Amb una mitjana de 69 dones assassinades en el marc de la parella sentimental, costa molt pensar en que la nostra societat compleix uns mínims paràmetres de justícia, però el balanç des de la Conferència de Beijing fins ara (quinze anys) és prou encoratjador. Les fites aconseguides bàsicament són la incorporació del concepte d’empoderament de les dones, en un marc de dominació dels homes en els àmbits de poder; i incloure la perspectiva de gènere, relacionat amb la violència de gènere, és a dir, eradicar la idea de que les diferències socials tenen una arrel en les diferències biològiques i posar l’accent en els patrons culturals en funció del gènere.

Els resultats, però, són tan lents perquè, per a Montserrat Comas d’Argemir, jutgessa, presidenta de l’Observatori contra la Violència Domèstica i de Gènere en la taula de cloenda del IV Fòrum Europeu contra la violència de gènere, degut precisament al fort arrelament dels patrons culturals per un cantó una certa consideració normalitzada de la violència, “la interiorització de la violència és tan gran que els homes que han matat a la dona s’entreguen per reafirmar la seva autoritat”, i per un altre el post-masclisme com a tendència reactiva contra les polítiques d’igualtat “els homes s’organitzen amb la complicitat d’algunes dones i amb la creació de prejudicis contra les dones.

Els tòpics més comuns que assenyala Comas són les falses denúncies de les dones, que de fet només representen el 0,18% segons les dades del Consell General del Poder Judicial i de la Fiscalia de l’Estat, un dels delictes amb menys frau. Un altre dels estereotips són la suposada irracionalitat de la dona i la síndrome d’alienació parental, segons la qual la mare predisposa als fills contra el pare, obviant que els fills de dones maltractades, també són maltractats. En definitiva, uns estereotips que cerquen la pervivència dels paràmetres clàssics de la cultura patriarcal: el sotmetiment de la dona.

La gravetat de la violència i de les desigualtats rau en la massa social i en la manca de reacció, una mena d’atordiment que es posa de relleu: 69 mortes a l’any. La reflexió de la magistrada és clara: “Fins que no aconseguim despertar en la societat el crim que significa la violència de gènere, és tot molt difícil. Ens imaginem què passaria si haguessin 69 víctimes d’ETA a l’any?, seria inacceptable”. Una manca de sensibilització que es posa de relleu, no només per la lentitud o manca de reacció, sinó en les preocupants xifres: només l’1,5% de la societat considera la violència de gènere com un problema greu, segons l’enquesta de demoscòpia citada per Montserrat Comas d’Argemir. Per a qui “la societat ha d’esdevenir el motor de canvi a favor de la igualtat”.

L’altre discriminació: l’estigmatització

Laia Rosich psicòloga de l’associació El Safareig (Cerdanyola) i Presidenta de la Secció de les Dones en COPC Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya aporta a la taula el punt de vista del carrer, des del teixit associatiu, per a qui a més cal lluitar contra l’estigmatització de la dona maltractada “la violència s’entén com a exclusió social, com si això fos cosa d’altres dones, com si fos una mena de repudiada”. Rosich apunta que les fites del feminisme són unes altres: el neomasclisme, el cansament, unit a la sensació de frustració i el desballestament de l’Estat del Benestar, aquesta deconstrucció de l’aparell estatal al qual estem assistint significa que la problemàtica social, torna a endinsar-se en l’esfera particular “ja que pertany a cadascú tenir cura de si mateix”, i això pot suposar un retrocés important, estem donant la volta a la màxima de “lo personal és polític”, que va fer possible la visibilització de la violència de gènere, es va aconseguir treure-la de l’àmbit privat a ser una tasca social.