Un referent de les dones i de les dones catalanes, i de l’esquerra en general. Teresa Pàmies, peça clau de la nostra història recent, en la que més en sentim reflectits, la que més ens explica com som. I és que glossar la figura de la Teresa Pàmies(Balaguer, 1919) no és pas una tasca fàcil, però va quedar clar que a l’abast de la historiadora Nadia Varo i de Dolors Oller, ambdues des d’òptiques ben diferents, però complementàries. Veïna del barri de l’eixample (esquerre), i molt estimada i reconeguda en aquest entorn proper, assisteixen a l’acte, veïns, veïnes, coneguts, experts en la seva obra, historiadors i potser filòlegs. Aquesta és l’essència de la seva vida, i de la seva obra, expressada al Centre Cívic Urgell-Centre Cultural Teresa Pàmies.

Escriptora de la memòria

Perquè no hi cap dubte, Teresa Pàmies és “l’escriptora de la memòria”, amb aquesta encertada definició, de Dolors Oller, és una manera d’apropar-se a la figura i a la significació de la seva figura. Un símbol de la resistència catalana i de dona, perquè la seva biografia i la seva producció és la història dels anys 20, 30 de la Guerra Civil, de l’exili, del retorn. Nascuda a Balaguer al 1919, i introduïda en el compromís polític molt d’hora de la ma del seu pare, vinculada al BOC (Bloc Obrer i Camperol), i més tard al PSUC, clarament integrant de la cultura antifeixista catalana (i fins i tot, hom podria dir que europea), que comença a mitjan dels anys 30 fet que “va condicionar la seva vida de forma clara”, apuntà Nadia Varo.

Per a Teresa Pàmies, lluitadora en l’exili, primer Americà (República Dominicana i Mèxic) i després a l’Europa de les democràcies populars (Iugoslàvia, Txecoslovàquia i Romania), sense oblidar el pas gairebé obligat per París. Fins a retornar a l’any 1971.

Una lluita que no té fi

Perquè al seu retorn, Teresa Pàmies continua compromesa, Si quan surt al final de la Guerra Civil és molt conscient que la lluita (contra Franco) no ha acabat, quan retorna “reclama el lloc de la dona a la societat”, apunta Nadia Varo. Perquè “La feina que hi ha per fer en el món de les dones, no ens l’acabarem”, afegeix de manera molt gràfica i vivencial, Mercè Otero. Al costat de Teresa Pàmies, altres autores que no es poden obviar en un acte com aquest, Montserrat Roig, Maria Aurèlia Capmany. La primera com a literatura vinculada a la memòria, també.

Perquè Pàmies, com a bona filla del seu temps “tenia molt assumida la seva condició de proletària i activista”, apunta Oller, i d’aquí arriba a una preocupació de “dolor i passió més abstracte”, aquesta conferenciant pot apuntar, però que Teresa Pàmies va tenir el recolzament del Partit Comunista, a diferència d’altres activistes com els d’ERC o el POUM, afegeix que “va ser una dona proletària ideològicament”. El cas és que el seu compromís va ser sempre per la vida, que estava, per a Oller, “per sobre de la sobreestructura ideològica”.

Per a Dolors Oller, els eixos per entendre a Teresa Pàmies giren a l’entorn de dues obres, Quan érem capitans, Quan érem refugiats i el seu Testament a Praga. Els dos primers, reeditats per edicions Proa en un sol volum.

Per sobre i per sota del discurs estrictament polític

I més enllà del seu compromís polític –o potser més acà- la seva condició de dona. Tal i com declara Mercè Otero “Hi ha un element personal de les dones que passaven per sobre i per sota del discurs estrictament polític”. Així, reconeix Otero el mèrit d’haver encunyat el terme “El maig de les dones”, quan al 1976 es celebra les Primeres Jornades catalanes de la Dona. I en relació a la doble militància de les dones, en l’estructura política del partit, i amb el feminisme, sense la disciplina del partit.

Un veritable mirall en el que veure quin és el camí recorregut, i de fer balanç del què s’ha de recuperar.