Cal que les dones parlem de les altres dones. I que ho fem amb veu alta i a tots els llocs possibles. Que parlem d’elles i dels seus treballs, de les que estan en actiu per transformar la societat i de les que ens han deixat un llegat i un exemple. Cal que les reconeguem públicament, ja que el silenci tendeix a caure sobre la seva figura i porta a no ressaltar prou la seva tasca, a ser oblidades en l’imaginari col·lectiu i en el relat oficial de la nostra història. Cada cop que una dona és oblidada injustament, nosaltres esdevenim una mica mes febles.

Ara fa vint anys que la Maria Aurèlia Capmany ens va deixar després d’una vida plena des de tots els punts de vista: una vida d’acció, de pensament, de paraula, de literatura i de comprimís polític. Feminista, l’any 1966, va publicar un llibre que ha estat referent per a nosaltres: La dona a Catalunya, consciència i situació, i dos anys després, un altre de la mateixa temàtica que seguí tractant en diversos temps i contexts. Recordem com n’eren de negres aquells anys. Ella va obrir una porta que des de la desfeta de la segona república havia estat tancada. Algunes imatges que ella creà encara ara continuen vives: ‘L’àngel de la llar’ que es nega a ser-ho continua pervivint.

La Maria Aurèlia era una dona de paraula. Era brillant, polèmica, inquisitiva. Es feia escoltar. Els homes, cosa estranya en aquell moment, l’escoltaven. I responien. Emprava un llenguatge planer d’una extrema exactitud. I algunes de les seves intervencions orals en els Plens de la Diputació de Barcelona han estat transcrites bo i mostrant-nos un llenguatge totalment allunyat del formalment rígid i estereotipat de moltes intervencions polítiques. El seu és polit, senzill i sorneguer tot i adaptant-se plenament a les qüestions que tracta.

Dona de paraula escrita, sobre tot: va escriure amb passió i serietat i molta imaginació sobre tot el que l’interessava. Ens queden les seves nombroses obres: memòries, assajos, relats i novel·les, articles de opinió, teatre. Estimava la llengua com una part fonamental del seu viure i com a forma d’arribar a comprendre.

El seu comprimís polític es feu públic en el “Míting de la Llibertat” de l’any 1976, -als inicis de la reconstrucció del socialisme català- davant un públic entusiasmat. El seu compromís tenia quelcom de natural, conseqüència tant de les seves postures vitals -sempre lluitant per la llibertat en totes les seves expressions- com d’una gran fidelitat a les seves arrels educatives i familiars. “Ni un minut va trigar a respondre que sí, que clar, quan Maragall li va preguntar si volia acompanyar-lo en la seva tasca al front del Ajuntament". En el mateix llibre, com recull Juan Argenté, es va pronunciar clarament per una manera plural d’entendre Catalunya: "No admeto, -digué, que ningú pugui dir a la filla de la meva mare que no és catalana perquè no segueix el model de catalanisme que uns altres proclamen com a autèntic".

Dona de teatre, que va impulsar, animar dirigir i en el que va actuar, les seves dots en aquest camp li eren ben útils en la seva projecció publica. Sabia fer servir la veu, la postura del cos i el seu aplom creaven expectació i silenci.

La Ma. Aurèlia va fer tantes coses, va pensar, escriure i actuar tant sobre tantes i diverses qüestions històriques, polítiques, socials i sobre tot culturals i literàries…, la seva mirada va explorar tants camins passats i actuals que ens deixa la imatge d’una dona nodrida per l’Humanisme del Renaixement . Voldríem, avui, tenir-la encara prop i saber què en pensa d’aquests moments de tants malestars i desconcerts. Ens cal seguir parlant de les dones que ens han obert camí.

Bibliografia de l’article:

Capmany M.A. La dona a Catalunya: consciència i situació. Barcelona. 1966, Edicions 62. La dona catalana. Edicions Mateu. 1968. Barcelona Edició de la Diputacio de Barcelona. Pren la paraula la M Aurelia Capmany. Amb il·lustracions de Maria Girona i fotografies de Pilar Aymerich i Ramon Manent. Barcelona 2002. Edició del PSC Un lloc entre els vius Coordinacio de Maria Martinez. Fotografies de Colita. Barcelona 1992.