Nina Parrón, presidenta del Consell Balear de les Dones, integrant en Metges del Món, historiadora i antropòloga, és una feminista "radical", és a dir, d’arrel. Per això no emmudeix i reconeix que "un dels problemes del feminisme d’avui és que s’ha institucionalitzat i que hagi oblidat el seu origen subversiu".

Militant a l’esquerra, sense sigles actuals que la dibuixin perquè el seu mapa és ampli, sí que apunta que la seva "consciència social i política va néixer al Perú". L’exili d’un oncle després de la Guerra Civil va portar a la família de Sevilla al país andí. "Vaig viure dels 7 als 14 anys i jo volia tornar a Espanya. Gràcies a dos cops d’estat i a dos terratrèmols, vam tornar", relata.

Va viure deu anys a Madrid i d’aquí va passar a Palma. Avui espera, com molts altres, que "no guanyi un partit que s’ha carregat la Llei d’Igualtat que sent millorable, estava consensuada, i que segur que ens posarà una llei de la Dona que el terme ja és de per si obsolet. Ara del que cal parlar és de polítiques d’igualtat ".

Diu que la seva consciència social i política la va fer al Perú. Li va ampliar la mirada?

Per descomptat, i per això entenc el xoc cultural entre països tan diferents. El diferent té registres que se li escapen a qui va a viure a un altre país. Si a mi, que era una privilegiada i no una pària, em va costar, et pots imaginar el difícil que és per a molts immigrants fer-se a un nou lloc, una nova cultura, una nova llengua.

Com es posiciona davant del moviment anomenat 15-M que ha acampat en les places d’Espanya?

El món ha canviat i els polítics no s’han assabentat. Segueixen esgrimint conceptes del segle XIX però ara s’estan manifestant persones amb estudis al costat de treballadors, jubilats, dones i amb una eina com Internet que ha disparat el moviment. Això que ha estat passant aquests dies a les places és democràcia participativa. Els partits polítics són dinosaures i ara han de canviar. Un govern ha de tenir molts agents socials. Sóc una ferma partidària de la democràcia participativa.

Estem davant d’un canvi de model o és simplement un fet efímer?

He estudiat història i antropologia i ha après que els canvis són a llarg termini. El que està passant aquests dies a Espanya va tenir el seu inici a Seattle i abans d’això en els anys 70 en els moviments pacifistes, ecologistes i feministes. Aquí va començar tot i que no es va acabar. Hem nascut amb l’adn de la mobilització. Som part d’un procés. Estem avançant des dels 70 cap a una democràcia participativa, heterogènia i variada.

¿En què s’assemblen a aquelles sufragistes que demanaven el dret a votar que no tenien a aquestes joves d’ara que desconfien del poder democràtic dels vots?

Les uneix la capacitat de revelar-se. Les organitzacions no governamentals, els partits, tots són instruments. Les joves d’ara que no volen el vot és el que hi ha. Recordo la marxa mundial de dones i aquella bufanda quilomètrica que recordava quan en la Revolució Francesa els homes no van deixar a les dones que participessin i elles es van posar a la porta de les cases a fer mitja. A les dones ens ha costat tant estar, incidir en la vida pública… Diuen que són apolítiques i no és cert: són apartidistes. La política és meravellosa però la classe política l’està omplint de merda.

¿Els critiquen que no tinguin ideologia?

Penso que és el mateix quan asseguren que els joves no són polítics. Jo no he entrevistat als què estan acampats però està clar que hi ha consciència de ciutadania i que han dit prou. Què són les ideologies? El que et fa actuar, el que et diferencia de la massa.

On és el feminisme avui?

Un dels problemes és que el feminisme s’ha institucionalitzat i això ha provocat que moltes dones es moguin en el políticament correcte per por. Han oblidat que l’origen del feminisme és subversiu i que qüestiona el poder patriarcal. Jo m’he mantingut en els marges. S’ha instal lat la por a que ens diguin boges. Què més em dóna si com diu la cançó, ’sabem el que volem’?

¿El feminisme també s’ha acomodat?

El feminisme no, algunes feministes, sobretot de l’administració, dels partits, i això que els reconec el mèrit d’haver obert escletxa perquè el poder patriarcal és tan gran. Tinc la sensació que ens han deixat donar tres passos per callar. El poder és molt prepotent i no ens té por, però estan emprenyats.

Però si en aquest govern es compleix la quota…

Sí, sí, però pensa que ara hi ha tantes dones en la política perquè el poder està en l’economia. Quantes dones estan al capdavant de les grans corporacions?

Els home ens temen, ens ignoren, ens desconeixen? Senten encara prevenció cap a les dones?

Caldria preguntar a ells. Prefereixen una dona no conflictiva tot i que els traiem moltes càrregues, perquè també és dur haver de ser un mascle. Com sóc una persona optimista, crec que molts homes estan reconstruint el que significa ser home.

¿L’illa és especialment masclista o no?

He viatjat molt i a tot arreu he vist el mateix. El masclisme és universal, només canvia l’embolcall cultural. Mallorca no és més masclista que la resta, i dit això, no sé si algú es pugui sentir tranquil.

Com se li queda el cos quan llegeix notícies com l’empresonament al president de l’FMI per un suposat delicte de violació?

Conec accions igual de prepotents dins d’àmbits més modestos de la política. En molts casos, en determinats països, polítics implicats en xarxes de prostitució, i això ho oblidem. Per Strauss-Kahn espero un judici just però contundent, i espero que la seva dona sigui capaç de fer alguna cosa diferent a aquelles altres que defensen als seus marits, posen cara de pòquer i s’empassen el gripau.