Entrevistem a Emma Olivero, una dona directiva de només 24 anys; va entrar en contacte amb Dones en Xarxa arran del dia de la dona treballadora, el 8 de març de 2009. Tota una mostra de la seva sensibilitat feminista. Des de la seva formació amb dues carreres (Humanitats i Periodisme) a la Universitat Internacional de Catalunya (UIC) i el Màster en Comunicació, RRPP i Protocol, 2009 – 2010, ens acull al despatx del Departament de Comunicació al Centre Internacional de Negocis de Catalunya(CINC) on des de fa dos anys, n’es la responsable. La seva carrera meteòrica i la militància com a dona feminista podrien esdevenir un referent.

Amb aquest Currículum i amb 24 anys, creu que haurà de renunciar a algun aspecte de la vida si vol continuar amb la teva carrera professional? Penso que si vull continuar amb una carrera, probablement hauré de renunciar a dedicar menys temps a nivell personal. Tant la vida personal com la professional demanen molta atenció. Si vols tenir fills no pots dedicar tant de temps a la vida professional.

Això porta a valorar les polítiques de conciliació de la societat en general i de les empreses en particular És difícil conciliar, poques dones poden fer-ho realment. En general, hi ha poques empreses fan polítiques efectives de conciliació. De fet el repte actual de les dones i de la societat és el de la conciliació. Penso que és una tasca de tothom, no només de les dones. És injust que al final, algú hagi de triar entre una satisfacció personal o una de professional. Els homes, no ho fan.

En la seva carrera, ha patit alguna discriminació? He de dir que no, rotundament. Penso que la meva generació, que nosaltres tenim part del camí fet per generacions anteriors; per exemple, sóc molt conscient de que jo no he hagut de barallar-me amb el meu pare ni amb el meu cap. Però també he d’afegir que nosaltres tenim reptes per davant, com el que hem parlat abans de la conciliació, per exemple. Però en el meu dia a dia no em sento gens discriminada com a dona. La meva veu arriba igual de contundent que la de qualsevol altre home, en aquest cas seria una qüestió personal, de saber comunicar bé.

Creu que la crisi afecta de manera diferent a les dones que als homes? Jo el que he vist és que en temps de crisi, les dones aposten més per la formació; en un procés de selecció recent que he fet, m’he trobat amb una predomini de candidates, més que no pas de candidats.

De què era, aquesta feina? De Community Manager, és un camp on penso que hi ha més dones que homes, com a mínim en les primeres etapes laborals. Buscàvem una persona acabada de llicenciar i potser és per això que hi havien més noies que nois. No sé què passaria en una altra franja d’edat.

Quina mena de reptes es planteja? Sóc una dona ambiciosa, i com a tal tinc objectius i efectivament, reptes professional; però també penso que les dones ens exigim més, tenim el deute moral d’arribar fins al màxim, tenim la responsabilitat de fer-ho per ser un referent en les properes generacions. El que jo aconsegueixi ha de ser el punt de partida per a les meves filles –si les tinc-, ho tinc molt clar.

Va preferir la comunicació empresarial que la feina d’una redacció? Em vaig desenganyar amb els mitjans de comunicació, crec que estan molt condicionats per les grans empreses i els consells d’administració; i allà sí que és molt difícil la conciliació laboral. La veritat és que m’agrada molt la meva feina, a nivell d’estratègia empresarial. El tracte amb la gent, amb el client, estudies quin és el tipus de perfil, com t’has de dirigir a ella per agradar-li. És un ventall que s’obre. A més, a nivell laboral és més fàcil obtenir un ascens en un Departament de comunicació.

Creu que les dones ens exigim més? Sí, les dones ens exigim més, tenim més càrrec de consciència, i hem de demostrar la nostra vàlua, la nostra feina. En canvi, els homes, només pel fet de fer-ho, doncs ja està bé, sembla que ningú no es qüestioni res. En canvi amb les dones no és així. A més, encara perduren molts estereotips que condicionen a les dones, sobretot a nivell físic.

A què es refereix? Doncs que moltes vegades, la societat ens continua demanant més, que siguem perfectes i cada cop aquesta pressió per estar prima, ser guapa, a convertir-se en una mena d’objecte, comença a edats més primerenques. Hi ha nenes de 15 anys obsessionades pel seu físic, i això no pot ser bo, perquè a aquestes edats encara ets molt vulnerable i s’assumeix tota aquesta pressió com si fos adulta (i la societat hauria de reflexionar sobre això).