar entre els equips femenins i masculins. La seva creixent popularitat va atraure l’atenció de molts i la premsa es va fer eco d’aquestes dones, l’acció de les quals no tenia cap precedent.

El seu exemple va animar a altres bons equips femenins. Les jugadores van començar a viatjar per a mantenir trobades amb equips de diferents ciutats. També es van iniciar els fitxatges: en una trobada amb les St Helen Ladies, Alfred Parkland, mànager i impulsor de l’equip, va fitxar a dues noies de l’equip rival, Alice Woods i Lily Parr.

Aquesta última va ser una jugadora extraordinària que entraria en el hall de la fama, amb un record de gols només superat per Pelé. La fàbrica els va pagar les despeses de viatge i l’allotjament va ser a casa de les altres jugadores. El pagament era de 10 schillings (equivalent a 100 lliures de les actuals) per partit. Arribava a recaptar una mitjana de 1.200 lliures (250.000 de les actuals). I seguien treballant en les fàbriques.

En l’any 1919 van jugar contra el Newcastle United Ladies FC en el Sant James Park enfront de 35.000 persones. L’any següent, a Goodison Park, en el camp del Liverpool, es va marcar un rècord d’assistència. Era el popular Boxing Day , o “dia de les caixes”, el Sant Esteve britànic. Aquell dia s’enfrontaven les Dick Kerr Ladies FC vs St. Helen Ladies, i va convocar una multitud de 53.000 persones. No van poder ser més simplement perquè no hi cabien; unes quinze mil persones es van quedar fora.

Aquell any, la major assistència a un partit masculí havia estat de 37.545 persones per a veure jugar al Chelsea de primera divisió. El popular Westham de segona va convocar en la seva màxima afluència a 20.000 persones. Amb les Dick Kerr Ladies en el camp, el públic rondava usualment les 30.000 persones.

Com apunta la historiadora Gail Newsman “és fàcil dir avui que van ser extremadament importants. Però posem-les en el context d’Emily Dickinson llençant-se sota el cavall del rei, o Emily Pankhurst arrestada a Buckingham Palace. Un equip de dones viatjant per tot el país, convocant a multituds que pagaven per veure-les jugar, no era ben vist per tothom. Estaven en el punt de mira".

Abruptament, en l’any 1921 la English Football Association va prohibir les competicions femenines en tots els seus camps. Atès que aquesta associació controlava gairebé la totalitat dels mateixos, això equivalia literalment a un exili.

"Han estat rebudes protestes relatives al futbol jugat per dones. El consell se sent impel·lit a expressar la seva ferma opinió, dient que el futbol és clarament inadequat per a les dones i no se li ha de donar suport”, sentenciaven.

A més de prohibir explícitament als clubs professionals que cedissin els seus camps per a la celebració de torneigs femenins, van fer el propi amb els àrbitres professionals. La medicina també va intervenir en l’assumpte, afirmant que la pràctica d’aquest esport, a més, era perjudicial per a la salut i podia (una vegada més aquest argument?) afectar a la fertilitat de les dones.

Va ser un cop fatal per a la professionalització de les dones en aquest esport, dintre i fora de les Illes Britàniques. En el precís moment del seu enlairament, se li va donar un cop fatal: de tornada als diumenges i estones d’esbarjo, això amb sort.

Les Dick Kerr’s Ladies i altres equips de dones van desafiar aquest exili, creant una associació pròpia. Van marcar un camí, durant anys, acollint noves generacions de jugadores i guardant viva la flama de les ganes de jugar.

En l’any 1922 l’equip va viatjar a Estats Units, on hagué d’enfrontar-se a equips d’homes, ja que no existia en aquells dies cap de dones el bastant consolidat com per a mantenir una trobada de nivell. Aquesta visita va ser possiblement la llavor de l’important desenvolupament de l’esport entre les nord-americanes.

L’equip es va mantenir viu, amb el nom canviat a Preston Ladies FC fins a 1965, poc abans de la fi de la prohibició implantada per la FA Association anglesa. Això va ser en el 1971.

En aquells dies i coincidint amb les noves lluites del feminisme, nous passos es començaven a donar a favor de la inclusió de les dones en la pràctica professional del futbol. Això donaria lloc a un nou panorama que lentament s’anava obrint camí fins a la creació del primer mundial femení l’any 1991.