Accesibilidad
Carme Portacelli (València, 1955) va demostrar la seva combativitat i compromís a la xerrada que va fer a la quarta tertúlia Salambó, organitzada per l’observatori cultural de gènere, representat per Mª Àngels Cabré i Marta Figueras, presidenta de l’Associació de mujeres cineastes y medios audiovisuales a Catalunya.
Portacelli va anar trenant les reivindicacions de les dones amb les seves experiències, la història d’ella com a dona, és també la historia de les dones. Episodis de discriminació, de micromasclismes i també de macromasclisme. Així de petita, de nena va haver de sentir allò de “porta l’aigua al teu germà”, “és una lluita que porto des que era nena. Tot i que no hi havia cap reconeixement exprés de masclisme, la meva mare deia que jo havia d’estudiar”. És un record que coincideix –en la majoria, si més no- de la història de la vida de moltes dones.
Una mica més endavant en el temps i en la trajectòria de Carme Portacelli, la manca de valor de la feina de les dones, la invisibilització, la continua relegació, “he fet 56 espectacles i en cap d’ells he tingut més facilitat mai. A les dones no ens han regalat mai res. És més, sempre et trobaràs en que si fas cinc coses bones i a la que fas malament, has de tornar a partir de zero. El grau d’exigència no és el mateix ni de bon tros. És com quan les dones vàrem començar a conduir i quan t’equivocaves, havies de sentir allò de “a la cuina””.
Mai va entendre perquè ella havia de demostrar quelcom que els seus companys, pel fet de ser homes, simplement, no havien de fer; a l’hora d’impartir classes, a l’hora d’optar a un concurs, etc. És una realitat que s’imposa com una llosa, com “alguna cosa que està a l’ambient i que t’empeny”.
Una realitat que de vegades porta a certes conclusions “si hagués de tenir fills, no sé que m’hagués estimat més, si tenir nens o nenes, perquè és molt dur, certament ser dona avui en dia”.
El compromís de Portacelli, en la visió de l’actualitat: El retrocés, “I ara tornem a tenir el franquisme, el catolicisme, que encara ens invisibilitza més”, temes tan punyents com el dret de les dones a decidir ser mares (o no), sobre el propi cos, o la manca de llei de la paritat a Catalunya “Hi ha una llei de paritat que s’ha de complir i que les Comunitats Autònomes han d’assumir i que encara no ho han fet.”
Estem vivint un retrocés molt clar en els drets de les dones, i això és una opció ideològica, així va comentar que la primera mesura que va prendre en Mas quan va arribar al poder fou la de retirar la formació en gènere als Mossos i d’això cap mitjà se’n va fer ressò. Però la llista continua, la custòdia la tenen les dones, però la pàtria potestat, que són les decisions importants, continuen en les seves mans...han drenat recursos de les cases d’acollida.
Tot empeny a que les dones tinguem (o mantinguem) una manca d’autoestima, hi ha un clima que empeny en aquesta direcció . Aquí estem al S. XXI parlant de la paritat als governs
