El terrorisme d’ETA s’ha acabat, però falta molt perquè passi el que tots desitgem: entrega d’armes i demanar perdó a les víctimes, tot i que es poden preveure els terminis veient la història de l’IRA. Però a la democràcia i als partits polítics els queda encara un terrorisme per eradicar: el terrorisme masclista. Aquest flagell social ha causat en 43 anys de democràcia la mort de 2.200 dones.

¿Hi ha estadístiques fiables d’això? Les bones investigadores, com Sonia Ruiz, diuen que en tenim des de fa uns deu anys, encara que en temps del PP les dones que no estaven degudament casades en queien per més mortes que estiguessin. I si eren dones prostituïdes ni tan sols existien. El 2003 -amb estadístiques oficials- veiem que mentre que la xarxa feminista comptabilitzava 90 feminicidis, el Govern del PP només en comptabilitzava 70. Així que moltes víctimes s’han quedat pel camí esperant que es recuperi la memòria històrica de la violència sexista igual que s’ha recuperat la de les víctimes d’ETA.

¿Per què el terrorisme masclista ha campat tranquil·lament al nostre país? Perquè els actors de la violència sexista que el promouen continuen sent massa gent.

Les estadístiques encara amaguen l’horror d’aquest terrorisme, ja que no hi consten ni les dones víctimes amb seqüeles psíquiques, com la síndrome de l’estrès posttraumàtic, ni les que mentre són apallissades cauen pel balcó. Per no parlar de les criatures que aquests terroristes assassinen i de les quals encara no hi ha dades fiables.

Les actituds masclistes perviuen a les files dels partits malgrat que aquest país ha tingut el primer president feminista de la història i un Ministeri d’Igualtat a semblança dels països nòrdics. Les hemeroteques ens mostren la impunitat de regidors del PP que van assetjar sexualment dones, algunes menors d’edat, com la víctima de l’alcalde de Toques, que no va dimitir. O el denigrant cas de la regidora Nevenka Fernández, destrossada psíquicament perquè cap company del seu partit la va recolzar. La ciutadania ha contemplat atònita com se’n va haver d’anar a viure a Londres mentre que Ismael Álvarez, el seu assetjador, defensat sense reserva per Ana Botella, torna nou anys després a la política activa. També hem vist a les files socialistes diversos casos de terrorisme masclista, però com a mínim no hi ha hagut ningú que hagi sortit a justificar-los.

Les polítiques sexistes, curiosament, sempre s’acumulen a les files d’una dreta enyorosa del franquisme, com Esperanza Aguirre, Botella i similars, que, dedicant-se a menysprear i denigrar el tristament desaparegut Ministeri d’Igualtat, encoratgen aquells que creuen que la igualtat es redueix a estar sempre a punt per acatar les actituds masclistes com si fossin l’ordre natural de les coses. Ells i elles, desgraciadament, es constitueixen en actors que des de la política propicien el terrorisme masclista.

Les religions són instruments d’opressió de les dones en un espai públic que, si no és laic, no és plenament democràtic perquè hi ha persones -dones- que poden ser víctimes d’aquest terrorisme que aquelles propicien a l’invocar el suposat ordre natural de les coses. Amb instruments religiosos com la Conferència Episcopal i els seus pregoners mediàtics, en què l’exemple més recent el trobem en les declaracions de l’arquebisbe de Granada, Javier Martínez, justificant que les dones que avorten poden ser violades.

El neomasclisme, moviment encarnat pels mandefender, té com a arma principal la desmentida científicament síndrome d’alienació parental (SAP) que ha propiciat que les dones víctimes siguin fins i tot acusades de denúncies falses. Paloma Marín, magistrada del Consell General del Poder Judicial, va estudiar 500 sentències, de les quals només una va resultar falsa.

Tant Sara Vicente (Comissió contra Maltractaments), com Montse Fernández-Garrido (Dones Juristes) coincideixen a assenyalar el relaxament en l’aplicació d’una llei que, fins i tot havent estat aprovada unànimement al Parlament, ha acaparat més recursos d’inconstitucionalitat que les altres. Diuen que avui en la justícia l’atzar i la sort hi tenen un paper molt més predominant que la llei quan es jutja el terrorisme sexista. Encara és recent la sentència d’absolució d’un pare que pegava a la seva filla discapacitada de 8 anys perquè el posava nerviós la seva malaltia. El jutge va considerar que no era necessària ni una ordre d’allunyament perquè ja mostrava penediment a l’explicar-ho.

La nova arma del terrorisme masclista és anomenada als mitjans judicials «prova diabòlica» perquè és d’impossible demostració. Una sentència del Suprem (2009) diu que l’agressió masclista «no s’ha de considerar necessàriament i automàticament com a violència de gènere perquè pot ser una baralla matrimonial en què hi pot haver agressions mútues però no una dominació de l’home sobre la dona».

L’esperança: el nou fiscal delegat d’igualtat, els moviments d’homes feministes i les feministes indignades del 15-M. Periodista i psicòloga.

Informació publicada en la página 10 de la secció de Opinión de l’edició impresa del dia 09 de novembre de 2011 El Periódico