El cos de la dona està constantment exposat a la cotilla de la mirada masculina, fins i tot per part de les dones, de manera que esdevé un poderós element de manipulació i control. El gran protagonista en aquesta perversa violència mediàtica sobre el cos femení són els mitjans de comunicació, en tant que perpetuadors i formadors de la imatge i de l’imaginari.

Aquestes no són sinó reflexions al voltant del documental “Il corpo delle donne” de Lorella Zanardo, és el títol d’un documental de 25 minuts sobre l’ús del cos de la dona a la televisió. La constatació que les dones, les dones reals, estan desapareixent de la televisió i que són reemplaçades per una representació grotesca, vulgar i humiliant. La pèrdua és enorme: la cancel·lació de la identitat de les dones passa sota la mirada de tots, però sense que hi hagi una reacció adequada, ni per part de les dones mateixes. A partir d’aquí, es va obrir camí la idea de seleccionar les imatges televisives que tinguessin en comú la utilització manipuladora del cos de les dones per explicar el que està passant no només a qui mai mira la televisió, sinó a qui la mira, però "no veu ". L’objectiu és interrogar-se i preguntar sobre les raons d’aquesta cancel·lació, un veritable "pogrom" del qual som tots espectadors silenciosos.

Sota aquestes premisses girà la presentació del documental, amb la presència de Gemma Nicolás (Directora del Centre d’Informació i Recursos per a les Dones, CIRD –organitzadors de l’acte-), Virgina Luzon (professora de la UAB), Núria Ribó (periodista de ràdio i televisió) i Lorella Zanardo, autora del documental).

Un acte en el que s’ha reivindicat i denunciat l’ús del cos de la dona, i de la dona reduïda a ser un objecte sexual, com a cura de la llar, o en el pitjor dels casos, invisibilitzada als mitjans de comunicació. En tot cas, una imatge deformada i artificial, res a veure de la realitat “lluny de la vida”, tal i com ha expressat en la presentació de les ponents, la Directora del Centre d’Informació i Recursos per a les Dones, Gemma Nicolás, “un cas que encara és més flagrant en la publicitat”, ha afegit.

Quan la dona es desfà

Les investigacions en les que treballa Virginia Luzón, aboquen a la imatge de la dona més comú és distorsionada, en la que són cossos, objectes de valors, sense roba, només com a atracció sexual, “es correspondria a Tonterías las Justas, el Intermedio, i d’altres en prime-time” declara Luzón. “És una dona físicament desfeta, passada per la cirurgia”, precisament el gran argumenta del documental de Zanardo, on profunditza en el perquè d’aquesta claudicació del cos femení, en quin moment haver d’esborrar les arrugues, és també esborrar part de la identitat, diluir l’expressió en un no-res. Renegar de la persona que et retorna el mirall, perquè, segons “Il corpo delle donne”, la cara és allà on la persona comunica, s’expressa, es perceb i es mostra. Seguint aquesta lògica, la pregunta que explicita Zanardo és: “de què ens amaguem les dones?, quan renunciem a la nostra carn, quan ens tornem irreals?”

En canvi menys comú a casa nostra és veure una imatge “normalitzada” que correspon a la que es transmet de la dona com a protagonista, intel·ligent i vàlida com seria el cas de Maria Casado, o la del programa de TV3, Banda Ampla. I la que segons Luzon és la “més perillosa”, la de la dona invisible. Aquesta assumpció absoluta dels rols de gènere patriarcals i desiguals és encara més flagrants en el cas dels adolescents, en primer lloc perquè és en aquesta època quan es forma l’imaginari, quan, d’alguna manera s’estandaritzen les claus i els valors de la vida adulta i en segon lloc, perquè les sèries de ficció no només reprodueixen i perpetuen les desigualtats, sinó que les alimenten, conclou Luzon, “la majoria de productes de ficció la mare és qui cuina, qui es queda a casa, qui desenvolupa les tasques de cura i la qui resol els problemes, el perill és que com a adolescent estàs abocada a creure-t’ho”.

Les dones continuem dins un rol de feblesa, en el que fins i tot, si es presenta el cas d’una dona d’èxit, professional, “sempre, sempre, sempre, apareix al final la figura masculina per donar-li suport” i si hem de fer cas al que de manera majoritària es desprèn de les emissions de la petita pantalla, només hem de veure produccions com Gossip Girl en la que la dona és molt dolenta o The Big Bang Theory en el que el paper de la dona rossa-guapa i tonta torna a sorgir. “L’únic referent de la dona independent que no li cal a ningú per tirar endavant és la de Lisa Cuddy, la directora de l’hospital de House, el què passa és que està cañón”. En definitiva, és impossible trobar-se a la ficció una dona normal, de veritat perquè tots els clixés són absolutament esbiaixats, i de manera més gran i cruel que en el cas dels homes i encara més perillós pels adolescents, “la violència masclista a l’adolescència [segons els patrons de ficció televisius] està justificada a les sèries i mai no queda clar a la ment dels adolescents”, sentencia Luzon.

El que Núria Ribó ha qualificat de “xantatge de l’edat" en el cas de les dones i del masclisme en els medis informatius en relació a les dones de poder, “que sembla com si haguéssim de saber com és la seva vida personal, cosa que a ningú se li acudiria qüestionar-se dels homes”. L’exemple ha resultat molt evident, quan surt una dona per televisió com a objecte de notícia, política, la crítica a com va vestida o maquillada és perenne; “ningú no diu on vesteix el Príncep Felip, en canvi a totes les notícies sobre la princesa d’Astúries surt al final el dissenyador, el tall de cabell…” El cas més flagrant i proper va ser la exvicepresidenta primera del Govern d’Espanya Maria Teresa Fernández de la Vega. En definitiva, com si la seva tasca no fos prou important i s’hagués d’acabar de…vestir? despullar?