Buscar

NETWORKING

Twitter Facebook LinkedIn Google Plus Tuenti Flickr
Youtube Delicious Slideshare DEX para Android DEX para Apple Favorits



Si vols publicitar-te en aquesta pàgina, fes clic aquí

Multimedia

Canal Dones en Xarxa

Banners

Catàleg d'activitats de Dones en Xarxa
Dones emprenedores i professionals
Clínica de reproducció assistida BcnIVF
Tarifes de Publicitat
Jornades Internacionls de dones liderant les TIC
Ni + ni - = s








Webs Locals

Agenda [+]

Avui és: 9-12-2016
>
<
Desembre'16
llmamejovessum
282930 1 2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16 17
18
19
20
21
22
23
24
25
26
27
28
29
30
31
1
Opinadores

Ens han matat la María Eugenia

dilluns 29 de juny de 2015

Ens han matat la María Eugenia

Para entender es preciso, también, recordar.
Beatriz Sarlo

Ha passat una setmana i mitja des que ens vam assabentar del teu assassinat. Tinc tantes coses grises instal•lades a la boca de l’estómac des de llavors... Tristesa, ràbia, nàusees, indignació, desconcert, desolació... Estic profundament trista, sí, però també molt cabrejada. Em costa somriure perquè sé que tu ja només podràs fer-ho en el nostre record. Em pesen les cames quan camino i pujo les escales del metro perquè sé que tu no vas poder caminar lliure en aquest viatge a la teva estimada Colòmbia a la qual no tornaves des de fa temps i que no has pogut tornar a aquesta, la meva ciutat, la teva ciutat... Em costa compadir-me, deixar-me caure i sentir dolor perquè sé que el que jo estic passant és només una cosa de no res comparat amb el patiment de la teva família.

Però a nosaltres, aquest grup de comunicadores repartides per Barcelona, Bogotà, Medellín, Ciudad Juárez, Santiago de Chile i Santo Domingo, amb les que tants moments vas compartir pels carrers del Raval, a la platja de la Barceloneta o en el vostre pis del Clot quan vivies amb la Caro, a nosaltres aquests dies se’ns ofeguen els crits, se’ns queden travessats a la gola i només podem repetir una i altra vegada "Ens han matat la Maria". I sentim dolor físic en llocs que ni tan sols coneixíem i que segurament no apareixen en cap escàner, ni ressonància, ni tomografia axial computeritzada que ens facin, perquè el que ens fa mal, Maria, és l’ànima.

Sabem -i ens repeteixen- que el temps ho cura tot. Per sort per a la supervivència d’aquells i aquelles que seguim aquí, és així, encara que avui no ho creguem. Però jo, personalment, des de fa una setmana no deixo de fer-me la mateixa pregunta: ¿com seguir amb la meva tesi sobre cinema i feminicidi després d’això? Sempre ha estat dur, perquè sé que no és una pel•lícula gore que s’acaba en 90 minuts. No parlo d’un relat de ficció, sinó de dones de carn i ossos amb històries de vida i mort, amb noms i cognoms, amb somnis truncats... Avui aquests somnis són els teus i en un primer moment vaig voler sumar-me a les tesis d’Adorno i parafrasejar per mi mateixa allò sobre que "no es pot escriure poesia després d’Auschwitz" i dir que ja no puc parlar ni escriure ni analitzar aquesta violència després de la teva mort. Perquè la barbàrie, la injustícia i la por ens bloquegen, certament. Però ho sento, no estic d’acord. Tenim l’imperatiu ètic, com deia Sontag, de recordar, de construir memòria històrica i col•lectiva de la violència contra l’oblit, de convertir el dolor en resiliència i resistència enfront d’aquest món "maldestre i fotut" que tan bé va definir el meu idolatrat Galeano.

No sé si arribarem a saber alguna vegada quines van ser exactament les causes i les circumstàncies del teu assassinat. Com diria Rhett Butler: "Frankly, my dear, I don’t give a damn". Només clamem perquè es faci justícia, per tu, estimada amiga, però també per totes aquestes dones assassinades a la Vall del Cauca (80 en el que va de 2015) i en tota Colòmbia, i a Mèxic, i a Nicaragua, i a Rússia, i a l’Argentina, i a la República Democràtica del Congo, i a Espanya... Totes elles, vosaltres, absents, ens exigiu que els/les que seguim aquí continuem treballant per un món més igualitari, més just i menys violent on les dones puguem caminar amb llibertat pel carrer de les nostres ciutats, on un cos de dona no signifiqui perill de mort -tal com escrivia el dramaturg Humberto Robles-, on no calgui esgargamellar-se perquè s’entengui que vives ens volem...

A María Eugenia Hidalgo Tovar. “Y dicen las calles de tu Barcelona que la noche es nuestra, que la nit es nostra” (Bacilos). Sempre present.

Carpeta
Ens van matar a María Eugenia

Afegir un comentari


moderació a priori

Aquest fòrum és moderat a priori: la seva contribució no es mostrarà fins que no hagi estat validada per l'administrador del lloc.

  • (Per crear paràgrafs, deixeu simplement unes línies buides.)

Qui sóu? (opcional)

En col.laboració amb: