Aquest cap de setmana hem celebrat el vuitè aniversari de la meva neboda, la Mariona -començo a pensar que els anys tenen menys de 365 dies-. Vaig passar la tarda de dimecres cercant el regal perfecte per a ella, alguna proposta educativa, allunyada dels estereotips sexistes, que desperti les seves habilitats artístiques… Tots aquests requisits que els psicòlegs/es infantils recomanen quan es tracta d’escollir el regal idoni per els/les més petits/es de la casa.

Després de passejar-me per uns grans magatzems i recórrer la Gran Via de les Corts Catalanes cercant botigues de joguines, vaig trobar a l’aparador d’una llibreria el que jo creia que seria el present encertat: un “kit” d’aquarel•les amb làmines il•lustrades per colorejar. Vaig demanar que m’ho emboliquessin per regal i, amb gran expectació, vaig esperar que arribés el dia assenyalat per veure la cara d’emoció que faria la Mariona quan obrís aquell paquet. Però res més lluny de la realitat… La nena va fer cas omís a la meva troballa i va passar tota la tarda jugant amb la “Barbie Rapunzzel” que li havien portat el meus pares (els avis de la menuda).

Sembla que el temps no ha aconseguit desbancar a la Barbie entre les joguines més desitjades per les nenes de mig món. Ella, bella i de mesures impossibles –si es traslladessin a un ésser humà no se sostindria en peus- , continua sent la “noia perfecta”, freturosa de problemes però immersa en un món carregat de tòpics: Ken (el seu atractiu xicot), un cotxe rosa, amigues exuberants, vestits de princesa, talons de vertigen…

Com tota “celebrity”, la rossa més internacional no està exempta de crítiques. Amb mig segle a les seves esquenes –que ha celebrat el passat 2010-, ha d’enfrontar-se a els qui la titllen de joguina inadequada, ancorada en els estereotips del passat i supèrflua. Un exemple: l’últim estudi sobre l’oferta de joguines a Espanya, que ha realitzat l’Institut Andalús de la Dona (IAM), inclou a Mattel -distribuïdora de Barbie- entre les empreses menys respectuoses amb les recomanacions per fabricar i oferir productes no sexistes.

La Barbie concilia vida familiar i laboral

Malgrat l’anacrònic model social que representa, la famosa nina intenta modernitzar la seva imatge i adequar-se als rols de la dona actual. Les presents generacions no es conformen amb la Barbie princesa. Reclamen un personatge que evoqui les seves ambicions -alimentades per una realitat patriarcal- i recreï tot allò que desitgen ser quan creixin: una noia atractiva, sempre somrient i capaç d’exercir qualsevol treball -de tradició femenina, per descomptat-. Així, en els darrers anys, la Barbie s’ha convertit en metgessa, professora, veterinària, cantant i fins i tot reportera. Sembla que ha salvat el problema de la conciliació laboral i familiar amb èxit sense l’ajuda del Ken, la caixa del qual mai inclou als “bebès” d’aquest rendible univers Mattel.

El forçut amant de la “rossa tot terreny” tampoc escapa a la polèmica. Algunes veus, que reivindiquen la grolleria com a símbol de masculinitat, han sembrat el dubte sobre l’heterosexualitat d’en Ken. Un argument que Disney ha sabut aprofitar en la tercera i última pel•lícula de “Toy Story”, on el ninot és objecte d’escarni perquè apareix com un jove de gestos femenins i excessivament preocupat per la seva imatge; mentre a Barbie la presenten com una dona hiperemotiva i amb el cap ple de perdals. Tòpics sexistes i homofóbics que els sectors feministes d’Estats Units han denunciat en la revista “Ms”.

Nines per a elles, cotxes per a ells

Ens pot influir negativament una joguina? Jo tenia una col•lecció de “Barbies” -cavall, cotxe, Ken inclosos- i he assimilat, sense traumes en el camí, que les dones no som princeses desvalgudes i no ens convertim en doctores col•locant-nos una bata blanca i penjant-nos del coll un fonendoscopi. Però, què hi ha de dolent si algun dia vaig pensar que la vida era més senzilla i m’agradaven els vestits de color rosa?. Era massa ignorant per plantejar-me si les meves fantasies estaven marcades per convencions socials.

Curiosament, al catàleg nadalenc d’uns grans magatzems vaig trobar una interessant entrevista a la psicòloga infantil Arantza de Domingo. Li van preguntar sobre l’existència de joguines sexistes i es va limitar a explicar una idea generalitzada: “Si deixem als nens i les nenes un munt de joguines al seu abast, la realitat ens diu que elles tendeixen a una classe de joguines com les nines, amb les quals, per exemple, juguen a representar la maternitat, i ells a agafar cotxes o espases. Part d’això és après, però també hi ha una base anterior a l’aprenentatge, instintiva”

Malgrat tot, estic satisfeta perquè aquest matí m’ha trucat la Mariona, cofoia i nerviosa, per dir-me que acabava de pintar una de les làmines il•lustrades que li vaig regalar.