Però més enllà de la suma a aquesta manifestació, es perfilen les seves accions, recollida de signatures, campanyes a les xarxes socials, relacionar iniciatives de diferents àmbits, fer unió, com sempre.

La majoria de reivindicacions que s’albiren no són noves, des del vell (i bell) Dret al propi cos, “com un dels lemes fundacionals del feminisme”, diu una de les assistents a la reunió d’ahir, a “el dret a decidir de les dones”, “avortament lliure i gratuït”, i és que la reforma de la llei de drets sexuals i reproductius, tal i com està anunciada suposa un retrocés de trenta anys.

Precisament, aquest és un dels topalls, potser en forma d’estratègia, a l’hora de plantejar les reivindicacions, la indefinició de l’anunci “no tenim un text que refutar, no sabem com serà la redacció definitiva del tercer supòsit (de l’avortament) que és el més important, aquesta manera de fer política, també s’hauria de denunciar”, de manera que la reacció, la protesta immediata és obligatòria, però també imprescindible com a mostra de força, “perquè no retallin més drets, encara”. A hores d’ara, només sabem dues coses, que es tornen al sistema dels supòsits (en comptes dels terminis) i que a les dones de 16 anys, els caldrà el permís dels pares, “incorrent així en una terrible incongruència, que és la de que una noia de 16 anys pot ser mare, però no pot decidir-ho”.

Un altre dels problemes de la llei a modificar és el caràcter pseudo-orgànic de la norma, ja que no es tracta d’una llei orgànica en tot el seu articulat, només en uns quants articles i això la fa molt vulnerable. Un dels eixos de la campanya és la sensibilització de la societat, fer pensar que “és possible anar a la contra del què ens venen com a inevitable”, i sobretot, la consciència del que es pot perdre, cedir en els drets guanyats… “portem quaranta anys”.

Una altra bateria de propostes és la de fer força amb altres col·lectius, però fer esment que les retallades dels drets a les dones, no només es tracta d’una minva de serveis i d’organismes públics, sinó un vulneració dels drets. Aquests reflexió s’uneix amb les propostes de teixir els vincles amb plataformes intercontinentals i d’alguna manera internacionalitzar la resposta, fer-la global, en aquest sentit, es va proposar adaptar el manifest a la campanya internacional d’adhesions, perquè no està en joc només l’avortament, sinó els drets de les dones. Així van sorgir d’altres propostes com la denúncia de la situació davant un Tribunal Internacional o fins-i-tot la celebració d’un referèndum.

De moment, es queda a l’espera de llançar el manifest consensuat i de reaccionar de totes les maneres possibles, treballar a dos terminis, un de reacció immediata a l’atac que suposa l’anunci, i un segon, d’estratègies a mig i llarg termini.