Era un deute pendent i Santa Coloma ha estat a l’altura. La ciutadania va rendir, a l’Auditori de Can Roig i Torres, un homenatge, senzill i cordial, a la brillant periodista i escriptora Montserrat Roig, morta d’un càncer de pit fa 20 anys.

Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991) va mostrar sempre un gran amor i admiració per Santa Coloma, fins al punt que va publicar l’11 d’octubre de 1991 (un mes abans de la seva mort) l’article Una ciutat obstinada.

El seu fill, Roger Sempere, confirmà el magnetisme que Montserrat Roig sentia per Santa Coloma i va recordar la satisfacció que li va produir a ella fer el pregó de la Festa Major de 1990, malgrat estar ja molt malalta.

Sempere va reflexionar sobre el qualificatiu de “polièdrica” que l’alcaldessa Núria Parlon havia emprat per definir a la nostra ciutat. Va dir que li havia ajudat a comprendre que la seva mare també era polièdrica, perquè li agradava fer moltes coses i va tenir moltes facetes a la vida.

Sempere es va emocionar al parlar de la seva mare, però sobretot al referir-se a la seva àvia, “que farà cent anys dins d’un mes”. El públic va aplaudir a l’anciana, i Sempere va reclamar també un homenatge per a dues dones de Santa Coloma: la Mariona, que va cuidar a la seva mare durant 15 anys, i la Lluïsa, que acompanya a la seva àvia a tot arreu. I nous aplaudiments.

També van parlar Rosa Toran, membre de l’Amical de Mauthausen; Lídia Montero, directora del Col·legi Beethoven; Andreu Banús, actor, i Rodolfo de l’Hoyo, escriptor, que van enaltir diferents aspectes de la vida de Montserrat Roig. Mentre, un guitarrista donava notes de solemnitat a l’homenatge.

De la valsant literària i periodística es va encarregar l’escriptora Isabel-Clara Simó, que va dir de forma taxativa: “No s’han tornat a fer reportatges com els que feia ella”. I va efectuar una dura crítica a la professió periodística pel seu conformisme i acomodament.

“El periodisme combatiu –va dir– s’ha acabat. Ara estan tots pendents de l’agència de notícies i pacten les rodes de premsa i les entrevistes”. La novel·lista va destacar que Montserrat Roig, com a reportera, tenia la gran virtut de “plasmar allò que no s’havia d’oblidar” i, com a entrevistadora, era de les que feia preguntes compromeses i després “deixava parlar als seus personatges”.

Isabel-Clara Simó va qualificar a la seva amiga com una “escriptora magnífica”, a la que encara no s’ha fet justícia. Per a ella, va explicar, un llibre era com una pedra, inamovible, en la que quedava fixat i atrapat el temps. “Recuperem la memòria i després ens la inventem”, va recordar que li deia. I una altra frase: “Els que no escriuen no existeixen”. Va dir que Montserrat Roig manipulava la vida per convertir-la en art, en literatura sublim.

També va destacar la seva actitud desvergonyidament feminista. “Es va sentir molt sola a la seva època, ja que solament va tenir suport de Maria Aurèlia Campmany i poc més”, va dir. Simó va recordar que va ser ”injustament atacada” per això, però mai es va rendir i va estar en tots els fronts: el català, la injustícia, els nens…

Núria Parlon va agrair que Montserrat Roig es fixés en Santa Coloma. “Una ciutat ha de ser agraïda amb aquelles persones que, encara que no siguin d’aquí, mostrin la seva estima cap els que formem aquesta ciutat polièdrica, complexa i difícil, però plena de vitalitat”.

“Els colomins són gent obstinada (…) i han sabut combinar Juan de Mairena amb el Manelic de Guimerà”, va escriure la Montserrat Roig. Una colomina més.