Buscar

NETWORKING

Twitter Facebook LinkedIn Google Plus Tuenti Flickr
Youtube Delicious Slideshare DEX para Android DEX para Apple Favorits



Si vols publicitar-te en aquesta pàgina, fes clic aquí

Multimedia

Canal Dones en Xarxa

Banners

Tarifes de Publicitat
Ni + ni - = s
Catàleg d'activitats de Dones en Xarxa
Jornades Internacionls de dones liderant les TIC
Dones emprenedores i professionals
Clínica de reproducció assistida BcnIVF








Webs Locals

Agenda [+]

Avui és: 4-12-2016
>
<
Desembre'16
llmamejovessum
282930 1 2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
17
18
19
20
21
22
23
24
25
26
27
28
29
30
31
1
Opinadores

No volem més dones maltractades, no volem més dones assassinades

M. Àngels Viladot
dilluns 30 de novembre de 2015

No volem més dones maltractades, no volem més dones assassinades

El 25 de novembre de cada any és el Dia Internacional contra la violència a les dones i les nenes o, el que és el mateix, contra la violència masclista. El clam és des de fa massa anys el mateix. Es va triar aquesta data en record i homenatge de tres germanes assassinades a Santo Domingo, el segle passat. Enguany, com cada any des d’aleshores, les dones han sortit al carrer, s’han fet homenatges i actes per recordar a les que, com les tres germanes assassinades, han perdut la vida pel fet de ser dones. Per recordar tantes dones maltractades per violència masclista i tants infants que, directament o indirectament, en pateixen les conseqüències. És, per tant, un dia trist. Un dia en què la reivindicació va lligada al sentiment de tristesa. Per de prompte, a Catalunya 6 dones assassinades en el que portem d’any. I una de quatre dones ha patit un atac masclista. A l’estat espanyol en els últims 10 anys han estat assassinades més de 800 dones. Una de cada vuit dones ha patit violència física y/o sexual per part de la seva parella o ex-parella. I una de cada quatre dones són supervivents de la violència psicològica.

Es diu que no podem saber amb exactitud quantes dones moren cada any a mans d’un home perquè les estadístiques es falsegen. És parla d’unes 70 dones de mitjana a l’estat espanyol. Moltes. Sí que sabem quantes dones presenten denuncies: al voltant de 26.000 en el primer trimestre de 2015 (val a dir que només un 0,01% son falses), i a Catalunya, 10.918 (un 48% s’han fet per vexacions i maltractes psicològics; un 37% per violència física i un 2% per violència sexual de les parelles o ex-parelles). Sabem quantes denuncies es retiren per por, per vergonya, per sentiments de culpabilitat, per creences errònies de les dones i sabem del treball ingent de la policia, dels serveis sanitaris i assistencials. En concret, els Mossos d’Esquadra han arrestat aquest any 4.288 homes per violència domestica. La majoria dels agressors i de les víctimes tenen entre 21 i 51 anys.

La violència masclista i una de les seves derivacions, la violència domestica, més que un problema social, és un atemptat als drets humans més elementals que és present arreu dels països del món. Podem dir sense ambigüitats que estem davant d’un problema universal ja que no hi ha cap regió del món, cap país i cultura en què s’hagi aconseguit que les dones n’estiguin lliures. Parlem de molts milions de dones (entre les quals hi compto les nenes i les joves menors de 18 anys).

Els Organismes internacionals, els Comitès dependents de Nacions Unides com el Comitè per a l’Eliminació de les Discriminació contra la Dona (CEDAW) de Nacions Unides, analitzen la realitat i fan propostes als diferents Estats membres. Propostes que haurien de ser d’obligat compliment. Igualment com hauria de ser d’obligat compliment el tractat d’Istambul quan recomana accions per pal•liar aquesta xacra. Una vulneració dels drets humans que ens adverteix que una de cada tres dones al món ha sigut víctima de violència masclista. Que ens diu que 62 milions de dones europees han patit violència a mans d’un home.

La implicació, com dic, de les Nacions Unides, també de l’Organització Internacional del Treball i diferents ONG amb gran capacitat d’incidència internacional , és avui dia una realitat ferma. Malgrat tot el treball ingent, la violència contra les dones no només persisteix visiblement sinó que la contrarietat que suscita la seva voluntat de llibertat i per ser tractades en la igualtat i el respecte és alarmant. Cal insistir que no és un problema de les dones, elles són les víctimes, el problema és sobretot d’aquells homes que tenen mentalitat masclista i que no volen acceptar que les dones són essers humans i éssers humans lliures.

L’exigència que surt d’aquesta gran preocupació internacional és que els Estats condemnin la violència sense excuses, la qual cosa vol dir que no defensin cap costum, cap tradició o consideració religiosa que els permeti eludir la seva obligació d’eliminar-la. Sortosament, el “relativisme cultural” ha queda refusat; com a mínim, resta en entredit. Quan els actes de violència masclista queden indemnes s’agreugen indefectiblement els seus efectes. Quan l’Estat no castiga els infractors, la impunitat no només intensifica la subordinació i la impotència de les dones que la sofreixen, sinó que, a més, transmet a la societat el missatge que la violència masclista és acceptada i inevitable. El comportament violent esdevé així normalitzat.

La violència envers la dona no és conseqüència d’actes a l’atzar de mala conducta individual, sinó que està profundament arrelada en relacions estructurals de desigualtat entre els gèneres, homes i dones. La seva ubiqüitat, és a dir, la dominació sistèmica de les dones pels homes, és una conseqüència del patriarcat. Cuirassat en normes socials i culturals, el trobem incrustat en les economies locals i mundials; institucionalitzat en el dret i en les estructures polítiques, en les ideologies formals i el discurs públic. Segons l’OMS, els homes usen la violència contra les dones per disciplinar-les en els rols femenins tradicionals o quan perceben amenaçada la seva masculinitat. Quan una dona transgredeix les normes socials prescrites i els rols de família, la violència exercida per a sotmetre-la no és només un acte aïllat obscur sinó que, en virtut de les seves funcions punitives i de control, l’executen per a domar-les i perpetuar-ne la discriminació.

Un estudi recent fet per les Nacions Unides amb 4000 nens i nenes de diferents països ens mostra que al voltant del 65% d’aquests nens i nenes estan d’acord que "una dona ha d’acceptar la violència per mantenir unida a la família" i un 43% i escaig que "hi ha vegades que una dona es mereix ser colpejada". Als sis anys, qualsevol nen és capaç de reconèixer els rols de gènere: una ’bona nena’ és la que escolta i mostra respecte pels grans, ajuda a la seva mare i es queda a casa. Un ’bon nen’, però, és entremaliat, té molts amics per jugar al carrer i no sempre té paciència per escoltar als grans.

De manera que la violència contra la dona no es pot atribuir únicament a factors psicològics individuals ni a condicions socioeconòmiques com, per exemple, la desocupació. Les explicacions de la violència que pretenen centrar-se principalment en els comportaments individuals i les històries personals, com l’abús de l’alcohol o una història d’exposició a la violència, passen per alt la desigualtat de gènere i la subordinació femenina sistèmiques. Mentre la majoria de les dones que han patit la violència de la seva parella assenyalen les normes socials i culturals com a factors causals, la majoria dels homes l’atribueix a les dinàmiques interpersonals. Em sembla prioritari que, per eradicar-la, es destinin esforços en comprendre i abordar el context social més ampli de les relacions de poder entre els homes i les dones.

Em sembla que d’aquest horrorós i crònic atemptat als drets humans més elementals n’hem de parlar des de tots els fronts i des de totes les perspectives que s’hi relacionen. D’aquest problema de la violència masclista n’hem de parlar igual que tractem i abordem altres preocupacions socials que tenim. N’hem de parlar amb els companys de feina, en els moments d’oci amb els amics, a les escoles, instituts i universitats, en el treball, en els centres de salut i hospitals… Desgraciadament moltes adolescents sofreixen assetjament dels seus companys sentimentals que pretenen controlar-les, controlar-ne els seus sentiments i activitats. Preparem-nos a fons per poder donar arguments raonats. Parlem-ne, esforcem-nos per tractar sobre què vol dir “empatia”, esforcem-nos per parlar del control, del poder, de la gelosia, de les cultures que manlleven i menyspreen les dones.

Les notícies sobre més morts absurdes a París, Mali, Síria, Tuníssia... sembla que ens han d’insensibilitzar. Però no ens ho podem permetre. Hem de continuar commocionant-nos, hem de continuar indignant-nos per tantes morts innocents i maltractaments. Hem d’acabar amb aquesta xacra en una societat que, a més, es denomina a ella mateixa moderna i demòcrata. De moment només es destinen el 0,0103% del total dels pressupostos de l’estat. La qual cosa ens indica el poc interès i el poc compromís, ni ètic ni polític, que està permetent que es maltractin i assassinin dones.

Afegir un comentari


moderació a priori

Aquest fòrum és moderat a priori: la seva contribució no es mostrarà fins que no hagi estat validada per l'administrador del lloc.

  • (Per crear paràgrafs, deixeu simplement unes línies buides.)

Qui sóu? (opcional)

En col.laboració amb: