Va estudiar psicologia, però aviat es va adonar que la seva verdadera vocació era l’interiorisme. I és que l’Eli Ruiz prové d’una família que porta més de 30 anys en aquest negoci, el de fer acollidor el teu espai. Aquesta badalonina va obrir la seva pròpia botiga de decoració al carrer Canonge Baranera i ara ens ajuda a fer un repàs per aquest món que cada dia compta amb més adeptes.

Quan va començar el teu gust per la decoració?

En realitat sempre m’ha agradat. De petita, la meva mare guardava mostres de teles per fer cortines a la meva habitació. Tenia l’armari dividit entre la meva roba i les teles. Jo jugava amb elles: feia coordinats, imaginava cases amb aquelles teles, decorava la casa de la Barbie…

En canvi vas decidir estudiar psicologia?

Sí. Els meus pares volien que em dediqués al món de l’interiorisme, al negoci familiar; però jo em volia dedicar a una altra cosa. La meva mare veia que tenia gràcia per fer coordinats i aparadors, però jo em resistia. Llavors vaig estudiar psicologia. Vaig acabar la carrera i vaig treballar a un centre mèdic, però no guanyava gaire diner i, com em volia emancipar, cada cop passava més hores ajudant a la meva mare a la botiga. Mica en mica, em vaig adonar que aquesta era la meva vocació. A més la feina d’interiorista és més agraïda que la psicologia.

Què es necessita per ser una bona interiorista? Aquesta qualitat que la teva mare va veure en tu…

Crec que molta sensibilitat en la tria i combinació de colors, de teixits i tenir bon gust. Això potser és una mica innat, però hi ha una altra qualitat que també és molt important i és saber escoltar al client i captar molt bé que és el que vol i necessita. Aquí entra en joc la meva part de psicòloga, crec que m’ha ajudat i que la faig servir molt.

Fa tres anys que vas obrir aquesta botiga, just en el moment més difícil, quan començava la crisi…

Sí, la gent em deia que estava com una cabra pel moment que era, em deien que esperés a que passés la crisi i que ja hi hauria més possibilitats; però jo vaig veure en la crisi la meva oportunitat.

En quin sentit?

La botiga de la meva mare estava en una zona que no era comercial, que no era de pas. La gent anava a la botiga pel boca a orella. Era molt coneguda, però jo volia ampliar tot el que oferia, perquè allà només feien cortines. Volia posar coses de decoració, quadres, il·luminació; però introduir tot això en una zona que no és de pas és complicat, perquè no hi ha una venda contínua. Volia un local més cèntric on poder obrir més línies de negoci i així diversificar riscos. Quan vaig veure aquest local em vaig enamorar perquè era just el que buscava: un local atípic, acollidor i amb un encant especial.

Cada decorador té un estil propi, suposo…

Sí, els meus clients diuen que sí, que hi ha un “estil Atmosfera”. Cada interiorista té la seva firma a l’hora de combinar, té uns gustos concrets en l’ús dels colors, les textures, però jo crec que sóc bastant eclèctica.

I com és aquest “estil Atmosfera”?

És un estil molt vintage. M’agrada barrejar coses modernes amb d’altres més antigues, agafar el millor de cada tendència. També m’agrada molt customitzar els mobles antics i donar-lis un aire nou. És la meva vena ecologista, no m’agrada llençar les coses perquè sí.

Cada cop la gent dóna més valor a la decoració?

Mica en mica, la gent té més ganes de trobar-se a gust a casa seva i convertir-la en un espai personal i íntim. Els meus clients valoren molt això. No cal que tot el que hi hagi a casa sigui última tendència, aquí entra l’art de combinar i re-aprofitar mobles i objectes.

Disseny o funcionalitat?

Jo no miro només l’estètica d’un producte, sinó també la seva funcionalitat. Si un moble no és funcional, deixarà de ser maco. És per això que és important escoltar al client i observar-lo. Jo miro molt, per exemple, com vesteix el client: si va extremat, clàssic,…

Però la gent et demanarà les tendències, oi?

La nostra filosofia és fer una decoració molt personalitzada per cada client, per això segueixo les tendències entre cometes. Posem, per exemple, que el color de moda és el lila. La gent vol pintar casa seva d’aquest color i jo els proposo el següent exercici: ves a casa i mira el teu armari a veure quantes peces de roba d’aquest color tens. Si no en tens, vol dir que, realment, no t’agrada el lila, i si pintes casa teva així, de seguida te’n cansaràs.

De vegades la gent ve molt perduda i segueix massa les modes. Nosaltres el que intentem és posar en ordre les idees que els clients treuen de les revistes, i buscar el que realment necessiten, els hi agrada i els hi va bé amb l’espai on viuen. En aquest sentit és primordial la visita prèvia a casa del client: saber quina llum té l’espai, els mobles, etc.

Les revistes d’interiorisme o alguns programes de la tele, ens mostren cases idíl·liques on tot és tan perfecte, que sembla que no hi visqui ningú. Per contra, altres campanyes publicitàries ens mostren cases amb molt més color. Què opines d’aquest contrast?

Crec que hi ha molts tipus de públic: uns busquen aquesta idea més caòtica de la llar, d’altres busquen cases més harmòniques, més tranquil·les. De totes maneres, crec que la gent cada vegada té gust per una casa més tranquil·la, perquè la vida ja és prou caòtica com per tenir més estímuls a casa.

Un treball d’interiorisme és assequible per a tot tipus de butxaca?

Crec que sí. En primer lloc, nosaltres no cobrem l’assessorament a la botiga, i en segon lloc, sempre intentem adaptar-nos a totes les butxaques. Per exemple, si tenim un client que no li agrada el color del moble que té, i està en bon estat, li proposem pintar-lo amb una pintura especial que queda com si fos lacat; d’aquesta manera el moble queda nou i més actual i la inversió és molt petita.

Amb la visita a casa del client, intentem veure quines coses es poden aprofitar per recol·locar-les amb les noves i aconseguir un nou aire. Canviant teixits de cortines o combinant diferent coixins, podem reconvertir un espai i un sofà a un preu molt assequible.

Quines són les tendències actuals en decoració, malgrat que hi defugis…

Està tornant el tema barroc, combinat amb el minimalisme. La barreja de mobles molt lineals amb peces antigues. Després, hi ha alguns fabricants, sobre tot de mobles, que estan intentant fer un disseny escandinau, com molt danès, que aporti llum, color i molt juvenil, no tant sobri. En els teixits, es porten les transparències i teles vaporoses.

I per aquest Nadal?

Al Nadal hi ha la regla de que tot val. A mi m’agrada lligar la decoració nadalenca, l’arbre, amb la resta de la casa. Els ornaments que tinc a la botiga no són gens comuns: daurats, turqueses,…

A Badalona hi ha molt gust per la decoració?

Sí, perquè jo vaig creixent i en els moments que estem això és difícil. Que la gent es vulgui gastar diners en decoració, que no és una primera necessitat, és tot un repte.