La culpabilitat ha acompanyat les generacions de mares que han trencat amb el model de mestressa de casa i s’han posat a treballar. Però l’anàlisi estadística i nous estudis demostren que el nen o nena no pateix per això. Una mare o un pare treballador dediquen a la cura del seu fill només 11 minuts menys que el que està a casa. I la qualitat de l’atenció és el valor en alça.

Lola Campos té 55 anys i és regidora d’Infraestructures a l’Ajuntament de Saragossa. El 2003 va adoptar una nena a l’Índia que va tornar la seva vida al revés. "Vaig intentar esgotar cada any des que el meu rellotge biològic va començar a funcionar però el company perfecte no arribava i vaig decidir fer-ho sola", relata.

Des de llavors compatibilitza les tasques consistorials amb la maternitat. "Els primers mesos no em deixava dormir perquè tenia terrors nocturns, es resistia a ficar-se a la banyera i la seva por ho convertia gairebé tot en una lluita", recorda. "Tenia un estrès enorme, però ha valgut la pena". Vuit anys després, l’estabilitat s’ha instal·lat a la seva llar però la culpa no cessa: "La meva filla és feliç, ni se’n recordarà de com de malament ho vam passar al principi, però sempre em pregunto si el dia de demà em retraurà que treballo massa hores".

Com ella, milers de dones viuen amb el pes de la doble funció: mares i treballadores fora de casa. L’increment de les taxes d’ocupació de les dones en les últimes dècades ha desencadenat un debat sobre si aquesta tendència podria ser perjudicial per al desenvolupament dels nens i nenes.

Uns investigadors, dirigits per Rachel Lucas Thompson, de la Universitat Macalester (Minnesota, EUA), van revisar l’any passat 69 estudis sobre els efectes de la vida laboral de les mares en el comportament dels seus fills i filles. Els informes, publicats entre 1960 i 2010, sostenien que els nens/es les mares dels quals treballaven fora de casa presentaven més problemes de comportament, agressivitat, depressió, sobrepès i pitjors resultats acadèmics. No obstant això, Thompson va constatar que els fills/es de mares treballadores van obtenir millors qualificacions i patir menys crisis d’ansietat que els nens/es de mestresses de casa.

Anne McMunn (University College, Londres) ratifica aquests resultats amb un nou estudi que desmitifica els efectes nocius que té el treball dels pares i mares sobre els fills/es. McMunn i els seus col.laboradors van fer el seguiment de 18.819 nens/es britànics (nascuts entre 2000 i 2002) fins a complir els cinc anys. Van descobrir que l’ambient familiar més beneficiós per als menors és aquell en què els progenitors viuen a la mateixa casa i tenen un treball remunerat.

Però hi ha diversitat d’opinions al respecte. "El fet que tots dos progenitors tinguin una ocupació, sol obligar els nens/es a passar més temps fora de casa. Mengen a l’escola i s’apunten a un batalló d’activitats extraescolars", assenyala el psicòleg Jesús Ramírez. "Els nens/es no estan fets per a passar de classe de piano a natació i d’aquí a anglès. Necessiten repòs", afegeix.

"En altres casos, es queden a càrrec els avis, que deixen de ser-ho per exercir de pares, tot i que alguns d’ells ja són dependents. Quan els nois passen a la preadolescència, es converteixen en nens clau, que arriben a casa i romanen sols mentre no hi ha els seus pares. Això els convida a passar molt de temps davant l’ordinador, connectats a xarxes socials on parlen només amb nois de la seva edat, sense cap referent adult", diu Ramírez.

"La qüestió és que, de vegades, els progenitors arriben cansats i cada un es queda contemplant una pantalla diferent o els porten a un centre comercial per aprofitar i fer la compra. Aquests hàbits fomenten el consumisme i fan que se sentin sols", critica Jesús Palau, catedràtic de Psicologia Evolutiva de la Universitat de Sevilla.

"No és el mateix que els pares li dediquin poc temps als seus fills a que passin d’ells", especifica Ramírez. "El temps de dedicació als fills pot ser escàs de qualitat o extens, però sense prestar atenció. Això últim genera problemes psicològics i funcionals, però precisament l’agressivitat i la hiperactivitat no són assumptes pels quals es pugui demanar responsabilitats als pares, ja que tenen una arrel fisiològica", remata.

Les dades de l’Enquesta de l’Ús del Temps que va elaborar l’Institut Nacional d’Estadística (INE), de 2006, reforcen la seva teoria que no existeix una relació significativa entre el treball dels pares i el temps que dediquen als seus fills.

Aquest informe distingeix entre diferents tipus de temps dedicat als nens: temps de cura primària bàsic (quan la tasca principal és la cura dels fills i es refereix a activitats fonamentals com donar-los menjar o banyar-los), temps primari de qualitat (llegir, jugar o ajudar-los a fer els deures) i temps secundari (quan l’atenció dels menors es compagina amb una altra tasca com cuinar o fregar els plats).

Segons això, les mares que treballen fora de casa primen el temps de qualitat i el compensen durant el cap de setmana, de manera que aquest temps difereix poc entre empleats i aturats. La mitjana està en 11 minuts diaris per fill menor de 17 anys en el cas de les mares que treballen fora de casa, només un minut per sota del que els dediquen les mestresses de casa sense ocupació externa.

Aquest resultat s’assembla al que va obtenir la sociòloga Suzanne M. Bianchi en un estudi de l’any 2000 on assenyalava que, malgrat el creixement de les taxes d’ocupació de les mares als Estats Units, el temps dedicat als fills es mantenia estable.

Algunes mares qüestionen el concepte temps de qualitat i consideren que és impossible encotillar la cura materna en classificacions. "No crec que als meus fills els aporti més que ens asseguem a veure una pel.lícula a que els canti mentre ells juguen i jo treballo", defensa Patricia Zafra, de Guadalajara.

Té 29 anys, un fill de dos anys, una filla de quatre i dues òptiques. "Treballo molt, però ni em plantejo deixar-los en una guarderia perquè amb prou feines els veuria, així que me’ls porto a la botiga. Preferiria portar-los a la piscina però, com no puc, són aquí", explica.

El 60% de les que treballen fora de casa considera que tenir fills és un inconvenient per al desenvolupament de la seva carrera professional, segons l’estudi Dona i Igualtat de Tracte. Anàlisi de la maternitat en la Unió Europea, dirigit per María Teresa López, vicepresidenta de la fundació Acció Familiar.

L’informe, amb dades de l’INE i l’Oficina Europea d’Estadística, indica que un 51% de les dones que poden treballar no tenen fills a causa de la manca de conciliació laboral i familiar i a les jornades laborals perllongades.

"La maternitat no ha d’obstaculitzar la carrera professional de la dona, ni l’exercici d’un treball remunerat deu ser una barrera per tenir fills", denuncia López. "La millor política de natalitat és la creació d’ocupació. Espanya és un dels països europeus amb major taxa de discriminació laboral de les dones amb fills i les parelles pensen més en no tenir nens. Això portarà un envelliment de la població que llastarà la economia encara més", adverteix.

Fàtima Arranz, sociòloga de la Universitat Complutense i col.laboradora de l’Institut de la Dona, no està d’acord: "No crec que hi hagi moltes dones que renunciïn a la maternitat per treballar. Potser no vulguin tenir nens o que ho posposin perquè anteposen la seva carrera, però conec noies que s’han atrevit gairebé sense recursos". Tot i això, la diferència entre els homes i dones que deixen de treballar en esdevenir pares arriba als 30 punts percentuals a Espanya.

Arranz defensa que la dona s’ha incorporat al mercat laboral "tot i els homes" i que la culpa que recau sobre la consciència materna es deu al egoisme masculí. "Ells pal·lien les seves absències responsabilitzant a les dones de la criança", diu. Una mare treballadora destina tres vegades més temps a la cura primària bàsica que un pare ocupat, segons l’estudi Dones i homes a Espanya, de l’INE.

"El model de família era, fins fa molt poc, el de l’home guanyador del pa i dona mestressa de casa. Encara es creu que els que trenquen amb la norma construeixen llars desestructurades", diu Amaia Pérez, economista que ha treballat en ONU Dones.

Nuria Chinchilla, de l’IESE Business School, considera que les empreses i l’Estat han d’implicar-se per invertir la tendència: "Les 16 setmanes de baixa per maternitat a Espanya són ridícules en comparació amb l’any i mig remunerat que estipula la legislació finlandesa. Les mares també necessiten contractes a temps parcial, però amb opció a tornar després al seu contracte a temps complet. No podem renunciar als drets laborals pels materns".

El Centre Internacional Treball i Família, de l’IESE Business School, va realitzar un estudi, l’any 2003, amb una mostra de 10.000 persones. Preguntaven a pares i fills com influïa el treball en la seva relació.

Els menors van confessar que preferien tenir una mare que treballés fora de casa perquè això suposava més ingressos per a la família, mentre que els progenitors van respondre que la principal causa de conflicte familiar és la jornada de treball. Elles es queixaven que la conciliació domèstic-familiar és inexistent i apuntaven que la solució passa per una major implicació paterna.

"La relació amb la mare és insubstituïble, però hem d’aprendre a delegar en els homes. No som superheroïnes", aconsella la directora del Centre Internacional Treball i Família, Nuria Chinchilla. "¿Què ho fan pitjor al principi? Ja aprendran", diu amb condescendència.

El catedràtic de Psicologia Evolutiva de la Universitat de Sevilla, Jesús Palau, recolza la seva postura: "Això de que els homes no estan preparats biològicament per criar un nen és un conte xinès. L’únic que no podem fer és parir i alletar".

Recorda que els nens poden desenvolupar-se adequadament en circumstàncies molt diverses. "Els nadons necessiten molta estabilitat durant els primers sis mesos. El més important és que creixin en una família. No és important el tipus que sigui: una mare sola, una llar en què cap treballa o una parella en què els dos estan empleats i fan torns en les cures. Només necessiten persones estables per crear un vincle d’afecció", explica Palau.

Aquest expert defensa que la implicació del pare en la criança no només contribueix a que el nadó s’acostumi a la seva presència, sinó que també posa en alerta a l’organisme masculí. Posa un exemple: "Molts homes insisteixen que no són capaços de despertar amb el plor del nen. Això no és cert. Així que el pare assumeix la tasca d’aixecar-se a donar-li el biberó, els mecanismes neuronals s’activen. El nostre cos evoluciona segons les condicions a les que el sotmetem i ens permet assumir qualsevol tasca". I adverteix a la resta dels pares: "Nosaltres ens ho perdem si no ho fem".