Contemplo el panorama social i polític. Són moments de fatiga, desconcret i desànim per a tota la ciutadania progressista. Cal fer el dol pel que hem perdut i témer el que, potser, serà una pèrdua més contundent. Congressos, debats, trobades poden anar soldant trossos de les estructures malmeses. Però el fons de la qüestió exigeix una capacitat de transformació, uns canvis d ‘estil i de prioritats que potser seran més llargs del que desitgem..

I ens miro a nosaltres, les dones feministes. Valoro el fet en els Ajuntaments on hem estat treballant, la riquesa d’aportacions al món de l’acadèmia, les iniciatives legislatives, l’activitat en xarxa ..I penso, que hem fet tot el possible . I més. Que no som la causa del desastre , sinó que ho és la nostra absència. Perquè el nostre missatge no ha estat prou escoltat ni respectat.

El nostre missatge inclusiu, el que exigeix “feminitzar la política “, que correspon a l’anhel d’una fonda democratització, no ha tingut prou força. Es tracta, cert, d’un missatge i una acció complexes. Juga alhora en el front dels canvis socials i culturals i en el específic dels drets humans de les dones que resulten ser la meitat de la ciutadania i que exigeixen una nova mirada, la femenina, sobre totes les qüestions. Volem disposar d’instruments i poder polític i socials per transformar un món tant desigual I volem que el masclisme social, la violència, la prostitució, les dobles jornades, les imatges recurrents de la dona- objecte, despareixin.

És un missatge complex que requereix un replantejament de cap a peus de les prioritats, les agendes, les organitzacions i els estils. Però no sembla que, de moment, bo i la feina feta, haguem pogut esberlar el discurs i les practiques de sempre per donar pas a una nova vitalitat política a la que hem anomenat “ feminitzar” No hem pogut filtrar la nostra voluntat democratitzadora en els poders més monolitis.

Que fer? Com continuar en un ambient que sembla espessir-se ? Vet aquí algunes, escadusseres idees, en els inicis dels nous temps. Hem de defensar el conquerit, tant a nivell legislatiu com en les institucions i a la vida social.. Hem de continuar produint propostes noves i recolzant, enfortint alguns lideratges clau, que semblen desaparèixer en la munió de rostres masculins protagonistes. I, d’una vegada, hem de construir estratègies en la xarxa, en les institucions, bo i mirant les noves movilitzacions ciutadanes.

I d’altra banda, mirem les dones “ indignades” algunes son filles nostres o podrien ser-ho. Hi ha moltes dones a les acampades, hi ha molta força femenina a les places. Són un gran esperança. Ens cal entrar a fons amb elles en el debats, els múltiples debats que necessàriament s’obren i s’obriran. Compartim els anhels democratitzadors i aquests anhels són part constituent dels feminismes. Hem d’escoltar amb atenció paraules, potser conegudes, però dites d’una forma nova i amb una força i una presència, noves.,

Que sàpiguen que tenen aliades, que tenim idees i pràctica, un saber de molts anys, una experiència que ens diu que el feminisme no solament ha d’estar present a tot arreu, sinó que ha de ser protagonista, líder de les transformacions necessàries en la mesura que es tracta de donar veu i poder de decisió a tot ésser humà bo i defensant la seva dignitat fonamental. Voldria tenir la certesa que, per a tota persona que està ajudant a revitalitzar el compromís ciutadà amb el bé comú, per aquesta via, resulta una prioritat els principis de igualtat de drets entre homes i dones.

Perquè sense nosaltres i la nostra mirada no es pot construir cap democràcia real.