És una delícia conversar amb Margarita Salas, la investigadora espanyola més reconeguda. Salas, que va ser deixeble de Severo Ochoa i als seus 72 anys es nega a jubilar-se, xerra sobre l’humà i el diví amb veu serena, idees clares i aclaparador seny en un racó del seu laboratori al Centre de Biologia Molecular.

L’especial dels 35 anys d’EL PAÍS era l’excusa per reflexionar sobre la crisi i sobre els indignats, sobre els problemes de la investigació i l’educació; sobre si és possible Déu en la ciència, clonar persones o si crearem vida artificial (llegiu aquí l’entrevista completa).

La seva condició de dona no pretenia ser objecte de debat, cansat com està el periodista de preguntar a les entrevistades, i només a elles, si se senten discriminades o com concilien carrera i família. Però és impossible revisar la trajectòria d’aquesta química i acadèmica, que ha dedicat 44 anys de la seva vida a estudiar un únic virus, sense aturar-se en els seus inicis en els primers anys 60, quan va aparèixer en un món acadèmic i científic en el qual no es prenia seriosament a les dones.

Ella ho explica sense rancor però sense edulcorar. El seu director de tesi a la Complutense, Alberto Sols, preferia dirigir-se directament al seu marit - el també químic Eladio Viñuela - que a ella. Anys després Sols reconeixia que havia menysvalorat a aquella jove inquieta, de la qual va pensar que com era dona havia d’encarregar-li "una cosa poc important".

"Jo ho vaig passar molt malament en aquesta època perquè era invisible. No pintava res en el món científic", recorda. "La mentalitat de l’època era que les dones no valíem per a la investigació". "Ara a la majoria de laboratoris hi ha més dones que homes. I en les universitats, i en els hospitals", explica.

"És veritat que ocupen encara els llocs inferiors, però fa 40 anys érem molt poques les que començàvem i menys encara les que seguien. Jo no era l’única dona a la universitat, però les meves companyes, en acabar la carrera, es casaven i es dedicaven a la seva família. Avui dia la dona que s’ho proposa segueix la seva professió i deixa la maternitat per a més endavant. És el que jo vaig fer. Em vaig casar als 24 anys però la meva filla la vaig tenir als 37. Vaig ser una pionera en aquest sentit".

Margarita Salas coneix com ningú les acadèmies. A veure qui pot competir amb el seu currículum: és membre de la Reial Acadèmia Espanyola, de la de Ciències Exactes, Físiques i Naturals, de l’Acadèmia Europea de Ciències, de les nord-americanes de Microbiologia i de Ciències i Arts…

I si el món científic i universitari dels 60 era hostil per a la dona, avui es discuteix sobre si les acadèmies estan a l’altura dels temps. La polèmica creix sobre la d’Història, que a penes va incloure dones en la seva polèmica enciclopèdia biogràfica (la mateixa que enaltia a Franco), però és una de les poques acadèmies en què no participa Sales i evita criticar el seu treball.

Però postil.la: "Em centraré en el tema de la dona. Som molt poques. A l’Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals, a la qual jo vaig ingressar l’any 1988, la segona dona [Pilar Bayer] va entrar l’any passat, el 2010. I ara hi ha una tercera acadèmica electa [Ana María Crespo]. En l’Espanyola hi ha una mentalitat que s’han de ficar més dones. Quan ingressa un acadèmic, és escortat pels dos més recents, i per primera vegada en la història un [Pedro Álvarez de Miranda] va ser acompanyat per dues dones [Soledad Puértolas i Inés Fernández-Ordóñez]".

¿Recolza llavors la discriminació positiva? "Jo no vull quotes. Ni discriminació positiva ni negativa. No cal se’ns doni alguna cosa per ser dones ni que se’ns tregui. Crec que les dones hem d’arribar on haguem d’arribar per la nostra capacitat i el nostre treball".

Dones com ella, en efecte, no han necessitat quotes. Però no obliden la d’obstacles que van sortejar fins arribar a on estan. I aplaudeixen que es vagin remenant, encara que sigui massa lentament.