A les societats patriarcals, gairebé tot el que envolti a la dona, i més si són trets específics de gènere, esdevé un problema. Principalment perquè la voluntat de la dona queda relegada a un imperatiu social, dissenyat, alhora a mida dels valors masculins.

Potser l’aspecte que millor encarna aquest sotmetiment o conflicte entre la dona i la societat és el de la maternitat. Que, de fet és la màxim exponent de la diferència entre els homes i les dones. Ara bé, sota quines pautes queda sotmesa –o no- la dona a la maternitat? És potser el sotmetiment a un model, a un estàndard? On resta la voluntat de les dones d’esdevenir mares? Són les mares lliures en els seus sentiments i emocions, o la maternitat és una fórmula més d’una pretesa –i no sempre volguda integració social?

Qüestions complexes de resposta difícil, però sobretot arrels de la majoria de conflictes i d’encaixos difícils de la dona en la societat.

I a explicar-les, replantejar-les i donar una altra volta és el motiu de la convocatòria de la taula rodona moderada per Regina Bayo Borràs, Presidenta de la Secció de Psicologia Clínica i de la Salut (COPC), i organitzadors de l’acte, agrupades sota el títol El malestar de les dones-mares que va tenir lloc ahir, dijous al col·legi de psicòlegs de Barcelona.

La primera resposta ha estat unànime: la maternitat no respon a un instint biològic (o no només), respon a una construcció cultural, i de vegades aquesta construcció és també social i política. S’ha convertit en un fet cultural, de repercussions socials; perquè, “lo personal és polític, i també la maternitat”, que és, i no per casualitat el títol de la conferència de Mª Dolors Renau,psicologa i pedagoga, qui es qüestiona quina relació manté la maternitat amb lo públic, i el fet evident que en els països on no existeix control de maternitat, hi ha més naixements i morts. És a dir, un altre model demogràfic.

Renau, a més, relaciona la baixa maternitat catalana (1,2 fills) i en general la de països del nostre entorn “com el reflex d’un malestar profundament polític, un dèficit que es pren com una forma d’opció personal”, és a dir l’escassa atenció per part dels poders i estaments públics vers a les dones embarassades es tradueix en renunciar a la maternitat.

Dones atrapades en el temps i en la parella

I és que ser mare representa encabir les dones en un model de maternitat en el que socialment es demana responsabilitat, perfecció sempre. Un esquema impossible de seguir que aboca a nombroses frustracions, angoixes, “és un model susceptible de pressions socials, religioses, científiques i polítiques”, apunta Sara Berbel ,doctora en psicologia social, en la seva intervenció, i encara fila més prim “són dones atrapades en el temps i en la parella”.

El cost de ser mare d’aquesta manera, és el cost de la renúncia de les dones, però d’una renúncia que tampoc no es pot admetre, “no es pot parlar de por i de rebuig a la maternitat, no s’accepta que hi hagi dones que no s’estimin als seus fills. Aquestes vivències porten a una ambivalència emocional i a una descapitalització intel·lectual de la que ni tan sols es pot parlar, són temes tabú”, posa el dit a la nafra Berbel, qui explica la lògica no sempre evident d’aquests desajustos: la homogeneïtzació de les dones que aboca –en aquest cas- a una sola manera d’entendre la maternitat i la dificultat d’acceptar altres maneres. Aclareix apunta Gemma Cànovas, psicòloga clínica, “cada mare i cada fill composen un univers”.

L’oblit de que la maternitat (igual que l’opció de vida) són fets culturals és una idea vinculada de l’adscripció de la dona amb la natura i els homes a la cultura, una apel·lació interessada a un suposat determinisme biològic amagat sota el –també suposat- instint maternal, que de fet “exhorta a la societat de la cura dels fills”. Més clar ho diu la pedagoga i doula Erika Irusta va més enllà, “el sistema patriarcal fa de la maternitat un esclavatge”.

Una de les vies per alliberar d’aquest pes feixuc l’aporta Berbel qui reivindica que la mare no és la única responsable dels fills, que hi ha el pare, la família, la societat i fins i tot l’Estat. Cànovas redunda en aquesta idea quan introdueix el món de les adopcions, que es reprodueix els estereotips de “mare entregada a la família”, un cop més sense sortida, atrapada, i és que per a ella “el perfeccionisme entela el goig de la maternitat”.

La maternitat està sortint de l’armari

Perquè ni la situació ni la societat actual tampoc ofereixen sortida en forma de models, de construccions per a la maternitat. És la visió d’Irusta, per a qui sembla que les “dones o bé hem de ser les que es deuen a la família, o bé les que es deuen al seu cap, sigui com sigui la qüestió és donant-se”. En la seva dissertació analitza el pes de la mare, com a concepte, com a finalitat, i potser com a imposició fins al punt que sembla que “en el moment en que et converteixes en mare, deixes de ser dona”, una dualitat impossible la de mare-dona.

La conclusió per a Irusta en la seva conferència que porta l’il·lustratiu títol de la reconciliació social amb la maternitat, és la de que la dona connecti amb el seu desig, el problema, la fricció i el gran dama “és que com a dones tenim el desig castrat.”

En definitiva, Berbel aporta la clau de volta “la maternitat és una experiència irreemplaçable, però la frustració, l’estrès i el sentiment de culpa l’entelen”. I sobre els sentiments i emocions: “S’obliden que l’amor no és automàtic, s’ha de construir.”