Nancy Fraser (EUA, 1947) va centrar la seva conferència sobre la justícia al voltant -paradoxalment-de les diferents injustícies. Potser el millor de la seva conferència va anar al final, “creem un món en el que tots siguem tractats com igual i després veurem com són els nostres cervells”. Malgrat això, la seva aportació al cicle virtuts del CCCB ha orbitat a l’entorn de l’obra de Kazuo Ishiguro (Nagasaki, 1954) i en concret de la seva obra No em deixis mai (2011), “un relat distòpic que imagina un futur on éssers humans clonats viuen captius i són emprats com a donants d’òrgans” en aquest context Fraser apunta “el fet d’enamorar-se dóna als clons la individualitat subjectiva”.

Part de la tesi de Fraser es basa en la denúncia d’un model de redistribució desigual i així la justícia s’entèn com a palanca d’igualtat i de democratització, davant d’ un model d’anàlisi basat en els patrons unívocs de l’hegemonia. És a dir, la marginalització de tots aquells trets que no es corresponguin amb els valors hegemònics. Així els homosexuals o les dones, per posar un exemple, però també aquells que no pertanyen a la ‘cultura protestant’, pateixen discriminacions en algun grau com a mínim ja que no participen totalment dels criteris d’èxit occidentals (home, blanc, edat mitjana, protestant, etc..)

D’aquesta manera es dóna entrada a una situació, un present que “impedeix la participació en igualtat de condicions en la vida social i que està també associada a una distribució desigual de la riquesa”. Així la justícia no es viu individualment, "el que sentim realment és la injustícia” i el que cal és practicar-la dia a dia, perquè la definició de justícia és precisament la negació de les injustícies.

Les injustícies es retroalimenten degut a aquest paradigma hegemònic-unidireccional: “És exemple d’això la pobresa associada a les dones, a les persones immigrants, a les persones negres que fa, conjuntament amb altres factors, amb què aquests col·lectius tinguin menors possibilitats de participació ciutadana” .

La temàtica de les injustícies arriba fins a l’àmbit familiar, com a resposta a una intervenció del públic, “la família, per ella mateixa, no és prou per desenvolupar el sentit de la justícia, de vegades l’experiència familiar és oposada a ella”, apunta Fraser. És a dir, en principi nega la família com a cèl·lula social que doni garanties de justícia o d’equilibri.

I la relativitat tan pròpia dels darrers corrents de pensament : "Sempre estem en procés de revisió dels conceptes com la sobre la base de noves experiències”, és com dir que sempre hem d’estar lluitant.