A la tercera onada del feminisme, allò que s’anomena en els estudis feministes, el postfeminisme, hi ha tres noms que destaquen: Judith Butler, Donna Haraway i Teresa de Lauretis.

Teresa de Lauretis és una figura poc coneguda en el nostre país com a teòrica del feminisme encara que reconeguda com a teòrica en el camp dels estudis sobre cine, sobre tot, per les seves anàlisis sobre els personatges femenins a les obres de la pantalla gran.

Italiana de naixement es traslladà als Estats Units als anys seixanta on ensenyà a la Universitat de Califòrnia a Santa Cruz. Començà a escriure a mitjans dels anys setanta centrant la seva atenció no tan sols en el cinema sinó també en la crítica literària feminista per a després, en la dècada del vuitanta del segle passat, centrar la seva atenció sobre la identitat sexual i les seves diverses formes.

Va ser la primera persona en fer servir el terme queer , en un article aparegut l’any 1991 a la revista Differences, per referir-se a les diferents formes de l’afectivitat i la sexualitat que sobrepassen la norma social de l’heterosexualitat.

En el seu llibre Tecnologia del gènere afirma que el gènere no respon a res natural sinó que en ell es barregen multitud de paràmetres que el fan complex i canviant al llarg de la història personal, depèn de la vida social, de l’educació, dels mitjans, de les pràctiques sexuals, etc., en resum, de tot el que la cultura dominant va fer servir per definir, enquadrar el que és un gènere o un altre, el que és la masculinitat, el que és la feminitat.

Teresa de Lauretis, doncs, es situa en la línia de Butler al dir que s’ha d’acabar amb els conceptes de gènere i identitat sexual tal com se’ns han transmès, perquè no hi ha res de fix a les identitats que poden considerar-se sempre com un simulacre.

Als anys noranta del segle vint tots aquells, i aquelles, que no complien amb la imatge de la heterosexualitat obligatòria eren, sobretot, les lesbianes, els transsexuals, els de color, els pobres, en resum, els que no responien al patró burgés dominant.

La dualitat de gèneres no és més que un reflex del pensament occidental procedent de la filosofia grega que analitza i classifica el món a partir de relacions binaries que s’exclouen l’una a l’altra. Així el pensament ens ha acostumat a considerar-ho tot a partir de dualitats oposades: actiu/passiu, bo/dolent, home/dona, etc.

En els seus treballs aborda el concepte de dona que al llarg de les diferents onades del feminisme ha tingut una diferent consideració. En un primer moment és negat com a subjecte i només se’l considera representació, així ho considera S. De Beauvoir.

En un segon moment, a la segona onada del feminisme, es considera la dona com un subjecte desdoblat i que està travessat per diferències de classe, raça, opció sexual.

En el postfeminisme es tracta d’un subjecte excèntric que Teresa de Lauretis defineix “subjecte excèntric respecte al camp social, als dispositius institucionals, al simbòlic, al llenguatge mateix. És un subjecte que alhora respon i resisteix als discursos que l’interpel•len”.

L’obra de Lauretis se centra també en l’anàlisi semiòtica del cinema i de les imatges que aquest transmet de les dones. És una de les grans pensadores del nostre temps que s’ha de llegir per aprofundir molt més en el concepte d’identitat que en els nostres dies la filosofia, la psicologia i les ciències socials en general tracten de definir.