Presentació de luxe i taula rodona d’excepció, com a mínim, i per començar és el que les dues grans personalitat de la literatura catalana, de la política, del feminisme han aconseguit en la jornada d’ahir, però el seu llegat és molt més profund, formen part dels avenços que les dones hem aconseguit i de les llibertats per les que s’han lluitat en aquest país.

En l’homenatge a ambdues escriptores s’ha destacat allò que, precisament les feia còmplices, el conreu de la narrativa i d’altres gèneres, la seva actitud feminista, periodistes compromeses, eren dones valentes, el teatre, el compromís per la memòria i la recuperació. Però per sobre de les paraules dels ponents hi havia un sentiment palès, el d’admiració i agraïment per la seva aportació.

A la presentació es van aplegarl’Institut Català de la Dona, Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, L’Institut de les Lletres Catalanes i el PEN Club. La taula rodona posterior anava a càrrec de Josep M. Castellet, Isabel Graña i Dolors Oller, moderada per Àngels Gregori.

Fumar amb la dreta

La força de les dues rau, segons l’escriptora Isabel Graña en que per primera vegada es donava a la literatura catalana “un relleu generacional conscient i de dones, això no havia passat mai. Aquesta situació s’escenifica amb la seva amistat”.Maria Aurèlia Capmany(Barcelona 1918-1991) tenia una debilitat manifesta per la que va ser la seva alumne al teatre Adrià Gual, Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991) “perquè es veia reflectida, perquè reconeixia en ella [Montserrat Roig] els valors per els que havien lluitat”, apunta Graña, qui les acaba definint com a veritables Pals de paller, no només de la cultura, del feminisme, sinó del país.

El relleu generacional en la literatura que apunta Graña és també la història d’un compromís polític i social que neix de l’estrebada que va suposar la Guerra Civil, que va voler relegar a la dona a un paper de total subalternitat, aquí és on la figura de Maria Aurèlia Capmany comença a créixer, desafiant les convencions i lluitant per la seva llibertat com a dona. En una de les entrevistes que Maria Aurèlia Capmany li va fer, Montserrat Roig ho deixa ben palès:

“M. R.: Sí que recordo que em feies molta por. Em feies una por horrorosa, perquè eres una senyora que en sabia molt, i que a més a més fumaves puros, aleshores… Però deies que tu fumaves amb l’esquerra, que no volies fumar amb la dreta…, perquè les senyores fumaven amb la dreta” , publicada a la revista Cultura.

Per a la Profesora de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada de la UPF Dolors Oller, “Montserrat Roig va descobrir algú on veure’s reflectida, una dona amb opinió”. Perquè al cap i a la fi, sembla que a les dones no queda més remei que voler fer un món millor, més just, només que aleshores, tal i com va declarar la presidenta de l’Institut Català de la Dona, Montserrat Gatell, “tenim un passat ple de silencis i d’oblits. El nostre present és possible gràcies a les dones que abans han obert el camí, han canviat –ni que sigui una mica- el món”. Per donar llum al passar, la gran aportació de Montserrat Roig a la memòria, la vasta obra Els catalans als camps nazis en el que per primera vegada l’holocaust també es va escriure amb noms catalans.

El gran reconeixement de vegades velat i sovint explícit és a l’esperit combatiu d’ambdues, el motor que les va fer lluitar i comprometre’s amb la seva època. Maria Aurèlia Capmany amb capacitat de decisió dins de l’Ajuntament de Barcelona, doncs va arribar a ser regidora i responsable de les àrees de Cultura i d’Edicions de l’Ajuntament de Barcelona i membre de la Diputació de Barcelona, des del 1983 fins a la seva mort. “Lluitadora pel paper de la dona a la societat, apassionades, generoses que van viure la recuperació de la democràcia”, afegeix la directora del PEN Català, Carme Arenas. No només van viure la recuperació de la democràcia, també van ésser protagonistes.

L’homenatge al Palau de la Virreina també ha servit per reivindicar la seva figura i el V tinent d’alcalde, Jaume Ciurana, es qüestiona “fins a quin punt el país ha estat just amb elles?”, la resposta, sense saber-ho la tenia un ponent anterior, el director de la Institució de les Lletres Catalanes, Oriol Izquierdo “No és només retre’ls homenatge, és preguntar-se si són prou presents i si les tenim tan presents”, és a dir, que els vint anys que portem de la seva absència no sigui del seu silenci.