I en un petit però acollidor espai de la llibreria Laie, dues mestres, dos referents de la literatura catalana i en català, de la cultura, dues dones les qui d’alguna manera ens desvetllen noves mirades sobre el nostre present, sobre nosaltres a partir de la seva producció: Carme Riera que presenta a Laura Freixas. Un luxe.

La quarta novel·la de Laura Freixas, Los otros son más felices és, segons Carme Riera “la seva millor novel·la, la de maduresa” en el que la protagonista, Àurea, una adolescent manxega de família humil dels anys setanta a la que la seva família envia a que passi l’estiu a la Costa Brava, a casa d’uns parents. La iniciació està servida quan descobreix un altre món, una altra vida que la marcarà per sempre. Durant aquests dies d’estiu, la jove veu com aquells burgesos semblen més feliços que la seva pròpia família, encara que més tard comprendrà que les coses no són sempre com es mostren.

En aquest relat hi ha implícita una denúncia de la societat espanyola del tardofranquisme, de la repressió, en una obra on el simbolisme és ben present: els Soley que són els burgesos catalans i els Moreno que representen la tradicional família rural emigrada a Madrid. En el que no falta una descripció sobre la condició de les dones , en que –en aquesta societat que envolta a la protagonista- “l’únic que poden fer és casar-se, i la dona que no es casa, és la que té la vida més inestable”, comenta Freixas.

D’altres temes que trena l’argument és la desmitificació “La novel·la també parla del dolor de la desmitificació”, segons aporta Carme Riera, perquè la “caiguda dels mites és un procés dur i dolorós, però hem d’assumir que són la nostra creació”.

Deutora reconeguda de Marcel Proust (París, 1871- Paris, 1922) i amb referències (potser inconscients) a Nada (1944) de Carmen Laforet, (Barcelona, 1921- Madrid 2004), malgrat les distàncies entre les dues obres que comencen per la condició social de la protagonista.

En aquesta novel·la, la seva autora posa de rellevància la importància que ella ha reconegut en altres ocasions, el fet de que la protagonista sigui femenina. “Els homes no solen escriure sobre dones i gairebé tot el que llegim són novel·les escrites per ells. On s’amaga l’altra meitat de la humanitat? Com reivindicar al segon sexe? Qüestions tan transcendentals com l’embaràs, mai són contemplades per la literatura; afirma l’escriptora una mica indignada”.

Per Freixas l’escriptura, sens dubte, està marcada per les circumstàncies individuals i pel col·lectiu. “En tot això la condició d’home o de dona és molt important. Les escriptores poc a poc han anat aportant nous temes i personatges, així com les relacions entre dones. Aquestes relacions entre dones poden basar-se en una rivalitat i admiració difícilment comprensibles per un home (com li passa a Áurea amb la filla d’aquests familiars catalans de vida aparentment perfecta). També pot caminar cap a les relacions entre mares i filles, un tema poc explorat en el passat, però que sens dubte provoca gran interès en els lectors, prova d’això és l’enorme èxit de Mares i filles, recopilació de relats en què participa Freixas”.

Tal i com va dir Carme Riera a la presentació “Estic contenta que hi hagi més senyores, són vostès les qui llegeixen”