Els films de Hollywood ens mostren les aventures, les lluites per la supervivència en terres salvatges i gelades, els somnis de riquesa i abundància i també les fatigues i les frustracions de milers d’homes que van fer la cursa cap a l’or d’Alaska i del Yukon, als finals del segle XIX i començament del XX. Les dones només apareixen com a mullers o familiars i com a cabareteres i cambreres dels saloons, entertainers dels miners, dels comerciants, dels trampers o dels botiguers, i com a cantants i ballarines dels teatres de Dawson City, una ciutat que va arribar a tenir uns 30.000 habitants, plena de hotels, restaurants, bordells, sales de ball i cases de joc. La ciutat de la disbauxa, com es va dir, en plena febre de l’or entre 1896 i el 1900. Però la història de l’extracció de l’or, des de el 1893 a Forty Mile i Circle City a l’àrea de Fairbanks, desprès a l’àrea de Dawson, i més tard a l’àrea de la costa del mar de Bering, és plena de personatges femenins que mereixen ser recordats.

Les dones nadiues dels comerciants i dels descobridors de les vetes d’or van contribuir enormement al desenvolupament de la nova manera de viure al nord, en ser capaces de combinar els seus costums i tradicions en el menjar, el vestir, que implica l’art de la caça i de la pesca i la manipulació i elaboració dels productes, amb la tecnologia i els costums dels euro-americans, creant un enginyós i sobri estil de vida que va permetre als pioners, aïllats com eren, de viure i prosperar. Sense les dones atabascan, targhit, tlingit, etc. els buscadors no haguessin pogut sobreviure en aquelles condicions extremes, pel clima i la presència d’animals salvatges que d’altra banda eren matèria d’alimentació i de vestimenta.

Entre les dones nadiues i les euro-americanes que remuntaren el riu Yukon i pujaren pel Chilkoot o pel White Pass es va crear una complicitat que va formar una comunitat molt solidària, es comerciava, es feien reunions socials, s’enviava la mainada a la Missió Anglicana, tot plegat va crear una civilització en mig d’allò tan salvatge. Podem recordar a Katherine James McQuesten (1860–1918) atabasca, que amb la seva saviesa fa d’intermediària entre els nadius i els blancs, a Jennie Bosco Harper Alexander (1860-1921) que mai abandona les tradicions nadiues i continua parlant l’idioma Koyukon, a Anne DeGraf (1839-1930) alemanya que amb una màquina de cosir i un matalàs escala el Chilkoot Pass a la cerca del fill pioner i arriba a Circle City al 1894, es dedica a cosir i a vendre roba a miners i ballarines fins al 1917; a Madame Tremblay (1870-1949) francesa-canadenca, que es fa rica amb el marit a les mines de Bonanza i Eldorado al Klondike, i quedant vídua obre un negoci a Dawson que encara existeix.

Però la llegenda del descobriment de l’or al Klondike que dispara la febre de l’or a tot el món la protagonitzen Kate, dona de George Carmack, un buscador pioner, el germà i el cosí de Kate (tots tres nadius targhit). Anaven a la caça de l’ant aprop de Rabbit Creek a la boca del riu Klondike, quan Kate a l’hora de recollir les tovalles havent dinat, troba un roc que brilla, el neteja i veu l’or en ell. Continuant la recerca troben una gran veta d’or, molt d’or, es fan rics i es difon el crit “or, or!!” a la costa americana i a Europa. A Kate, nativa targhit, no li donen la seva part dels beneficis, tot i reclamant-los tota la vida, acaba morint pobra al seu poble nadiu, als 63 anys. Però la història oral de la cursa de l’or segons els nadius forma part del record i ara la contribució de Kate a la descoberta històrica ja és reconeguda.

Les dones blanques (i alguna de color) s’apuntaren també a la carrera cap a l’or, diuen que una de cada deu homes. Les que tenien diners llogaven portadors per a fer el camí dels terribles passos de muntanya, altres sense diners i soles s’arreglaven per fer el camí sovint carregant sobre les seves espatlles els seus escassos béns, ajudant-se entre elles, fent relleus. Van descobrir ràpidament que el més important era estar ben preparada per a les adversitats. Soles i treballant en mig d’un grup d’homes, independents i valentes, van tallar amb les seves vides anteriors, van ser propietàries de mines, emprenedores, van obrir roadhouse (hotels-restaurants) en punts estratègics, de camps de mines o de construcció del ferrocarril. Moltes van morir als viatges, altres van escapar de la mort com la periodista Emma Kelly. Altres van ser mestres, infermeres, i d’altres professions, fins a monges missioneres. Destaca particularment Martha L.M.Black (1866-1957) de la societat benestant de Chicago, que decideix deixar el marit per fer el viatge cap a Nord, al 1898 amb 32 anys i vestida amb “corsé”, brusa i faldilles llargues, “un malson” com ella explica a les memòries. Acaba propietària de varies mines, rica emprenedora, personatge important de la societat de Dawson i finalment elegida al Parlament de Canadà com a representant del Yukon als 70 anys.

A totes elles dedico aquest record.