El títol de llibre és tan capciós com intencionat, La desgràcia de ser dona, no és cap desideràtum, ni cap desig, ni claudicació, és, malauradament, una realitat que ve avalada per les injustícies i les discriminacions que patim les dones arreu del món, "les dones rebem les bufetades més grans de la societat, treballem el mateix que els homes, però cobrem un 25% menys. Una de cada sis dones a Espanya està maltractada de per vida…" les xifres continuen, les reflexions es succeeixen en un auditori a la Casa del Llibre completament entregat a les seves paraules; el cas de la Xina en el que el fet de néixer nena et condemna directament a la mort, els cassos de prostitució on la dona (les dones) són explotades. I això-reflexiona Regàs- en un dels mons en el que les dones ens podem sentir com a privilegiades.

En aquest món de privilegis degut a la relativitat que ens dóna la comparació amb d’altres situacions, amb d’altres societats…el dit a la nafra. La dada que ens fa tremolar és la que amaga i mostra la mort, la violència que patim les dones pel fet de ser dones. Les xifres no poden ser més colpidores. Tothom ho té al cap, seixanta dones assassinades per les seves parelles en el 2011 en aquest macabre balanç, i en tot just 20 dies de 2012, ja en portem cinc. Però és aleshores quan el geni de Rosa Regàs surt a la llum: sí, la realitat encara pot ser més colpidora, quan lamort d’aquestes dones no causen cap sotrac, “en aquest país, les úniques víctimes són les del terrorisme, les d’ETA. Han mort cinc dones en els vint dies que portem d’any i aquí no ha passat res. Heu vist algun polític en un funeral de violència masclista? És per això que el meu llibre és pamfletari, perquè vol sacsejar”. Més que un titular, és un crit.

Un crit al sentit comú de la lluita i de l’obligació –segons l’autora- que tenim per fer una societat millor, que necessàriament passa per la construcció d’un món, d’una societat més igualitària, per sobre de les dones masclistes, “aquelles que creuen que la seva felicitat és l’entrega i la submissió” i de l’església per a qui “les dones som impures, éssers inferiors”.

La referències a l’Església no van ser exclusives de l’autora, també van sortir de la boca de Teresa Gimpera per a qui “les religions ens han fet molt de mal, a les dones”. Gimpera es va apropar a La desgràcia de ser dona a través del passat, de la generació i de la contextualització: “La nostra generació gairebé es va perdre, però l’anterior, molt més. Recordo que el meu pare no sabia ni on estaven els mitjons; els havia de demanar a la meva mare”. Una generació que es va fer gran als seixanta, i que “per sort, hi ha moltes coses que les hem anant superant i equilibrant”, malgrat tot, malgrat la lluita i l’experiència, Gimpera emparaula: “jo no sé si fa ràbia o no ser dona, el que tinc clar és la sensació de que sembla que les dones tenim la culpa del què passa als homes”. Tota una reflexió en un auditori en el que les diferents generacions de dones i d’homes es donen la mà.

Por de l’home a la dona sense por (Galeano)

Si, efectivament la darrera obra de Rosa Regàs és de denúncia, a la presentació no podia mancar el punt de vista dels homes, els homes per la igualtat a càrrec de Juanjo Compairé. Qui va al·ludir a la por dels homes en una societat en que les dones van guanyant el seu pes, “No és només un tema de desigualtat, sinó un tema de por a la llibertat femenina”, després de la creació d’un paper de submissió, davant una nova figura que emergeix i que “ens descol·loca , com si ens fes por reconèixer la nostra vulnerabilitat”. Com si la força del masclisme fos la por que inoculen a les dones. I així és com entra en la lògica la violència de gènere “que s’explica per la por que tenen els homes a la llibertat femenina, fet que també encaixa pel fet que la majoria d’agressions mortals a les dones es donen en els episodis de separació de la parella, quan les dones prenen la decisió”.

Per a Compairé la violència no és sinó la manifestació de la impotència, de nou es remet a la por de la llibertat femenina, i és aquí on els homes han de fer una feina de reajustament de rols a “veure’ns com una part, tant acostumats que estem a ser el centre, els únics”. Producte també d’un estereotip, “ens pesa molt la capa de Superman!”. Un camí que el representant dels homes per la igualtat passen per fer un canvi intern, de mirar endins, “lluny de les fantasmades de cafè o de bar”.

I així és com l’autora planta un arbre, escriu un llibre que és un crit. Perquè les dones tenim un dret que és una obligació: “Hem d’anar a lluitar i seguir la revolució”