Me’ls he anat trobant a diferents països: a Anglaterra, als Estats Units, al Canadà, però també n’hi ha al Marroc, a Oman o a Egipte. Donen classes de castellà o de català, fan estudis de doctorat o ensenyen a les principals universitats del món. Jo els que he conegut són de l’àmbit de les lletres i el que tenen en comú és que no van marxar per voluntat pròpia. Ho van fer per força, empesos per la situació no tan personal com social de Catalunya o Espanya. La majoria, ments clares amb una obertura de mires i uns posicionaments intel·lectuals i vitals que es veu que en origen provocaven incomoditat.

Configuren el meu particular Afers Exteriors, només que des d’un angle una mica més preocupant: avui, aquí, al segle XXI i sense cap guerra ni dictadura, hi ha moltes persones que marxen pel simple fet de veure-s’hi obligades. Ningú els posa una pistola al pit ni pateixen cap risc físic, la seva vida no està en perill. Però no poden viure aquí, no hi encaixen o simplement no tenen les oportunitats necessàries per fer de la seva vida el que voldrien.

Quan un lloc no et permet de realitzar-te com a persona, fent el que sigui, n’has de marxar. Per salut mental, per benestar personal, per coherència amb els teus principis o simplement per cansament.

Arran d’anar d’un lloc a l’altre convidada com a escriptora n’he anat coneixent uns quants, d’aquests exiliats que ningú reconeix. Persones que van marxar per estudiar fora, normalment, i que han aconseguit un estatus que aquí ni somniarien. En diuen fuga de cervells, però jo en dic exiliats perquè sovint es miren el lloc d’on van marxar i no veuen la manera de tornar-hi a encaixar tot i enyorar estar a casa.

«No podria viure-hi», em repeteixen. No pas perquè no ho vulguin, però haurien de conformar-se a portar la vida d’un altre, amb sous molt més baixos i situacions laborals més precàries. Sense deixar de banda que no podrien, ni de lluny, portar a terme les tasques intel·lectuals en què estan ficats. Si això no és exili ja em diran què és.

Publicat a El Periódico el 3 de novembre de 2009