Es defineix com a una dona molt inquieta en tots els aspectes, raó aquesta que ha promogut la seva formació contínua dintre de l’àmbit de la gestió en les administracions públiques principalment, per completar i actualitzar el seu bagatge professional.

Nascuda a Sabadell, de ben petita va arribar al municipi maresmenc amb els seus pares, i des d’aleshores que va pensar en aquest poble perquè també s’hi féssin grans els seus dos fills.

A grans trets, quines son les polítiques d’Igualtat previstes pel Consell Comarcal del Maresme pel que queda de 2011 i el 2012? Els últims anys s’ha desenvolupat un treball molt important que venia motivat pels canvis legislatius que s’han produït, d’una banda, i que la pròpia societat demanava. S’ha fet una transformació quant als serveis de Dona, que sempre han estat molt vinculats amb el tema de la violència de gènere però eren tractats des del vessant paliatiu, és a dir, des del moment en què es produïa la situació. Ara en canvi la finalitat és la prevenció, treballar el problema des de diferents àmbits socials, laborals, jurídics, tenint en compte sempre els drets de les dones. Sota aquest paraigües va néixer el Servei d’informació i atenció a les dones (SIAD), que té la seva seu en el mateix edifici del Consell Comarcal. Es va comprovar que l’anàlisi particular de cada un dels municipis que conformen la comarca podia deixar en la dispersió als més petits i alhora generar fins i tot desigualtats entre ells. Una fòrmula d’actuar conjunta i ben coordinada assegura l’eficàcia. L’objectiu principal dels pròxims anys és poguer desenvolupar aquest Pla.

I no creu que pot veure’s afectat pel tema de les retallades? Espero que no perquè no estem parlant pas d’un problema menor. Personalment, penso que n’és un dels més importants i que no hauria de quedar difòs enmig d’altres àrees o projectes. És un tema d’evolució social i per tant, prioritari. Sí que és cert que coincideix amb un estar a l’expectativa dels recursos econòmics que se’ns oferirà per desenvolupar-lo, però vull pensar que el fet que està aprovat i que planteja els objectius que es pretenen tan clarament ha d’afavorir allò que en els moments en què es compta amb menys recursos aquest s’aboquin en les polítiques socials de les que se’n poden garantir uns resultats favorables per a la població.

El moviment 15M, un moviment femení. Què en pensa? Estic poc al dia, veig… no ho havia escoltat mai. No sé en el sentit que es deu dir però imagino que des de la preocupació que neix en el si de la família i que la persona que més pateix el context econòmic i social sempre acaba sent la dona. Des de la meva professió comprovo com el substent familiar és sempre la dona. Els fills i filles descarreguen els seus problemes amb la mare, ja sigui quan son petits, o de més grans -independents i tot- quan no poden afrontar el pagament de la hipoteca, per exemple. La dona és el nucli del teixit familiar i diria que la frase deu anar una mica en aquest sentit. El paper de la dona és principal en la nostra societat i ara ens aglutinem per reivindicar-ho.

Creu que penja d’un fil tot allò que s’ha aconseguit en la igualtat de gènere? Jo no ho veig així. Penso que s’ha avançat molt els últims anys. L’evolució es bona. De vegades, no obstant, és cert que preocupa veure rebrots o indicadors que descol·loquen. Sense anar més lluny, dintre de grups de gent molt jove hi destaquen alguns comportaments que semblen pura involució, i això preocupa molt. En aquest sentit, però, està bé detectar aquestes situacions perquè vol dir que s’estan treballant, que les podem tractar i reconduir-les. Crec que s’està produïnt un canvi cap a la igualtat, que queda molt camí a fer és cert, però ja no hi ha marxa enrera.

Sense voler polititzar l’entrevista… està clar que la política ho és el tot. Què en pensa que alguns governs qüestionin la llei de l’avortament o la del matrimoni entre persones del mateix sexe, per exemple? Penso que no s’hauria de qüestionar cap tipus de llei que tingui a veure amb la consciència de cadascú. Son lleis a les quals es dóna la llibertat de vot per aprovar-les, ja que cada persona gaudeix del dret de creure amb els signes morals que prefereix. Per tant, un cop vigents no s’haurien de revisar. En aquest cas no s’aconseguiria rés més que produir inseguretats en la societat en general. Caldria tenir en compte que quan un govern les aplica i no desencadenen en cap ruptura social s’ha de respectar. Tot allò que esdevé d’una situació determinada ajuda a donar passes endavant. No sóc contrària a cap d’aquestes lleis, ben al contrari. Son un símptoma fefaent d’evolució.

Vosté és molt sensible a les polítiques al servei de les persones. Des del seu càrrec, pateix ‘pals a les rodes’ per desenvolupar-les? És una lluita constant, no cal dissimular-ho… i així t’ho demostren ben bé els i les regidores del servei en la seva lluita permanent per demostrar la importància d’aquestes àrees. Actualment potser es parla més que abans de les polítiques socials pel moment econòmic en què estem immersos, però aquest haver de demostrar ha existit sempre, en aquest àmbit. En moments de bonança s’han viscut lluites similars per part dels i les responsables de serveis socials dels municipis per procurar equilibrar aquestes polítiques territorials. L’àmbit social està com relegat a un segon nivell. Val a dir que sempre hi ha hagut alcaldes/sses que han liderat projectes en aquest sentit, però en una destacada majoria la lluita per convèncer que cal més suport és evident. Benestar social és poc lluïda i has de recordar als altres serveis contínuament la tasca que estem fent i com la gestionem per aconseguir els objectius pretesos.

Parlem de la crisi. Creu que per eixugar el deute potser caldria començar per abaixar els sous d’una majoria dels polítics/ques i per reduir el nombre de càrrecs de confiança que aplega l’administració pública? Aquesta és la pregunta de l’ordre del dia. Sóc bastant crítica amb el discurs que s’ha instal•lat. Qualsevol plataforma se’n fa portaveu d’aquest discurs que els polítics guanyen massa i que es reparteixen el sou i les prevendes. No és així. Fer de polític/ca és una responsabilitat molt gran. El que sí que cal exigir-los-hi és que facin bé la seva feina. No m’agrada gens aquest populisme d’”ara nosaltres no cobrarem”. Pel que la societat hem de lluitar és perquè els i les governants ens mostrin una assumpció de responsabilitat i una preparació potent per liderar. I això, està molt clar que ha de tenir una conseqüència dinerària d’acord amb la tasca realitzada. La indignació és més profunda en els últims temps, coïncidint amb el malestar social generalitzat atesa la situació econòmica que es pateix arreu. Temps enrere ni se’n parlava. Una cosa que sí que cal anotar és el vessant positiu que n’hem de treure de la crisi, per fer reflexionar als i les polítiques, per administrar coherentment el nombre de càrrecs de confiança que cal contractar i que, sobretot, aquestes siguin persones preparades per assumir-los. Aprimar en aquest sentit és ser prudent i predicar amb l’exemple. Va bé sacsejar els i les responsables, però d’això a fer-ne tanta crítica gratuïta contra nosaltres… L’exemple del què va passar fa unes setmanes al Parlament és denigrant. És lamentable que es generin episodis com aquest contra persones que porten tants anys en la vida pública i que no es mereixen de cap manera aquest tracte, portin el color que portin. En el mateix sentit, això que sense la política el món també funcionaria és del tot utòpic. La mateixa societat civil vam trobar la forma de reconduir-nos a través de la política i no podem obviar-ne els seus valors fonamentals. Estem passant una època convulsa, com moltes altres anteriors, condicionada per l’economia, i entenc que la ciutadania surti al carrer, però molts dels discursos populistes s’encallen, i nosaltres hem de saber liderar i resoldre aquest fenòmen que s’està donant aquests mesos.

Què li sembla la curva ascendent de la violència de gènere. Precisament ahir, Montse Gatell va declarar que creix el masclisme entre els joves. Com podem aturar això? Hem de ser crítics i s’hi ha d’incidir molt, sobretot en l’etapa en què els i les joves son més receptius que és la preadolescència. A les escoles encara hi cal fer més feina, conjuntament amb les famílies, aprofundir en una coeducació. Educar la joventut en la igualtat ha de ser una prioritat i en canvi de vegades no ens n’adonem que en l’àmbit familiar actuem de forma contradictòria. Caldria trobar un equilibri, procurar més diàleg escola-família. Personalment, em sobta veure amics que eduquen els seus fills i filles menys igualitariàment que ho van fer amb mi els meus pares. Conduïm estereotips des de casa nostre. Una altra qüestió implicada és com tracten els casos de violència de gènere els mitjans de comunicació, com l’enfoquen. Hi té molta influència i no se li està donant prou importància. La dona maltractada pateix dues victimitzacions perquè no és ben tractada per l’administració de justícia. Quan hi ha una denúncia per violència i s’acudeix als cossos de seguretat hi ha un recolzament per part d’aquests últims. Estan preparats per atendre les víctimes. Però la víctima es descol•loca quan arriba a l’àmbit judicial, on sembla que hagi de demostrar que és una bona persona. Aconsellem sempre que es denunciïn els casos per violència però no acabem de posar el camí fàcil a aquestes dones. Perquè no hi ha cosa més cruel que et qüestioni aquella persona amb qui has confiat el teu greu problema i que és l’autoritat. La justícia no està prou preparada per fer certes valoracions. Es mou només per certs elements que no sempre garanteixen la protecció a les víctimes. Hem de seguir-hi treballant tothom. És un tema que va lligat principalment amb l’educació i amb els patrons que la societat inculca, i que no només es podrà resoldre a través de lleis i de sancions.

La prostitució, una altra forma de violència de gènere. El senyor Xavier Trias ahir va declarar que la vol erradicar. Com creu que ho farà? Aquest és un debat molt complex. És complicat de resoldre però estic contenta que hagi estat valent a reconèixer que és un problema. Els posicionaments de més d’un i d’una que la prostitució s’exerceix lliurement no porta enlloc. Darrere d’aquesta situació s’hauria de pensar que sempre hi ha factors que han pogut obligar a les dones a vendre el seu cos. Aquesta activitat degrada molt la imatge de la dona però a banda la malmet física i psíquicament i hem de fer-ne alguna cosa. No es tracta de perseguir ningú però no tot és vàlid a tot arreu, cal ordenar-ho.

Dona treballadora i maternitat. Com compagina la seva feina professional amb la de mare i esposa? M’agrada mantenir el meu espai professional però corroboro que es fa difícil compaginar despatx, política i família. Tinc la sort de comptar amb una parella que s’encarrega del 50 per cent de les responsabilitats, fins i tot de vegades diria que del 70 per cent… Se’m faria quasi bé impossible, sinó. En la majoria dels casos és difícil, molt difícil de resoldre. O pateixen els fills/es o repercuteix en la pròpia feina. Es parla molt de la conciliació laboral, i seria fantàstica, però més aviat la veig una mica utòpica partint de la base que en aquest país es mantenen uns horaris molt bruscos. Sembla que només poden accedir a aquests avantatges el segment del funcionariat, i això comporta a una greu discriminació, a una injustícia per a la resta de dones treballadores. D’aquest tema en puc explicar la meva experiència personal de quan va nèixer el meu segon fill. Per poguer estar més temps amb ell vaig intentar reorganitzar tots els meus horaris, la meva agenda, per tenir les tardes lliures. Em va ser impossible aconseguir-ho. Aquí tenim el costum de començar a treballar més tard i plegar per anar a dinar -i no oblidem els horaris de les escoles-, i tot plegat allarga la jornada fins ben passada la tarda. Amb el que no combrego de cap manera és que se’m retregui l’obligació que tinc com a mare d’adaptar els meus horaris als dels meus fills, -que ho he patit en diverses ocasions per part inclús de dones, poc solidàries amb nosaltres mateixes-. Hem d’anar cap a una generalització i cap al respecte que totes les feines son igual d’importants. A tothom ens cal el nostre espai personal, siguis o no mare.

Creu que cal feminitzar la política? Sí, és una necessitat molt important. Crec que les dones aportem uns valors i unes maneres de percebre les coses molt diferents. Sabem resoldre els conflictes des d’un altre vessant que al què estan acostumats els homes. Som més resolutives. En tots els sentits, en el món de la política les dones hi tenim molt a aportar.

I l’home polític, hi està d’acord amb la seva afirmació? S’hi esforcen, però els costa adaptar-s’hi. De paraula escoltes que sí, que s’implican molt per incloure’ns-hi, però a l’hora d’actuar… No voldria estereotipar, però més que dir que som millors administradores les dones tenim cert component de previssió innat. La nostra manera d’analitzar les coses i de prioritzar els temes és molt efectiva. Amb això no vull dir que estic d’acord en què només siguem dones les què governem. El treball conjunt entre ambdós sexes és molt enriquidor. Si mirem enrere i ens situem en l’època dels primers ajuntaments democràtics podrem seguir la nostra influència i l’evolució tan positiva que això ha significat pel país.