-Un currículum impressionant…com es passa del laboratori de microbiologia a pilotar l’expedició Pol Sud sense límits?

Doncs perquè amb un dels millors CV i d’haver aconseguit una de les beques d’aleshores, ara ja fa 14 anys, a l’entrevista per formar part de la investigació em van preguntar si tenia nòvio, el sacerdoci de la ciència no perdona a les dones. I vaig decidir que havia de tirar per altres coses. Ara és diferent, abans no hi havia llei que et defensi, vaig deixar la vocació de científica per dignitat de dona.

-I aquest sacerdoci no afecta als investigadors?

En el cas dels homes és diferent perquè si tenien parella, volia dir que estaven a casa, més controlats. El problema és l’embaràs –no pot ser que un embaràs sigui un problema-, el fet de que siguem embarassables, perquè no podem entrar al laboratori, amb el que això suposa d’enderrerir les investigacions. I vaig decidir tirar per coses més pràctiques. Però encara queda molt per fer, molt per posar en valor la defensa de les dones en aquests llocs de treball. Per ser dones, les marginem. El problema és que l’esperit de la ciència no és reivindicatiu, és sacrificat.

-I això passava fa 14 anys, que és l’edat del teu fill gran

Sí, arran d’allò vaig decidir tenir els fills aleshores, i marxar per sempre de la investigació científica. Avui continuem amb les pràctiques discriminatòries, no és tan evident, per la sensibilitat que hi ha al món. Però gent amb els millors CV, a l’hora de promocionar, si ets una dona, ho tens molt pitjor. Aleshores vaig cursar uns màsters i em vaig posar a treballar en una consultoria de qualitat. Vaig començar a treballar per mútues i empreses, al món de la Indústria no hi ha aquesta discriminació.

-I com és el camí per arribar al Pol Sud?

Doncs el meu camí per arribar al Pol Sud va ser una veritable immersió en el Juan Palomo “Yo me lo guiso, yo me lo como”. Aleshores feia projectes i no sabien a qui recórrer. Em vaig haver de dedicar 14/15 hores diàries perquè no teníem res. Els professionals de les expedicions es reien de mi, i és que jo no tenia experiència en expedicions, però sí en gestionar projectes, i per això cal sentit comú, i mirar qui ho ha fet millor. També vaig aprendre a comunicar, com moltes coses, per obligació, perquè tothom volia cobrar i no teníem ni un duro, res, pressupost zero. Al final, vàrem sortir al Herald Tribune. Vàrem ser els primers catalans sense assistència externa, i a més, vàrem plantar la senyera. Ara estem fent un documental Elnostre Pol Sud dirigit per Aymar del Amo i Macaco ens ha fet una cançó, “La fragua del tiempo”, que té molta repercussió. Tenim una web: www.exploraelsoceans.com , que es basa en el mar com a experiència real.

-És a dir, que vas portar a tres persones cegues, dues sense cames i un sense mà, al Pol Sud

Sí, i per això cal un requisit imprescindible, canviar el punt de vista. Els límits són dintre nostre. Cadascú tenim el nostre Pol Sud.

-I què hi ha més enllà?, més aventures?

Em sento cridada per la gent que no té feina, dintre dels discapacitats. Estic en un altre projecte, que és també una fundació (LISA), per tal de fer un vincle entre l’empresa, fer visibles les persones amb discapacitat, a través dels cinemes i dels mercats com a espais socialitzadors. I dintre d’aquest àmbit, discapacitat i emprenedoria. Són negocis petits, el que busco és orientar projectes d’emprenedoria amb discapacitat. No busco que les institucions li paguin el taxi, sinó que siguin tractades com a persones vàlides, el que són, vaja.

-Si que és un binomi maco, emprenedoria i discapacitat

Seguint amb aquest camí, preparo una pàgina web de serveis integrals al discapacitat, una botiga però també altres serveis, com una assessoria d’ajuts legals (advocats), de reformes a la llar i una mena de “Discapacitats friendly”, una mena de llistat de locals que no només siguin accessibles físicament, sinó on no mirin malament, on no et sentis exclòs. De fet, com deia abans, tot això va encaminat per canviar la perspectiva, s’ha de tenir consciència de que els discapacitats són persones útils i vàlides.

-Això és el més difícil, canviar la perspectiva…

M’interessa que canviïn moltes coses, després de parlar amb molts empresaris, al final, qui va creure en mi va ser un polític. En trenta anys, els polítics han creat una distància abismal amb les persones. Veig polítics joves de menys de 30 anys que parlen com a vells.

- Potser ajudaran les noves tecnologies de la comunicació

Per això penso que la xarxa ha de ser oberta, que els polítics han de poder parlar entre ells, i fer ponts, trobar-los perquè hi són. La comunicació des de la política ha de ser oberta. La nota de premsa és el més inútil que existeix, la comunicació amb els polítics ha de ser personalitzada. No vincles de poder, sinó relacions diàries. Canviar el món des de la política és possible.