Des-penjades és el nom de l’obra i de la companyia de teatre formada per dones que dirigeix Mònica Lucchetti, a més també pot ser una sensació, la de pèrdua (existencial), soledat, i més sovint, una situació. Entre aquests adjectius bascula la funció que es representa al versus teatre, fins al dia 2 d’octubre. El text ha estat escrit per Virgínia Sànchez, una de les actrius juntament amb Carmen Fortuny, Marta Martori i Beatriz Layunta Maurel. L’autora ara prepara War-ning, una obra que esperen estrenar al març.

L’obra descansa sobre un finíssim sentit del humor i una fina ironia que traspua en tot moment el text, un recurs que la directora domina a la perfecció, per tal de mantenir un ritme àgil i no caure en el que podria esdevenir un text feixuc, que serveix per explicar una situació de trencaments, de canvis que ens obliguen a mirar endins, que creen incerteses i que ens obliguen a buscar respostes. Tot això s’ha aconsegueix mantenint un difícil equilibri entre profunditat i humor. Entre gag i gag es teixeix la història, les grans artífexs de l’obra, directora i autora ho expliquen:

-La primera pregunta és gairebé obligada, És una obra dirigida a les dones?

Mònica Lucchetti: Doncs el que tenim clar, és que es tracta d’una obra feta per dones, però dirigida a tots els públics, homes i dones. Potser la diferència està més en les persones.

Virgínia Sànchez: És evident que el text està passat per un filtre femení –que sóc jo- però l’eix de la història és una recerca d’un mateix, en un món com el nostre, en una societat com aquesta. Un home es pot veure reflectit en situacions semblants.

-Però penseu que un home pot extreure’n tot el suc?

VS: Perfectament, tenim casos d’homes que es veuen reflectit en algunes de les situacions que proposem, amics que han passat recentment per situacions de ruptura.

ML: Les persones no som com les matemàtiques, no podem dir que els homes i les dones siguin com dos departaments estancs.

-Però sou una companyia de dones…

ML: Sí, és clar i no és casual, tractem la problemàtica femenina dins el teatre. Podríem dir que la nostra militància acaba allà on comença l’escenari, en el moment de representar l’obra; però no és un teatre només per a dones. La reivindicació és la mateixa companyia, la seva existència, a partir d’aquí només hi ha teatre.

VL: En la meva propera obra, que esperem estrenar al març, el text està desposseït del gènere, de tota referència al sexe dels personatges. Mai saps si qui parla és un home o una dona.

-Quines són les dificultats d’una companyia de dones?

VS: Doncs hi ha molta gent que pensen, “a veure què fan aquestes nenes”, en part és com si no pogués haver-hi qualitat. A més, encara hi ha molts problemes de masclisme a la societat, i això, lògicament ens afecta, per exemple, encara es veu pitjor l’adulteri en una dona que en un home.

ML: El que falta són papers per a dones, el reconeixement de les dones a la literatura. Sempre hi ha excepcions, és clar, però en el cas de Des-penjades, no vàrem trobar cap text adient, que ens fes el pes i ho va crear Virgína Sànchez. Tampoc buscàvem un tema a l’ús, o millor dit, un tractament del tema convencional, fugíem dels tòpics “m’ha deixat el nòvio /a”. Està clar que Des-penjades tracta del tema del desencís, però és només una excusa, el tema de fons és què passa quan es trenquen els fils que d’alguna manera et connecten amb el món, que et quedes… Des-penjada.

VS: Aleshores és quan dius: “Que se pare el mundo, que me quiero bajar”, una frase atribuïble a Groucho Marx.

-Una obra gairebé terapèutica per al públic, en un moment de canvis tan grans i tan decisius com els que estem vivint

ML: Molta gent ens ho diu, això. Realment el text representa el nostre món, l’interior i l’exterior, la recerca de respostes en un moment en que no tenim gaire clares ni les preguntes.

VL: Sí, són temps molts incerts, i això queda palès en el text, que més que de sentiments tracta de solitud, de pèrdua, confusions i pors que són universals, d’encaix en la societat.

-Malgrat la intensitat del missatge la obra es mou sempre en el terreny de l’agilitat i de la frescor.

ML: Un dels aspectes més difícils va ser mantenir el ritme, que és una de les claus perquè esdevingui àgil, aquí em va ajudar molt la música d’Amanda Jayne perquè és molt seqüencial.

VL: Jo em quedo amb una de les frases del final “Vols compartir inseguretats? –No estic segura”

Aquí podeu veure el vídeo