Hi ha una novel·la de Kawabata – el primer premi Nobel japonès - que em va impressionar molt quan la vaig llegir, fa anys. Parla d’un hostal on van els homes vells, suposadament impotents, a passar la nit al costat d’una joveneta.

Una joveneta prèviament narcotitzada per l’encarregada de l’hostal, que dormirà tota la nit sense saber res del que li passa. I de coses n’hi passaran moltes, és clar, fins i tot alguna de les noies hi deixarà la pell, a vegades.

És igual, ningú no en parlarà l’endemà, la família cobrarà algun diner i el poble podrà seguir tranquil, igual que els vells clients de l’establiment. L’ordre social continuarà immutable, amb reputacions perfectament respectables, perquè, després de tot, només és una noia morta, o una noia prostituïda, o una noia infeliç, la que ha pagat la factura.

Per mi, aquest llibre ens dóna una metàfora perfecta de la vida de moltes dones. El món en segueix ple, de belles adormides, de dones narcotitzades amb tot tipus de metzines, manipulades, utilitzades, presoneres d’uns somnis que els arrabassen la vida.

Veig, fa pocs dies, i no per primera vegada, aquestes nenes palestines de 6 ó 7 anys, acabades de casar amb homes de 30 anys, somrients, vestidetes de blanc i maquillades d’una manera grotesca. El poble palestí és una víctima injusta de la prepotència d’Israel i de l’actitud complaent del món occidental, però els seus dirigents han perdut la meva simpatia i la meva confiança, i la de moltes dones, i probablement també de més homes cada dia, i corren el risc de perdre qualsevol forma de suport.

Si en nom de Mahoma han de seguir permetent aquests disbarats, que no tenen res a veure amb cap religió, per molt que el profeta fes el mateix, sinó únicament amb el menyspreu de les dones, si no els hi fa res mostrar aquesta falta de sensibilitat i de respecte envers les seves pròpies filles, ben difícilment podrem creure que la societat que bastirien seria més justa i més digna que la que els converteix en màrtirs i en oprimits.

Però no és només el món musulmà, encara que té en aquest moment el dubtós prestigi de ser el detentor de la cultura més masclista i cruel de la terra. També entre nosaltres hi ha belles adormides, encara que no ho semblin.

La Marta, una bella perruquera de 60 anys, d’un poblet minúscul, m’explica que ara s’adona que potser no ha viscut, que no sap que ha passat amb la seva vida. “Sempre aquí, sense moure’m, fent el que tocava. Sense saber com era la vida, com era fora. Fent allò que em manaven, pel que diran”.

Em recorda paraules de la meva mare, que tenia vint anys l’any 40. I l’any 80, va dir-me: “és com si llavors m’hagués adormit, i quan he despertat ja en tenia 60. I ara, ja és massa tard, la vida ja ha passat” . Però allò era el franquisme, i sovint he cregut que ja quedava enrere. Malauradament, encara hi ha massa dones entre nosaltres que un dia descobreixen que han viscut adormides.

Sé que és ben difícil despertar-les, perquè a vegades prefereixen seguir somiant i es resisteixen als canvis. I amb tot, quan alguna ho aconsegueix, allò que lamenta és no haver despertat abans, és no haver pogut disposar lliurement de la seva vida.

Perquè per molt bells que siguin els somnis, per molt còmode que sigui viure drogada, aferrada a fantasies d’amor, moltes hi deixen la pell, la salut, la possibilitat de ser i de triar, que és el millor que tenim les persones.