“Epidèmia invisible” és el terme que alguns mitjans de comunicació han utilitzat per mostrar el fort increment de les malalties mentals a la nostra societat. Sense ànim d’alarmar a ningú, s’ha de dir que aquests trastorns s’han triplicat en la darrera dècada.

Les xifres de què disposem manifesten que l’any 2007 les persones amb trastorns mentals en edat de treballar eren el 17% del total de persones amb discapacitat reconeguda, mentre que l’any passat representaven ja el 23,7%. Les dones superen la mitjana i en són la quarta part (un 25,4%).

Un cop més, la desigualtat de gènere deixa la seva empremta en provocar més trastorns depressius ansiosos deguts a les dobles jornades de treball, menor nivell adquisitiu, major precarietat laboral i menor autonomia personal, entre d’altres.

No és casualitat que, més enllà de les causes clíniques, els dos col·lectius més afectats a hores d’ara per la malaltia mental siguin les dones, com ja s’ha dit, i les persones amb un nivell socioeconòmic més baix. Com no podia ser d’una altra manera, el tipus de societat que tenim, i les desigualtats intrínseques a ella, també determinen la salut mental.

D’entre les persones amb trastorns mentals, les que ho pateixen de forma més severa són les grans invisibles al mercat laboral. El seu índex d’inactivitat no és comparable al de cap altre col·lectiu en edat de treballar. El seu nivell d’atur triplica el de la població general i, en conseqüència, es veuen privades dels beneficis que aporta el treball remunerat: autonomia i reconeixement social.

És per això que, en commemoració del Dia Internacional de la Salut Mental, volem reivindicar les capacitats i aportacions d’aquestes persones a la nostra societat. Es tracta d’una qüestió de drets fonamentals però també d’una aportació al nou model socioeconòmic.

Hi ha estudis que xifren en un 5% la pèrdua del producte interior brut si no se’ls ofereix una feina d’acord amb les seves capacitats. La nostra societat no es pot permetre el luxe d’ignorar aquesta capacitat productiva ni la pèrdua d’aquesta riquesa personal i professional. Segles de prejudicis i pors irracionals han instal·lat una barrera entre elles i el mercat laboral que cal enderrocar.

Per tots aquests motius, des del Departament de Treball s’han iniciat accions específiques consensuadament amb les entitats expertes en la inserció laboral d’aquest col·lectiu. Fa uns dies es va presentar el primer model d’inserció laboral de persones amb trastorn mental, que aviat es portarà a la pràctica com a prova pilot en tres territoris del nostre país: Sant Boi, Girona i Barcelona.

Volem que cada persona que es trobi en aquesta situació sàpiga on adreçar-se, on ser atesa, assessorada, formada (si hi escau) i acompanyada per tal d’accedir a un lloc de treball i adaptar-s’hi adequadament.

Sabem que la cohesió social és la base necessària per a la construcció d’una societat sana. Seríem els mateixos sense les aportacions de Virginia Woolf, Van Gogh, José Agustín Goytisolo o Silvia Plath, per posar alguns exemples de persones afectades per trastorns mentals? Jo crec que no.

La igualtat d’oportunitats entre totes les persones s’erigeix, una vegada més, en la clau que ens permetrà disminuir el malestar (físic i psicològic) i avançar en l’harmonia social i personal que tots els éssers humans mereixen.