Per acostar-nos a la trajectòria del Ciberfeminisme podem situar-nos una mica a mitjans de la dècada dels 80. És el 1985 quan la biòloga nord-americana Donna Haraway publica el seu assaig “Manifesto for Cyborgs”, un llibre que suposarà un punt de trobada entre el feminisme i el món de la xarxa. Casualment, és també durant aquests anys quan Richard Stallman, referència del moviment del Software Lliure, i altres es trobaven desenvolupant el projecte GNU/Linux. La importància que suposa l’aportació de Haraway versarà al voltant de la figura del “Ciborg” com a nova entitat ontològica que desmantella les velles categories dicotòmiques que funcionaven al món occidental (cultura/natura, home/dona, màquina/humà, etc.). Aquesta deconstrucció de les velles categories, tot i que només fos referida pel ciberespai, resultava interessant per sectors com les dones o altres exclosos. Per altra banda, la teoria de Haraway suposava un trencament respecte de la visió que es tenia des dels cercles progressistes o radicals respecte de la tecnologia o la ciència. Si bé a les dècades dels 70 i 80 es perceben aquestes com eines de dominació al servei del sistema patriarcal, trobem com cap a la dècada dels 90 aquesta visió canvia, creant-se noves espectatives.

Continuant amb Donna Haraway, tot i que ella mai va nomenar el terme “ciberfeminisme” ni el va reclamar com a propi, cal dir que aquesta identificava un nou feminisme inspirat a la imatge del “ciborg”: una mena d’híbrid, mig màquina, mig organisme. Una mena de símbol del futur, un després del gènere. La idea que es treu d’ací és que al ciberespai, quan els humans entren en contacte amb la tecnologia de la comunicació, es desdibuixen i pixelitzen les categories exactes, trobant-nos que la identitat humana es construeix de forma diferent. A partir d’ací, trobem com aviat eixirien, a grans trets, dues vessants diferenciades dins del Ciberfeminisme. D’una banda, aquelles que podríem considerar com “optimistes” donat que pensen que el ciberespai ofereix possibilitats de millora de la situació de les dones al món. I per altra banda, una vessant més “crítica” que veu com la realitat cibernètica només serà una continuïtat dels esquemes patriarcals de dominació.

Des de la via “optimista” del ciberespai, es veu a la xarxa la possibilitat de redefinir la identitat de la dona d’una forma més lliure, oberta, fluida o més subversiva. En aquesta línia, i des de posicionaments un tant exagerats i excessivament optimistes, trobem els plantejaments d’autores com l’anglesa Sadie Plant, que a partir del 1992 introdueix ja el terme “ciberfeminisme”. Des d’aquesta posició, es fa una autèntica mistificació del ciberespai, arribant a considerar que aquest pot significar la fi de la realitat material construïda pel patriarcat. I en aquesta línia de mistificació, Plant dibuixa també una especial relació entre els sistemes informàtics multifuncionals i les dones en funció de característiques comuns que ella assenyala com la “fluidesa”, “capacitat connectiva” o “relacional”. El que passa és que la visió gairebé poètica de Plant s’estimba una mica quan te n’adones de la situació de les dones que treballen explotades ensamblant peces d’equips informàtics en Àsia, o les acomiadades a Silicon Valley als darrers anys. La relació dona-màquina ja no és tan “màgica”.

Per altra banda, des de la visió optimista del ciberespai, es pot parlar també del plantejament ciberpunk, una mena de reapropiació des de l’immediatisme a la xarxa que pren diferents noms com riotgrrrls, badgrrls, cibergrrls, etc. Així, des d’aquest plantejament s’apostaria per llençar missatges de caire irònic, agressius, transgressors o paròdics però sense entrar en una gran profundització teòrica o preocupació per generar un debat polític fructífer. En aquest sentit, ens trobaríem en una línia estètica i discursiva similar a la que han dut determinats grups musicals de xiques com Bikini Kill, Spitboy, Le Tigre i altres, o fanzines eixits a principis dels 90 als Estats Units i després a altres llocs. És a dir, molt més a veure amb una expressió artística (com el cas de les Guerrilla Girls) o contracultural, de missatge incendiari o provocador, però sense arribar a dinàmiques de coordinació o debats profunds.

Però com indica Sonia Reverter (del seminari d’investigació feminista de la UJI) i altres veus dels feminismes, davant d’aquest “optimisme” existent respecte les possibilitats alliberadores del ciberespai, caldria fer-nos algunes qüestions per tal d’agafar d’arrel el tema. Això és: ¿qui té un accés real a les noves tecnologies de la informació?, ¿qui té el poder i qui realment les controla?, ¿en interès de qui es desenvolupa el ciberespai?, ¿com afecta la cibercultura als sectors d’exclosos?,… Quan ens plantegem seriosament aquestes preguntes, trobem con les esperances de la xarxa com espai alliberador es desdibuixen. I així, ens trobem amb el que podríem considerar com el ciberfeminisme radical pel qual, “la cibercultura no només no ha canviat els estereotips de gènere, sinó que fins i tot està accentuant la dominació sobre les dones.” En realitat, continuen sent els homes els que controlen i dissenyen Internet. Tot i que en un principi pot semblar que el ciberespai ens dóna una gran potencialitat i es presenta com una àrea de llibertat, cal sospitar un poc, com indica Reverter, d’aquesta tecnologia que va néixer dels interessos de la indústria militar.

Així, sobre aspectes identitaris, en cop de combatre els prejudicis envers gènere, sexe, classe, edat, etc., el que fa és ignorar-los. I quan això passa no s’està combatent les diferències: senzillament es passen per alt, i en apagar l’ordinador i baixar al carrer, tot continua igual. I quan passa això, l’unic que s’assoleix és enfortir el model hegemònic identitari: home blanc, heterosexual, jove, occidental, de classe mitjana,… Total, que ens trobem amb un ciberespai, a grans trets, sexista, classista, etnocèntric, etc.

És veritat que a la xarxa ens podem trobar espais interessants, amb qüestionaments de la realitat patriarcal, però aquests són ridículs si ho comparem, per exemple, amb les pàgines que ofereixen una imatge estereotipada o denigrant de les dones. Només hem de provar a posar en un cercador a Internet paraules com “girl” o “woman” per comprovar com es retorna un imaginari un tant diferent de si posem per cas “men”. En aquest sentit, no manquen les veus que desmunten tota l’esperança dipositada en la revolució tecnològica i el ciberespai.

>>Cercant definicions

Amb tot això, a l’hora d’apropar-nos a una definició exacta de què és el ciberfeminisme, trobem com la resposta no resulta tampoc exacta. A la primera Trobada Internacional Ciberfeminista, celebrada a Kassel (Alemanya) el setembre del 1997, es va acordar no definir el terme, tal com exposen participants i organitzadores com Cornelia Sollfrank o Faith Wilding. En lloc de cercar una definició, es van apuntar 100 antidefinicions que dibuixaven clarament què no era el ciberfeminisme: “ El ciberfeminisme no és un caprici femení; no és un -istme; no és una pel·lícula de por; no és una declaració de moda; no és una frontera; no és una ideologia, sinó un navegador;…”. Tot i aquesta ambivalència, col·lectius ciberfeministes internacionals com Old Boys Network, sí que s’han atrevit a fer uns apunts definitoris bàsics i senzills. Així, per elles, el ciberfeminisme seria “un feminisme enfocat al medi digital; un vehicle de discussió de determinats mètodes en teoria, art i política; una versió actualitzada del feminisme dedicada a una nova distribució política que s’aixeca gràcies a una nova cultura global i a la societat multimèdia; molt més que qualsevol altre feminisme, unit al disseny i l’estètica, en el nou ordre mundial del sistema pancapitalista que està per arribar."

Definicions a banda, el que resulta evident és que la xarxa ha esdevingut un espai referencial als darrers anys mitjançant el qual gran quantitat de persones (principalment del nord “desenvolupat”) tenen accés a informació. En aquest sentit, les dones no poden quedar alienes a aquest fenomen. Si bé és cert, com indica Sònia Reverter, que “les tecnologies han servit gairebé sempre, bé directa o indirectament, a finalitats opressores”, no es pot renunciar així com així a la presència i reivindicació de la xarxa des dels posicionaments i actituds feministes. I que això siga fructífer, com indica la mateixa Reverter, dependrà de l’agenda política que es marque des dels espais ciberfeministes.