Buscar

NETWORKING

Twitter Facebook LinkedIn Google Plus Tuenti Flickr
Youtube Delicious Slideshare DEX para Android DEX para Apple Favorits



Si vols publicitar-te en aquesta pàgina, fes clic aquí

Multimedia

Perquè us sigui més fàcil de compartir, comparar, escollir ... us deixem aquí tots els vídeos en un sol post, de cadascuna de les taules en què es van desenvolupar les Quartes Jornades de Dones liderant les TIC el 15 de novembre passat

Recull de Videos WomanLiderTIC 2018

Canal Dones en Xarxa

Banners

Ni + ni - = s
Clínica de reproducció assistida BcnIVF
Jornades Internacionls de dones liderant les TIC
Dones emprenedores i professionals
Tarifes de Publicitat
Catàleg d'activitats de Dones en Xarxa








Webs Locals

Agenda [+]

Avui és: 16-07-2019
>
<
Juliol'19
llmamejovessum
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
17
18
19
20
21
22
23
24
25
26
27
28
29
30
31
1
2
3
4
Esports

"La Roja" no és dona: present i futur del futbol femení

dimecres 7 de juliol de 2010

"La Roja" no és dona: present i futur del futbol femení

El primer mundial de futbol femení es va celebrar l’any 1991, a Xina, 61 anys després de la primera copa masculina (1930, a Uruguai). Les coses estan, segur, una mica millor des de llavors. Almenys ara hi ha competicions internacionals, clubs professionals, àrbitres i directores tècniques. I alguna que altra directiva.

No obstant això, el panorama de les lligues de futbol femení a nivell d’Espanya i a nivell mundial és encara feble, mancat de suports, inversió i professionalització.

El futbol femení va créixer durant la dècada dels vuitanta i noranta gràcies al fort impuls rebut en països on la tradició futbolística era en si marginal, com Estats Units - on van sorgir estrelles com Mia Hamm i Michelle Akers -, Xina, l’amfitriona del primer Mundial, o Noruega, que es va proclamar campiona en el 1995. Aquests van ser i són bastions del futbol femení a nivell de seleccions i clubs.

En altres països on la tradició futbolística (masculina) és important - i on es mouen milions al voltant d’aquest esport i negoci - la desigualtat és bastant palesa. Espanya, Itàlia, Anglaterra, França o Argentina no figuren al nivell que s’esperaria en les taules de classificació - o simplement no figuren de cap manera.
La lliçó, en canvi, ens la dóna Alemanya. Les alemanyes, amb les seves supergolejadores Birgit Prinz o Kerstin Stegemann han començat a trepitjar molt fort, sobretot des de la primera dècada del 2000. Són les actuals bicampiones, es van fer amb el títol el 2003 i el 2007, set vegades campiones a Europa i seran seu del pròxim mundial, en el 2011. També lideren la competició europea de clubs. De les 10 copes jugades des que la instituís la UEFA, 7 han estat guanyades per equips alemanys, inclosa l’última edició.
El pròxim Mundial d’Alemanya 2011 sembla que ha d’imprimir un abans i un després en la història dels mundials femenins. Per a això es treballa dur des de fa un temps. Compten, ni més ni menys, que amb la participació d’un “onze molt especial”, com nomenen a l’equip de suport dirigit per la pròpia cancellera Angela Merkel i format per reconegudes periodistes, executives, esportistes i científiques alemanyes, directament implicades en el projecte del mundial.

Potser l’impuls alemany estigui donant algun aire a la resta del futbol europeu: l’Arsenal va ser campió l’any 2007, i en les dues últimes edicions, l’Olympique de Lió s’ha dedicat a donar la batalla, quedant segones en l’última competició europea. Fora de l’àmbit europeu, també Brasil, que en les primeres edicions mundialistes brillava per la seva absència, ha començat a tenir una major participació: subcampiones en el 2007. I Espanya?

Espanya està, sens dubte, encara lluny, molt lluny, del nivell que s’esperaria per a un país amb una tradició futbolística tan arrelada i una lliga tan potent.
A nivell de clubs, els equips petits i mitjans han estat els cridats a liderar la superliga espanyola de futbol femení, creada l’any 2001. Com l’actual campió, el Rayo Vallecano, l’Espanyol, actual subcampió, l’Athlètic o el Llevant. En la UEFA, no obstant això, l’actual campió, el Rayo Vallecano, no ha passat de setzens de final.

Per cert, l’última edició de “l’altra” final de la Champions League, és a dir, la femenina, es va jugar també a Madrid, entre el Turbine Postdam i l’Olympique de Lió, dos dies abans de la masculina. Un dijous, en l’estadi del Getafe. Difícil assabentar-se davant la falta de cobertura mediàtica.

La Roja no figura en cap taula de finals o semifinals simplement perquè fins ara l’absoluta no ha aconseguit classificar-se mai. Aquest panorama, evidentment no és responsabilitat de les jugadores, qui per contra, compten gairebé només amb la seva obstinació, talent i ganes per a mantenir viu l’esport. Segons declaracions del seleccionador espanyol, Quereda, el sou més alt d’una jugadora ronda avui els mil euros.

És un tema d’inversió i projecció, de suport integral i d’interès per part dels agents implicats, des de les edats més primerenques. En països com Alemanya, el treball amb les noies comença molt aviat, als set anys entren ja en competicions mixtes i de futbol set a un alt nivell. Així han arribat a les 400.000 llicències de jugadores de futbol (Espanya compta amb 18.000).

Els “grans equips”, aquells que podrien realitzar aquesta inversió, no semblen prendre-se-la molt seriosament. En el Reial Madrid no existeix ni tan sols un equip femení. Ramón Calderón ho va anunciar en els seus programes electorals, però van acabar “apadrinant” a un equip petit, el Pozuelo CF.

El FC Barcelona va semblar decidit a canviar les coses l’any 2004 quan va contractar a la mexicana Maribel Domínguez "Marigol", considerada una crac a nivell mundial. Com una flor no fa estiu, i altres temes van reclamar l’atenció de l’entitat, tot va quedar en no-res, i fins i tot el Barça va baixar a segona divisió durant un temps.

La passada edició, la Comissió Mixta de Seguiment de la Superliga va decidir realitzar un canvi en el sistema de classificació de la mateixa, per a fomentar el futbol femení, en un projecte de mitjà alè que busca entre altres coses incrementar a un mínim de 50.000 les llicències, la participació dels clubs i el número de socis.

No obstant això, aquestes mesures han estat font de controvèrsia: les jugadores i clubs es van mostrar en clar desacord, ja que pensen que l’efecte serà el contrari. A parer del director esportiu del Rayo Vallecano, Juan Pedro Navarro: "La Superliga cal potenciar-la, però no amb més equips. A Espanya hi ha 14 equips de nivell i no dóna per a més. Aquesta nova competició, amb 24 clubs, és una complicació, és tornar al fang, a partits descafeïnats de 20-0 i això no és bo".

Malgrat tot això, un lent despertar dels suports, un aire, brisa, d’esperança sembla anar-se gestant. Aquest any la Copa de la Reina ha estat per primera vegada transmesa en directe pels canals autonòmics i, en diferit, per la TVE-Teledeporte.

Aquest abril passat, la Roja, “ella”, l’equip dirigit per Ignacio Quereda, va derrotar per 5 a 1 a Turquia en la seva lluita per la classificació, en un estadi ple a Guadalajara. Segons els experts, les espanyoles tenen oportunitats i a poc a poc es va arribant al nivell dels altres equips europeus.

Veure en línia : DONES DIGITAL

Afegir un comentari


moderació a priori

Aquest fòrum és moderat a priori: la seva contribució no es mostrarà fins que no hagi estat validada per l'administrador del lloc.

  • (Per crear paràgrafs, deixeu simplement unes línies buides.)

Qui sóu? (opcional)

En col.laboració amb: