L’estiu s’ha instal·lat, estrany, fresc, plujós, diferent, però juliol s’acaba i retrobo els ritmes d’aquesta època de l’any: passejades per camins que enfosqueixen –i s’apaga aquest vespre, tan lent i tan segur, sobre els camps, pels camins on ja no va ningú, deia, meravellosament, Marius Torres-; trobades amb amigues i amics que no he vist durant l’any, converses, noticies d’uns i altres. Ens posem al dia, ens veiem envellir, en la meva generació, ja declinant. No és pas divertit: amics que han mort –sobretot amics, i això posa en marxa la meva màquina de preguntar-me els perquès- malalties, alguna separació, alguna jubilació. Nets i netes i l’alegria de l’avior. Viatges, llibres, paisatges, però, ja, cada vegada menys. Incerteses polítiques, sensació que es pot perdre allò que tant ens va costar aconseguir.

Del garbuix de vida que tot plegat em porta em quedo amb una idea, que em segueix donant voltes. Diverses amigues m’han parlat de la seva lluita per aconseguir que els seus homes facin exercici, vagin al metge, mengin bé, beguin menys, s’aprimin, es cuidin, deixin de fumar. Una lluita generalment perduda que conec de prop, perquè em va tocar fer i perdre també, fa temps. Una lluita aferrissada, per a les dones, cabdal, perquè ens hi va la vida, generalment. Que a 65 o 75 anys el company de la teva vida, si encara és prop teu, estigui bé, permet de viure uns anys preciosos, sense gaires obligacions, per fi lliures. Per, ja era hora, fer el que voleu. Això també els passa a les dones soles, si han treballat de fa temps la seva soledat. Però si es viu en parella i n’hi ha un que no col.labora, l’amenaça del final és dolorosa, perquè no és només el final de l’altre el que es prefigura, sinó també el teu i el de tot un món, el que vareu intentar bastir.

Heus aquí la diferència: mentre les dones, majoritàriament, fem el que podem per mantenir la nostra salut, per aprofitar el nostre temps i tractar de perllongar-lo en bones condicions, la reacció habitual dels homes no és aquesta. És més aviat la contrària: quan les limitacions de l’edat comencen a treure les ungles, no se’ls acut res més que tractar de negar-ho, i accelerar el risc, per demostrar-se que no passa res, que es mantenen com sempre. En el fons, no creuen poder morir, molts d’ells. La por els ha estat prohibida com una feblesa inadmissible i per tant, encara que conscientment prou que saben el que hi ha, per sota, en algun punt, no ho poden admetre. Un home que no s’imposés a l’entorn no fora pas un home!

I aquí estem, nosaltres, patint les conseqüències. Observant de reüll cada copa de més, cada cigarreta, cada excés, rondinant, dubtant de si dir res, renyant, suplicant, insistint, suggerint, callant, enfadant-nos, apartant la mirada. Trucant d’amagat al metge, buscant símptomes a internet. Nosaltres sabem el preu de cada disbarat, el veiem inscrit en la pell de l’altre, veiem el futur escurçar-se, el nostre futur. Diem, “si et vols matar, és cosa teva”, i sabem que és fals, que també és cosa meva, perquè és el meu futur, els meus projectes, la meva vida la que està en perill.

És hora que els homes canviïn, que aprenguin a tenir cura d’ells i dels altre, que es facin càrrec de la fragilitat del propi cos i la pròpia ment. Ho dic, ho explico, ho justifico. Tothom hi està d’acord, però res no canvia. I que ningú digui que no és cosa nostra, de les dones. Ho és. Comprometre’s amb algú vol dir fer el possible per cuidar la seva vida, i l’autodestrucció inconscient de la teva parella és de les coses més angoixants i amenaçadores que conec. Que no digui que t’estima algú capaç de causar-te tant dolor.

S’acaba el vespre. Miro els rosers. Ells saben estimar-me: floreixen per a mi, que els rego i els hi trec el pugó. Per a quan, l’equilibri d’intercanvis entre humans?