La 1a Jornada de la Federació d’associacions i grups de Dones del Maresme va reunir, dissabte, prop d’un centenar de persones –entre dones i homes- de diferents indrets de la comarca. Entre l’assistència cal destacar la presència de l’alcalde d’Alella, Andreu Francisco, a qui es va agrair expressament el suport incondicional cap a les dues associacions de dones existents a la població.

Carme Riera, presidenta de la federació, va encetar la jornada presentant el projecte que reuneix 11 entitats de dones, i va animar a formar-ne part a la resta per “juntes, fer molt més i molt millor”. Riera va voler expressar també el reconeixement, en nom de totes les dones associades, a Montserrat Gatell, presidenta de l’Institut Català de les Dones (ICD)- que no va assistir a la jornada ja que en el mateix moment participava al Congrés de Dones, que se celebrava a Girona.

Seguidament va prendre la paraula Neus Serra -advocada, regidora de l’Ajuntament de Malgrat de Mar, i consellera delegada de l’àrea de serveis a les Persones del Consell Comarcal del Maresme (CCM)-, qui va incidir en la voluntad de la federació a “impulsar la tasca en favor del teixit associatiu, representat com a agent social, un important motor de canvi i una oportunitat d’apropament i d’intercanvi d’experiències per posar en comú diferents visions de la perspectiva de la dona de la nostra comarca”. Serra va definir el teixit associatiu com a una font d’empoderament de la dona des del qual se’n pot fer una nova valoració de les realitats i proposar-ne fòrmules per incidir en la resolució d’aquestes. Així com la millor manera de trencar amb els aïllaments i socialitzar, integrar i aportar espais de reflexió per convertir-los en accions. A tal efecte, va remarcar la tasca que des del CCM s’ha dut a terme a través del projecte Diagnosi de la situació de les dones a la comarca, impulsat per aquest ens. "Quan s’analitzava el teixit associatiu vam descobrir una participació molt desigual per part de les dones. Per tant, cal treballar i reforçar aquesta participació i aprofundir en la seva consolidació per augmentar la capacitat d’incidència". El projecte s’ha considerat com un dels principals actors en el Pla de Polítiques de Dones. Es va elaborar durant 2010 i va ser aprovat a finals del mateix any. “Aquest pla parteix d’una diagnosi prèvia de la situació de la dona de la nostra comarca i n’analitza moltes dades com ara l’atur, els estudis, els transports, la comunicació, l’urbanisme, per tal de marcar un seguit d’accions per part dels actors d’una manera conjunta, ja sigui a nivell comarcal, per municipis o amb les associacions de dones”.

Les llicenciades en Sociologia per la UAB, Àurea Molina -estudiant del màster europeu en Treball i Política Social per la UAB-, i Anna Cornet –màster en Antropologia Social per la Universitat d’Edinburgh-, van presentar la proposta del Projecte Diagnosi de la situació de les Dones a la Comarca del Maresme. Les llicenciades van donar un pas més dins del seu treball acadèmic juntes –aquest cop, per encàrrec de l’associació Dones Solidàries d’Alella i per tal de fer-lo comú amb la resta d’associacions de dones, més endavant-. Molina va fer una introducció dels aspectes més importants utilitzats en la tasca que ha generat la diagnosi. “Cal incidir molt en la importància dels problemes amb què ens trobem, a nivell microsociològic poblacional”, per complementar amb el projecte que el CCM ha elaborat. La dona, entesa en l’espai en què vivim, té uns drets plens com a ciutadana sempre i quan estiguin relacionats amb el treball productiu. L’actual estat del benestar, construït a través d’uns paràmetres de cultura patriarcal, esdevé en que aquests drets de la ciutadania s’aboquin al cent per cent depenent directament del treball productiu assolit. “Tenim dret a una ciutadania plena, pel sol fet –i prou important- que les dones som el motor de les ciutats. Si al darrere no hi hagués la tasca de les dones seria impossible comptar amb un món productiu que funcionés”. Actualment existeixen noves realitats, noves necessitats de qualitat de vida, noves xarxes socials. El model entre l’estat, el mercat de treball i la família està canviant i cal percebre, a través de les polítiques d’igualtat, quines necessitats s’han de preveure per fer-les efectives. “S’han de fer evidents els nous reptes de futur per potenciar la visió de la dona no només en l’àmbit domèstic”. Anna Cornet, per la seva banda, va explicar els objectius de la recerca i la perspectiva de la què es vol partir, i va resumir alguns dels indicadors que s’han considerat més importants. “El perfil sociodemogràfic d’aquestes dones és un dels objectius específics, per tenir-ne una fotografia i saber en quina situació es troben les alellenques. També s’ha indagat en les seves dinàmiques dintre de l’espai i del temps. Es tracta de complementar-les amb els obstacles amb què es van trobant dia a dia, per saber quin és el nivell de benestar assolit fins ara i a quin es podria arribar”. Les professionals pretenen amb aquest estudi, generar tota una sèrie de propostes recollides a partir de les mancances que vagin sorgint i traspassar-les tant a l’associació com a l’administració local i a d’altres ens públics que participin en la seva utilitat per dissenyar nous horitzons. Un altre dels aspectes que van voler remarcar és que “no és pot generalitzar aquest estat a tota la comarca, perquè cada població té les seves característiques”. El projecte, ja mig engegat, estarà acabat a finals d’aquest mateix any. Cornet va convidar a la participació comuna, posant a disposició dels i les presents el correu electrònic diagnosidones@gmail.com per fer-lo participau ja sigui a través de dubtes, aclariments de qualsevol mena i/o propostes interessants.

Alba Garcia –experta en gènere i llicenciada en Història de l’Art per la UAB- va introduir la ponència, gens menys important, ‘Les violències contra les dones’, "una de les més greus vulneracions dels drets de les dones", va assentir. “La lluita contra la violència no és una lluita del Maresme, ni de cada una de les poblacions que la composen, sinó que malauradament és un problema que afecta a totes les societats d’arreu del món. Només en varia, potser, la intensitat o la tipologia, els matisos”. Així va començar el seu parlament Garcia, que va corroborar que qualsevol conficte bèl•lic ens afecta tothom. “Institucions que de vegades ens poden semblar llunyanes, com les Nacions Unides, han acollit lluites a favor del feminisme arreu del món i han fet que, aquestes i els seus objectius, formin part de les estratègies mundials contra la violència masclista”. Així, la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948, ja esmentava -tot i discretament- el dret de la igualtat de les dones, i de ser compensades si eren violentades. Aquest document, que segueix sent el referent i és assumit per a molts Estats “no els reconeix com a drets humans fins el 1993, a la conferència de Viena. Això, sota la premura històrica és ahir. Son drets que son joves, simbòlicament parlant, que es van guanyant dia a dia”. Hi ha un abans i un després de la conferència de Pekin -Declaració de Beijing de 1995-, en què s’acorda una definició comuna per a tots els Estats membres sobre la violència contra les dones. “Aquesta última definició es referencia en moltes de les lleis que ens afecten. D’importància cabdal també encara que no s’esmenti gaire va ser l’aprovació del document de la Plataforma per a l’Acció fins al 2000, un Pla estratègic a nivell mundial que incloïa àmbits d’actuació per poguer guanyar terreny contra la violència que, a més, comprometia i instava a qualsevol tipus d’institucions a treballar conjuntament per assolir aquests objectius”. Aquests, revisats posteriorment l’any 2000, no han estat assumits en la seva majoria, encara. Per tant, tot i que damunt del paper semblàven quedar molt clares moltes coses i que, a més a més sobre el territori va servir de model per començar a elaborar els plans locals, comarcals… el seu sentit comú no s’ha produït en masses països del món. “Va bé tenir en compte que el treball que s’està fent a nivell local –en aquest cas, per exemple, a Alella- té molt a veure amb les propostes que es realitzen a nivell mundial. És a dir, per avançar, cal una lluita global”. Algunes de les propostes que va transmetre l’experta passen per no ignorar que el caràcter multidimensional i multisistèmic de la violència masclista complica la cerca d’instruments i d’accions realment eficaces per poder erradicar-la. “Els objectius a llarg termini han de basar-se fonamentalment en les polítiques preventives integrals des de tots els àmbits d’actuació”. Canviar les lògiques que produeixen la violència, evitar que aquesta es cronifiqui i es reprodueixi ha d’esdevenir la finalitat primera, juntament amb un plantejament de les estratègies de treball, enfocades a les diferents franges d’edat, ja que la violència masclista no és pàtrimoni exclusiu d’unes generacions concretes: les noves generacions es veuen afectades en primera persona per aquesta xacra. “Haurem d’incidir probablement en el mateix model educatiu perquè superi definitivament el model tradicional de relació social i afectiva entre els gèneres per a nois i noies, a partir de l’educació en valors i de la veritable coeducació”, referint-se als valors com a una malla per treballar una nova feminitat i masculinitat, que aconsegueixi endinsar-se en aquesta part tan important de l’evolució humana que és l’afectivitat i l’amor sota els principis de la igualtat i el respecte. “En el context actual de crisi econòmica, de fragilitat social, treballar per l’eradicació de la violència masclista des de la proximitat, coneguda i reconeguda des de les administracions locals, és un gran repte, és un deure, una gran responsabilitat i un compromís de ciutadania. És un dels horitzons possibles per poder assolir una societat on les dones tinguin una vida lliure de violència”, va concloure.

La taula rodona “Les dones del Maresme i els Drets Humans” que va seguir la jornada va estar formada per Marisa Fernández –advocada especialitzada en violència masclista i Dret de Família-; Dolors Renau –llicenciada en Filosofia i Lletres i diplomada en Psicologia, diputada al Congrés dels Diputats espanyol pel grup socialista i parlamentària europea-; Khadija Aghrib –formada en teràpies alternatives i presidenta de l’Associació Catalana Magribí per dones d’Arenys de Mar i membre de la junta de l’Associació Dones per la Igualtat de la mateixa població-; i Míriam Sampere – diplomada en Educació Social, Tècnica Superior en Integració Social i secretària de Polítiques d’Igualtat de CCOO al Vallès Oriental-Maresme.

Marisa Fernández va apropar el marc jurídic a la sala, amb la seva exposició en la què va donar una visió panoràmica del temps. D’on venim, a on anem, quins avenços hem aconseguit i algunes prevencions sobre normes que, pressumptament, estan pensades per millorar la seguretat de la dona però que en la realitat no ho fan, van ser els punts més estratègicament tractats. “La lluita de les dones per la igualtat té arrels històriques iniciades durant el primer estat democràtic, quan els homes no van incloure-hi les dones en aquell pacte”. La llei vol ser un instrument per a la igualtat, però tot i els avenços obtinguts es pot comprovar que les victòries segueixen sense ser equiparables, ni que sempre impedeixen les discriminacions cap a les dones. “La discriminació sociopolítica i laboral és fefaent. La Constitució espanyola republicana de 1931 reconeixia per primer cop la igualtat de gènere. El seu article 25 prohibia que el sexe servís de fonament per a qualsevol privilegi jurídic. L’article 36, amb la reserva dels drets electorals de les dones, o la famosa intervenció universal de Clara Campoamor, van representar grans triomfs per a nosaltres, però després va arribar un gran forat negre”. Fernández va expressar-se així en contra del franquisme que, “va suposar la redefinició del paper de les dones en la seva essència més submisa”. En va citar alguns exemples, entre els quals, “el codi penal franquista de 1944 va introduir un delicte de ucsoricidi, que significava que l’home que matés la seva dona sorpresa en una relació adúltera no tenia cap pena de presó, només se’l desterrava”. L’adulteri només castigava les dones. La consciència col•lectiva de discriminació abans de la democràcia va remoure moviments feministes els anys 60 i 70. La Constitució Espanyola recull el dret de les dones sense discriminació “però el tema de la igualtat real no té massa a veure amb la igualtat formal”, va reclamar, expressant que segueix sent un tema punyent encara. “La llei integral contra la violència de les dones arriba el 2004, amb el govern socialista”. La lletrada va assegurar que aquesta llei té molts defectes però també aplega grans virtuts. “Per primer cop s’utilitza el terme ‘gènere’, i la necessitat de contemplar la violència masclista de manera diferent envers la resta de violències”. No obstant això, Fernández va fer una crítica enfront als decebedors resultats obtinguts, ja que “el poder judicial dilueix l’aplicació de la llei i en canvia algun terme, si cal, per no condemnar l’home”. Per acabar, va reivindicar la importància del consens de les dones a l’hora d’elaborar les lleis que han de preservar els nostres drets. “Hem de resistir, estar més juntes, treballar per crear normes que defensin les igualtats reals, no només formals, i que les polítiques públiques estableixin les condicions necessàries perquè siguin efectives”.

Dolors Renau va continuar la interpretació de l’anterior ponent per afegir que “les lleis tenen uns límits molt clars però només son referents perfectes amb una funció pràctica i pedagògica però que, si només son lleis, no canvien gran cosa”. I va assentir en la necessitat que vagin acompanyades de recursos, i d’un canvi de mentalitat per part de la societat per no quedar-se aturades. En l’ampli camp de les mentalitats la psicòloga va insistir en el greu desavantatge que fa segles intervé en l’inconscient col•lectiu "en què s’han enquistat profundament les diferències de gènere" que, les lleis poden intentar corregir, però que resorgeix el model antic que es filtra en llenguatges, en costums, tracte, educació, estereotips, comunicació, lectura, fins i tot en els contes per a infants. “És molt difícil lluitar contra una mena de monstre invisible, una mena de fantasma que es va filtrant per totes les escletxes. Son molts segles de model patriarcal que s’ha traduït amb què el varó sigui el prototip de l’ésser huma i la dona l’afegitó, l’home escurçat de sentiments i de no raonaments, com fins i tot s’ha sentit a dir en el camp de la Ciència”. Amb aquest preàmbul va situar la temàtica de l’educació al damunt de la taula. “L’educació és universal des fa molt poc temps”, va dir. L’educació escolar es va instaurar com a general i gratuïta a França, des del moment en què es va pretendre escolaritzar tots els nens. Al nostre país va ser en l’època de la república quan es va incloure igualitàriament, tant per a nens com per a nenes. La tendència regresiva, després, va segregar les escoles per sexes. Tornar a reunir ambdós sexes a les aules va suposar una lluita per part dels mestres en l’època de la transició. “Dintre de la mateixa estructura educativa parlem de la coeducació, que no és més que acceptar la mescla de gènere, però encara resta pendent saber realment què vol dir coeducar”, va seguir. “El que no hem sabut fer encara és educar, des de la infantesa, per a la igualtat. I això no vol dir només no patir conflictes a classe, sinó compartir tots aquells valors que les dones hem impulsat. Per què, quina culpa n’hem tingut nosaltres davant dels greus conflictes que es pateixen a nivell mundial?, cap ni una, ben al contrari. Les dones hem creat, hem defensat, hem intentat obrir escletxes en el marc polític per intentar feminitzar-lo i fer-ne un altre relat. Però no ens n’hem sortit del tot, ens ha faltat força com per humanitzar política i institucions. Aquesta és la meva reflexió dels últims dies, quan veig tot el que hem perdut, tot allò que es veu a venir, i que no és més que una manca de complicitat en l’àmbit del poder polític, perquè continuo creient que s’ha de fer de forma diferent de com s’ha fet fins ara, i hi hem d’entrar les dones amb força, sense cap mena de dubte”. Renau va comentar que en aquests moments, educacionalment parlant, hi ha pendent una reactualització de tots els missatges socials que ha anat treballant la dona, que s’expressen en les lleis i en la nova forma d’entendre la societat, “que les dones hem protagonitzat, però no hem trobat els instruments per fer-ne un discurs coherent en el món de la coeducació. Si es treballés perquè nenes i nens fóssin considerats iguals i alhora diferents, amb necessitats i maneres de veure distintes -que això no suposa rés més que enriquir la visió conjunta de les societats-, posant en comú que som éssers humans iguals en dignitat, les sensibilitats i les virtuts femenines que no han pogut veure la llum pública ho farien, influirien en el món públic, i tothom en sortiria guanyant". I va seguir, "quan veig el meu nét jugant a futbol amb altres nens, al pati de l’escola, ocupant-lo tot i, mentrestant, les nenes estan totes sentadetes ben juntetes, arraconades, penso, no anem bé. Amb només cinc anys ocupen tot l’espai. On és el lloc de les nenes?, per què elles no juguen a bàsquet, o a futbol?. Això sí, les nenes es porten molt bé, i penso, vaja gràcia, ja comencen a ser massa obedients… Per sort, a l’adolescència la cosa es mou molt i aleshores neixen noves oportunitats”. Renau va posar èmfasi amb que és fonamental que els nens i les nenes, a partir dels dos i els tres anys ja aprenguin a respectar-se, a compartir, a deixar parlar, a aprendre a resoldre els seus petits conflictes a través del diàleg i de la negociació, a través de molts dels instruments femenins, "perquè, amb seguretat, s’aconseguirà un món millor".

La següent a participar va ser Khadija Aghrib, que va valorar molt el fet que se la convidés a la jornada per parlar de les dones immigrants. Aghrib va voler situar en el temps els importants canvis que la immigració ha resolt els últims 20 anys, tenint en compte que les dones han anat arribant al nostre país a poc a poc. “Els homes es van cansar d’enviar-nos diners per mantenir la família, necessitàvem estar junts i hem pogut utilitzar la llei de reagrupament familiar per poguer estar aquí. La majoria de gent que vam venir erem joves i, per tant, en època de tenir fills. Ara mateix ens trobem que hi ha un gran nombre de persones nouvingudes i veiem que costa gestionar-ho. Llavors, què passa amb nosaltres, les dones?. La nostra mentalitat és ben diferent de l’espanyola, venim d’una cultura molt diferent, amb costums i tradicions que aquí costen acceptar”. Tot i que ella diu sentir-se del tot catalana no és d’estranyar que es trobi amb obstacles afegits als que les dones autòctones podem patir, i es va queixar que masses cops ens oblidem que per a elles, les nostres ciutats son també casa seva. En aquest sentit, Aghrib promou que moltes de les dones immigrades a Catalunya participin cap a una adaptació integral. En un altre sentit, “no entenc el per què del rebuig per les nostres formes de vestir. Nosaltres ens posem el mocador al cap, per exemple, perquè és la nostra tradició i perquè la majoria de dones ens en sentim a gust”, i va corroborar que aquesta no és gairebé mai una imposició per part de la família. “Nosaltres volem adaptar-nos, relacionar-nos amb les famílies dels amics i amigues dels nostres fills, però no se’ns posa gens fàcil. Malauradament, la majoria de les persones que arribem aquí som persones amb poca formació, motiu aquest que provoca que moltes de les dones residents es tanquin en un cercle viciós”. Va tancar el parlament explicant la seva trajectòria des que fa vint anys va arribar al Maresme, i tota la seva labor que ha anat realitzant des d’aleshores per aconseguir una millor integració de les dones immigrades. “Intento posar-me a la pell de la dona que ve de fora, i entenc que aquesta persona té unes necessitats formatives. Quan sap a on va, què llegeix, se sent més implicada i participativa”.

La última de les intervencions va anar a càrrec de Míriam Sampere, que va parlar de les formes i relacions seculars de les famílies en la cultura del món occidental. “El tipus de conciliació, ocupació-família, basada en la divisió sexual del treball ha portat a que la gran majoria de les dones assumissin en exclusiva les responsabilitats del treball familiar, i que la majoria d’homes assumissin les del treball remunerat”. Cal entendre que quan es parla de fer polítiques a favor de la conciliació dins del marc de les actuals transformacions de les relacions familiars i de gènere, es fa referència a qüestionar la vella divisió del treball i facilitar que dones i homes puguin gestionar de la millor manera possible les seves responsabilitats laborals i les familiars. “Estem tractant una problemàtica social que afecta dones i homes. Perquè si parlem de polítiques de conciliació entre la vida familiar i laboral ens referim a un conjunt de mesures a prendre per tal que les esferes productives i reproductives estiguin més ben integrades”. La posició de les dones en el mercat de treball ha variat molt els últims deu anys, la qual cosa està demostrada estadísticament. Però l’afirmació difereix en molt de ser igualitària, ja que persisteix una discriminació greu cap a la dona que determina, alhora, una situació social discriminatòria. “Una de les causes que han contribuït a configurar una situació de discriminació per les dones en aquest camp és el repartiment dels ‘rols socials’. A l’home se li ha assignat tradicionalment la funció de producció, mentre que a la dona se l’ha obligat a assumir la funció de reproducció”. L’àmbit productiu, doncs, ha estat estrany per a les dones, i això ha comportat que les normes laborals s’hagin considerat tenint en compte com a model el treballador masculí, sense problemes de maternitat i amb les responsabilitats familiars cobertes i, per tant, dedicat en exclusiva a l’empresa. “Amb les dones, en canvi, s’ha creat un prejudici que la mà d’obra és més cara i menys productiva, precisament per causa de la necessitat de les treballadores de comptabilitzar la feina assalariada amb les responsabilitats familiars. El treball no remunerat –en aquest cas, el de les dones- no genera riquesa, no està reconegut socialment, és totalment invisible i proporciona un paper secundari, a banda de crear certa dependència". Dins del món laboral veiem que existeix una segregació ocupacional que es caracteritza per una estructura de reocupació en l’estructura desigual d’homes i dones, i n’existeixen dos tipus, l’horitzontal, que concentra les dones en determinades ocupacions i els homes en d’altres, contribuïnt així a la feminització de determinats sectors. La segregació vertical es caracteritza per la concentració de dones i homes a llocs de treball amb diferents nivells de remuneració, consideració i responsabilitat, en un desequilibri contextual favorable sempre als homes. "Aquí és a on entra l’anomenat ‘sostre de vidre’, aquella barrera invisible, conduïda per homes, que impedeix que les dones accedeixin a llocs importants de treball". La realitat del nostre mercat de treball indica que les dones estan més presents en feines que no requereixen de gaire qualificació acadèmica, principalment en sectors de serveis. Un dels exemples d’aquesta discriminació n’és la jornada parcial –alternativa a la què s’acullen moltes dones per motiu de la baixa conciliació laboral amb les necessitats familiars-, però que comporta menys ingressos, i en conseqüència a una minoració pel que fa a les deduccions i, per tant, una pensió irrisòria en el moment d’haver de cobrar aquest tipus de prestació.

Un cop finalitzada la taula rodona i el torn de rèpliques i preguntes a les ponents per part del públic, els i les integrants del Grupo H Teatro van posar una pinzellada teatral a l’escenari, representant l’obra ‘HINEM’, una sàtira en clau crítica social en la què els personatges intenten sobreviure a la crisi econòmica i de valors que impera en aquests temps.

Seguidament, la lletrada i membre de l’Associació Dones solidàries d’Alella, M. Àngels Prats, va fer lectura de les conclusions més rellevants de tota la jornada per passar, després, a un dinar de germanor a un conegut restaurant de la capital del Maresme.

Fotografies: Núria López/Mercè Mulet