Els temps son difícils per avançar en la democràcia, com sabem. Una nova dreta d’àmbit mundial ha estat capaç d’acaparar poder i riquesa, i, sense cap escrúpol, tensa al màxim la corda, pensant que, si es trenca, encara podrà beneficiar-se’n més. Això suposa canvis, però no canvis positius, que permetin a la humanitat avançar cap a formes més lliures, més igualitàries, més felices, sinó canvis que ens porten cap enrere, a més escassesa, a més violència, a més submissió.

En aquesta festa de l’audàcia retrògrada, sembla que val tot. L’ofensiva és d’una nova classe mundial, la classe corporativa, que no és ni catalana ni castellana ni europea ni americana, sinó feta de trossos i de bocins, sense pàtries –només quan convé- ni principis. Però a l’empara d’aquest moviment, bastanta gent tracta de fer-hi el seu agost. Els “mercats” ens ofeguen, ens imposen retallades, ens claven la bota. Però els nostres empresaris ho aprofiten per retallar, de passada, la feina, els sous, les condicions de treball, les vacances si poden. I així amb tot, en tants i tants terrenys guanyats pam a pam durant anys.

Però no només es tracta de retallades de l’estat del benestar, o de les condicions laborals. L’empenta es produirà en tots els fronts, malauradament. Si avui us en parlo és perquè fa pocs dies he vist aguditzar-se un altre conflicte en l’horitzó: el de la separació de sexes a les escoles. Ja en l’últim temps del govern Aznar la cosa es començava a coure: la defensa de les escoles segregades, de la tornada a l’escola dels nens, l’escola de les nenes, i cadascú al seu lloc. Llavors el PP va perdre i tot es va aturar, però de tant en tant ressorgeix en alguna autonomia. L’intent no es va abandonar, espera la seva ocasió, que, aparentment, comença seriosament a acostar-se.

La meva sorpresa és que a aquestes alçades algú tingui encara ganes de plantejar aquest tema. Però si en parlo és per una raó: els intents son els de sempre, però els arguments han estat repintats de nou, i es presenten com si fossin frescos i acabats de collir. Ja no es tracta de que les nenes no hagin d’estudiar perquè és impropi de les dones. No, no, ara d’això res. Ben al contrari.

L’argumentació va per la via de la maduració del cervell: el cervell femení madura més de pressa, i als 14 anys aquestes dones fetes i dretes son més fortes que els seus pobres companys, gairebé uns nens petits. I, és clar, ells no poden desenvolupar-se bé. Comptat i debatut, queda ben clar que el millor seria educar-los ben separats, i així els pobres nens no perdrien la seva preciosa masculinitat.

Qui hi ha darrera d’aquest intent? Com sempre, l’Església, que està aconseguint arrossegar a determinats sectors socials. Atenció, no es tracta ja de si les escoles segregades poden ser finançades amb diner públic: allò que es va coent és l’amenaça de separació dins de l’escola pública.

Encara no es diu així, però fa pocs dies he estat testimoni d’un debat sobre el tema al Consejo Escolar del Estado, del que formo part, i la contundència de les expressions –que no dels arguments, és clar- no deixava lloc a dubtes. Aquesta és una nova pedra que ens trobarem en el camí, probablement ben aviat, si la política institucional va per on sembla.

I allò que és més preocupant: part de l’argumentació a favor de l’escola segregada ve ara d’alguns grups de feministes. Com sabeu, és habitual que els extrems es toquin. Pensar que, estant soles, les nenes progressen més, pot ser legítim. L’experiència demostra que sempre l’escola segregada ha desafavorit a les dones, amb l’única excepció de les filles de l’aristocràcia i la gran burgesia, que facin el que facin sempre guanyaran.

Em sembla que cal que totes ens preparem per a aquest debat, que és fonamental per a que les dones seguim progressant en el coneixement, base del progrés que hem pogut anar fent en el món del treball i en el conjunt del món públic.